dilluns, 24 de gener de 2011

La diabòlica de Morvedre. Sant Antoni 2011

Atordit encara pel fred penetrant que ha presidit la recent festivitat de Sant Antoni no hi ha més opció a hores d’ara que rendir tribut a una colla de gent compromesa capaç de fer possible el que pareix impossible: que el poble, més encara un poble meninfot com Sagunt, se senta identificat amb el carrer i el seu incomparable potencial. I ja van cinc anys. Cinc anys consecutius en què un grup de dimonis coneguts per la Diabòlica de Morvedre, hereus directes de l’extinta Colla de dimonis de Quartell-La Corbella, aconsegueix combregar el caliu del foc i l’aprofitament de l’espai públic per excel·lència, la plaça major. Sense grans estridències, per això, tan sols amb la independència de qui fa les coses perquè vol i no espera res a canvi, ni ajudes, ni palmadetes en l’esquena, ni enverinades subvencions. No res, simplement treball associatiu, un compromís amb les arrels del poble que cada any desplega tot el seu ventall d’activitats tradicionals: plantà del pi, cavalls i haques, tallers, correfocs, música de dolçaina i tabalet, volteig de campanes, foguera, cantells de botifarres i llonganisses, balls populars i, en definitiva, un magnífic resultat d’imatges i propostes de futur: treballar sense descans i dignificar aquest país. Fins a l’any que ve.

divendres, 21 de gener de 2011

Costums de mort

El dia estava al caure. I irremeiablement, el dia va arribar. En ple hivern, entremig de boirines i tèrboles estampes d’incredulitat. Em demanaren d'escriure i em vaig negar; em demanaren llegir, i també ho vaig fer. Supose que tan sols necessitava una cosa: plorar, només això, plorar molt, fins a ser conscient de la realitat que tenia al davant, la mort, un tema delicat; potser el més emotiu d’entre tots els que congrega la cultura mediterrània i sens dubte el més difícil de tractar en un costumari fins ara refractari a la seua presència fulminant i colpidora. Aixina és, em digueren durant el sepeli. I en efecte, ho és: implacable, indefugible. La mort és dolorosa. Tanmateix, conserva detalls en gran mesura inviolables que es perpetuen entre mostres de respecte i planys de perplexitat. Ara hi ha tanatoris, és cert; però, en essència, el ritual és el mateix: el silenci, la família, el record, el condol dels homes a la porta de l’església, l’espera de les dones en les bancades davanteres, la missa, la creença, la comunió, l’últim passeig, els xiprers, les mirades, el dol... Descanse en pau.

dimecres, 19 de gener de 2011

MAL D'ALTURA, Jon Krakauer

Atés que les circumstàncies que envolten la meua rutina són massa exigents per triar lectures ambicioses i capaces de fer-me reflexionar sobre qualsevol aspecte de la nostra societat, fa un parell de setmanes vaig decidir-me per un d’aquells llibres considerats best seller que, sens dubte, motiven i transmeten certa càrrega de dramatisme i suspens: Mal d’altura de Jon Krakauer. La història, real i esdevinguda allà per l'any 1996, narra les peripècies controvertides i mortals d’un bon grapat d’expedicions comercials en el seu camí per escalar el cim més alt del món: l’Everest. I la veritat és que durant tota l’aventura pareix sobrevolar un argot propi de la gent especialista en escalada que, vist per aquells que no en sabem ni pruna, es tradueix en rivalitats, polèmiques i una clara bipolaritat a l’hora d’interpretar l’alpinisme: per una banda, els puristes que mitifiquen la muntanya i respecten més o menys els seus perills; i per una altra, els il·luminats clients i guies expedicionaris que se n’aprofiten per tal de divertir-se o traure'n rendibilitat econòmica, quasi res porta el diari. El resultat: un compendi de morts i desgràcies, de vegades còmiques, que fins i tot compten amb una versió cinematogràfica bastant lamentable que afegeix encara més surrealisme al curs tràgic dels esdeveniments: Camí del cim. Mort a l'Everest. Almenys l'entreteniment, això sí, està assegurat.

diumenge, 9 de gener de 2011

Pilota corrupta a Canal 9

Com vaig escriure ja fa un temps, el tarannà democràtic a RTVV és realment inquietant, per no dir inexistent. Ara més mai, cal fer boicot, si és que no el feu ja. Jo, per exemple, he traslladat aquest canal al número 25 de la graella televisiva, entre Intereconomía i Las Provincias TV, tot i que posats a bandejar, és més fàcil i, sobretot, més directe, no sintonitzar-lo. Així acabareu abans, tanta delicadesa i tanta polla. Canal 9 fa fàstic, diguem-ho clar. L’última idea d’aquesta casa de tendències esquizofrèniques i mentalitat mortuòria ha estat la d’acomiadar la veu de les partides de pilota valenciana, Josep Lluís Fitó, sens dubte un gest d’autoritat de l'ens que fulmina al que també és director de Corrüptia, una obra teatral en forma de sàtira evidentment censurada per un altre dels intel·lectuals que s’estoven per aquestes terres mediterrànies amb complex de sucursal bancària, el senyor Rus, àlies Fonsín. Els aficionats de la pilota ens quedem, per tant, sense la veu més tècnica de l’esport nacional, aquella que apostava amb rigorosa professionalitat pels trinquets blaus i les pilotes blanques. I ara, ens haurem de conformar amb les opinions banals d’un periodista mediocre, Alberto Soldado, i amb les sempiternes metàfores de Paco Nadal, molt popular però ja desfasat, pobret meu. Lluny, per tant, queda l’aposta de Canal 9 i el nostre benvolgut consell per formalitzar i modernitzar la pilota valenciana. Infeliços aquells que hi confiaren. Una nova estafa, tal com recorda de nou la vigent i encertadíssima cita de Llorenç Millo al seu llibre Joc de pilota (ed. 3i4, 1982): He dit que la pilota valenciana és com una planta silvestre i així és avui encara. És forta, per estar arrelada a les entranyes del poble, però no creix, ni sura perquè les autoritats esportives no li han fet, per ara, cas. La gran massa castellanitzada del país no la coneix o la menysprea per pobra i rústica. Malgrat tot, viu; no és polsós folklore, i viurà mentre conservem la llengua; és a dir, l’essència de la nostra personalitat. La pilota té els seus problemes: falta de trinquets, falta de jóvens pilotaris, etc.; és indubtablement un esport marginat, però els homes de la pilota sabem caminar sols i sense ajuda. Les altes esferes sovint ens han fet promeses no complides; no n’esperem res; seria millor per a nosaltres que ens tinguessen oblidats.

dimecres, 5 de gener de 2011

Líders i moderns

Ara que el Nadal conclou i que els costums típics d’aquestes dates pareixen tenir una vitalitat infinita –no n’hi ha més que veure com la venda de pastissets de moniato i tortells continua creixent- em sobta una notícia insubstancial que he sentit aquest matí en un programa d’àmbit autonòmic de la Cadena Ser, Locos por Valencia, un espai d’aquells que es fa passar per modern i progre però que és polsós i coent com la rutina mateixa d’aquest país. No el sintonitzeu, feu-me cas. És un conglomerat de gràcies sense gràcia i crítiques sense crítica que avui m’ha sorprés definitivament amb un reportatge d’una senyora, pel que es veu molt aplicada, que ha conclòs que els valencians estem al lloc més alt de l’escalafó de la modernitat. Tot perquè segons els resultats del seu rigorós anàlisi, les bones gents d’aquest país, d’un temps ençà, es decanten més pel Pare Noel que pels Reis Mags. I punt, ja havia dit que la notícia era insubstancial, si més no absurda. I no sé, potser aquesta és la raó per la qual també en molts balcons i terrasses del nostre entorn, abunda més el Pare Noel que el rei Baltasar, per exemple. O també la raó per la qual els valencians ens sentim orgullosos de viure en el país de les meravelles, no et fot. Al capdavall, una notícia que ens situa on ens mereixem, com ara aquella altra que vaig sentir ja fa un temps i que també ens situava gairebé líders d’una altra llista desconcertant i realment preocupant: els valencians som la tercera autonomia de l’Estat Espanyol en número de sectes. Doncs això: visca la Geperudeta!