divendres, 21 de gener de 2011

Costums de mort

El dia estava al caure. I irremeiablement, el dia va arribar. En ple hivern, entremig de boirines i tèrboles estampes d’incredulitat. Em demanaren d'escriure i em vaig negar; em demanaren llegir, i també ho vaig fer. Supose que tan sols necessitava una cosa: plorar, només això, plorar molt, fins a ser conscient de la realitat que tenia al davant, la mort, un tema delicat; potser el més emotiu d’entre tots els que congrega la cultura mediterrània i sens dubte el més difícil de tractar en un costumari fins ara refractari a la seua presència fulminant i colpidora. Aixina és, em digueren durant el sepeli. I en efecte, ho és: implacable, indefugible. La mort és dolorosa. Tanmateix, conserva detalls en gran mesura inviolables que es perpetuen entre mostres de respecte i planys de perplexitat. Ara hi ha tanatoris, és cert; però, en essència, el ritual és el mateix: el silenci, la família, el record, el condol dels homes a la porta de l’església, l’espera de les dones en les bancades davanteres, la missa, la creença, la comunió, l’últim passeig, els xiprers, les mirades, el dol... Descanse en pau.