dijous, 22 de setembre de 2011

Llavaner

Ara que per fi m’he decidit a participar en els interessants debats sobre llengua catalana que es promouen a la revista Migjorn, m’ha cridat especialment l’atenció el comentari d’un lector a propòsit de la paraula llavaner, un terme molt viu al meu parèixer, però pel que es veu, és propi solament de les comarques situades al nord de la ciutat de València. No debades, el lector en qüestió assegurava haver sentit i utilitzat únicament la forma llavador, una variant que jo mateix no he gastat mai i que sembla estendre’s per les comarques meridionals del País Valencià, això és les situades al sud de València. I dic sembla perquè no ho sé. Siga com siga, el cas és que tal dubte m’ha fet recordar que encara a molts pobles mediterranis perviuen aquests receptacles amb parets d’obra i de forma rectangular, rehabilitats fins i tot en alguns casos. De fet, per la comarca del Camp de Morvedre, a Segart, Quartell, Quart de les Valls i Faura, entre d'altres; n’hi ha uns de ben bonics on encara, fins no fa massa anys, arribava alguna dona solitària a llavar la roba. Un costum ara per ara insalvable que xoca frontalment amb la banalitat del present i amb les idioteses que ens pretenen encolomar els grans espais comercials de venda d'electrodomèstics. Perquè rentadores al marge, a un li pot entrar un sever atac de risa en veure els productes que s'hi exposen: un fabricador de glaçons, veges tu; un dispensador de roses, per a cagar-se; i un obrellaunes elèctric, l’última novetat; això per no parlar de les eixugadores, molt necessàries en unes terres on el sol no s'amaga en tot l'any, de veres que no. Camí de l'ensopiment total, em torne a preguntar en què ens hem convertit, conscient que en aquest món de mones on vivim només existeix una frase que resumisca tanta inutilitat: estem fatal.