diumenge, 26 de setembre de 2010

Exempció de valencià

Un fantasma que se m’ha reaparegut darrerament i que compta amb tots els atributs per despertar l’instint violent que tots els valencians conscients de ser-ho portem a dins és l’exempció d’estudiar la nostra llengua als instituts, un exemple clarivident de la política lingüística i educativa que s’aplica per aquest racó de la Mediterrània i que, al capdavall, és un dret que tenen alguns dels alumnes de secundària i batxillerat d’aquest país a no aprendre ni ser avaluats de valencià. El dret a la ignorància, la via perfecta per cobrar-se un seguit de víctimes docents que mai no acaben d’entendre una situació que compta amb el suport inqüestionable de les classes governants i es mostra vigorosa i en constant evolució… L’exemple és el següent: una alumna innocent i absorbida per les circumstàncies meninfotistes del sistema, evidentment procedent d’un poble castellanoparlant per a més inri molt pròxim a València, va un dia i planteja la possibilitat de requerir aquesta exempció de dubtosa funcionalitat. El professor de torn, per desgràcia avesat a una situació que considera ridícula i malgrat tot present, li diu que faça el que vulga, que al cap i a la fi, el problema és seu, però que és una llàstima, ja que es troba estudiant en un poble valencianoparlant i la seua demanda suposa perdre una magnífica oportunitat d’aprendre la llengua dels seus veïns i en conjunt, de la seua comunitat. L’alumna, contrariada per la resposta i confosa pel poc èxit de la seua intervenció insisteix de nou: he solicitado la exención de valenciano. Ja amb la mosca darrere l’orella, el professor respira fort i respon de nou: ja t’ho he dit, si no vols aprendre valencià, no l’aprengues, jo què vols que faça? Tanmateix, en aquell mateix moment, un altre alumne també absorbit per l’absurditat i l’excel·lència del sistema educatiu valencià, exclama: ¡Yo también, yo también! I de sobte, un altre alumne que sovint es trau mandonguilles i s’engronsa avorrit a la cadira, aporta el seu matís: ¡Ah! ¿Se puede pedir? Ja la tenim. Al moment, un grup de dos o tres alumnes més, d’aquells que tenen la marihuana i el tunning com a única inspiració en la vida, es mostren estranyament interessats per l’assumpte. Que bé, una assignatura menys!!!! I de seguida, l’aula esdevé una constant aportació intel·lectual on la gran majoria es mostra satisfeta per la possibilitat de no aprendre la llengua pròpia del país. Tots excepte un bramen d’excitació. Es tracta d’un alumne romanés que ha tingut la desgràcia d’haver estat transportat de Timisoara a un poble perdut de València fronterer lingüísticament parlant. No entén res. I com que ningú li ho explica, obri el llibre de valencià pel seu compte i sol·licita un diccionari. Ho demana per favor. És realment un immigrant perillós, dels que acabaran furtant-nos el treball. ¡Calla coño!, li crida un company. Un company? El professor, capficat en la seua tasca i vertaderament blindat per l’esperit de la paciència, atén la demanda de Cosmin, així li diuen. I mentrestant, aquella alumna innocent que fa un moment que calla com esglaiada per haver despertat l’apatia fins aleshores interminable dels seus companys, reclama de nou l’atenció del professor: mira profe, lo he pensado mejor, yo solicito la exención y tú me traes las hojas ésas que se necesitan para sacarme el mitjà de valenciano. Per un moment, només per un únic moment, el professor és a punt de perdre els papers. Las hojas ésas... Quasi res porta el diari. Al seu dedins es remouen els sentiments contradictoris que poblen aquesta terra i que el situen molt pròxim a la gran muntanya de merda que li mostra, perseverant i contumaç, la seua benvolguda Conselleria d’Educació. Sona la sirena, per fi. I com si no res haguera passat, els alumnes marxen ràpidament, alguns ja ni recorden què ha passat. Només pensen a fugir i drets cap a la porta bufen alliberats. Cap ni un s’acomiada. Però la imatge i les paradoxes d’aquest país continuen presents. L’alumna que ha sol·licitat l’exempció de valencià se’n va rumiant l’estratègia per traure’s el mitjà de valencià. Potser té sort i tot. S’acosta al professor, creu de veritat que l’ajudarà en el seu intent, és increïble. Se’n va rient, s’ho creu, de veres que sí. I Cosmin, l’alumne romanés de qui cal desconfiar perquè ja s’ha acostumat a demanar els diccionaris, alça el cap i diu unes paraules, molt exemplificatives de les intencions difamatòries i malignes que caracteritzen els alumnes nouvinguts: fins demà professor. En un correctíssim valencià, en català. Acabarà parlant-lo. Realment no ens mereixem aquest país.

dijous, 23 de setembre de 2010

MEMORIAS DE UN BEDUINO EN EL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS, José Antonio Labordeta

Ara que Labordeta ha faltat i que tots, tots, han reconegut la bondat i sensatesa d’aquest senyor i prohom aragonés, potser és un bon moment per recomanar un dels seus darrers llibres, Memorias de un beduino en el congreso de los diputados. Una bona mostra de la integritat d’un cantant, escriptor i polític que, a banda de tot això i molt més, també ens deixà passatges antològics com el famós ale a la mierda, sempre dedicat a la gentola que pretenia i pretén administrar-nos i/o ensopir-nos les nostres consciències col·lectives. De vegades, de fet, no va gens malament recordar que si alguna cosa no sobra en aquest país dit Espanya per alguns o Nación de Naciones -pfff- per uns altres és precisament això: claredat. I Labordeta la tenia. El reconeixement que li han mostrat no és debades, en aquest sentit. Un respecte ben merescut el seu. Desapareix un senyor de to planer i costums amens, un home del poble, així com sona, ja ho crec que sí.

dijous, 16 de setembre de 2010

El rall

Jo crec que en certes zones de València, principalment de València capital, el rall es coneix més per ser el nom d’un restaurant que per identificar el que és en realitat, una eina de pesca que consisteix en una xarxa circular guarnida de ploms en tot el seu perímetre i que està sostinguda pel centre amb una corda. Si atenem la definició exacta del Diccionari Català-Valencià-Balear, de fet, també podem constatar la incerta etimologia de la paraula, del llatí radiu, això és, raig; i alhora una explicació detallada de com es llança i els llocs on es llança: a la mar, als rius o a les sèquies de marjal. Per a aquest costumari, tanmateix, el rall és tot això i molt més, és un art de pesca que encara gosa de certa vitalitat per tota la franja marítima valenciana i que, com tants altres oficis o entreteniments de caire ben popular com ara la pilota, la columbicultura o el tir i arrossegament; també manté una munió de seguidors fidels que es resisteixen a deixar-lo perdre pel pedregós i falsari camí del progrés i la globalització. Justament pels mesos de setembre i octubre, els ralladors o rallaires es deixen veure amb assiduïtat per la voreta de la mar, atents als moviments dels peixos de platja, s’entén: mabres, corballs, galtiroges, palometes o llobarrets; i tots concentrats ajusten comptes amb els fons arenosos del nostre litoral. Sana demostració que hi ha estampes belles i inalterables capaces d’ensenyar els nostres costums i conservar net i lliure de mentides el nostre meravellós entorn mediterrani.

dimarts, 7 de setembre de 2010

L'hòstia consagrà!!

Hi ha notícies que sorprenen, hi ha d’altres que impacten, hi ha que no es poden llegir, i hi ha d’altres que simplement no es poden deixar de consignar en aquest costumari, definitòries com són del poble que les forja, fidels al barroquisme: un feligrés, més prompte un heroi, es trau l’hòstia consagrada de la boca i la trenca davant del capellà, que respon ventant-li una galtada i cridant-li blasfemo!, blasfemo! En un principi, l’estat de coses és manté inalterat, el capellà és qui mana i els altres qui paren la galta. Però no, res més lluny de la realitat: el feligrés en qüestió li torna la galtada i no conforme amb el revés, també li propina un puntelló al cul, per si fóra poc davant de tots els festers i de tots els parroquians, que no s’ho creuen, no s’ho creuen. Maredéu senyor!!!! El poble en ple comenta l’incident, amb gran perplexitat, amb comentaris a cavall de la burla i la incredulitat; la premsa se’n fa ressò, el fet és real; i les televisions reclamen la primícia, açò és un xou, en definitiva. Un espectacle digne de la literatura popular dels segles XVI, XVII i XVIII, en plena decadència cultural. Un regal caigut del cel que ens demostra que els miracles continuen i els valencians els tenim al lloc, ben posats per quan fan falta. Perquè el capellà demana perdó a l'instant, no sé si per voluntat pròpia o per gràcia del pare, del fill i l’esperit sant. Tot s'ha d'analitzar. En qualsevol cas, visca l'hòstia consagrà!!

http://www.levante-emv.com/comarcas/2010/09/06/cura-rotova-lia-tortazos-festero-rompio-hostia-altar/736603.html

diumenge, 5 de setembre de 2010

XXV Campionat Individual d'Escala i Corda 2010

Deixant de banda la història aquesta inventada de l’Europilota i altres martingalades modernes que distrauen alguns periodistes d’opereta, l’actualitat en el món de la pilota valenciana gira ara entorn al XXV Campionat Individual, un trofeu potser no tan llarg com el Circuit Bancaixa, però sí igual o més interessant. Sobretot, perquè enguany hi haurà un nou campió i les coses, en principi, pareixen un poc menys clares. Evidentment, és una llàstima que Àlvaro, l’actual número u, ja no hi participe. Tanmateix, a poc a poc, com és costum en aquest esport, van apareixent noves promeses, promeses que mai no se sap si arribaran o no a ser un referent professional, però que en qualsevol cas, són promeses. Nous pilotaris com Puchol II, Primi o Fageca que s’enfrontaran a d’altres ja consagrats com Soro III, Genovés II o León, noves partides que confirmen allò de la pilota i la seua similitud amb una planta silvestre, que ni sura ni creix. Enguany aquest campionat tornarà a visitar trinquets clàssics com ara Guadassuar (La Ribera), Massamagrell i Pelayo (L’Horta); Llíria i La Pobla de Vallbona (Camp de Túria); a banda d’altres que pareixen emergir lentament: Dénia, Benissa i Benidorm (La Marina). En una altra esfera se situa el trinquet blau d’El Genovés (La Costera), exemple de modernitat però també de prudència, una mostra més del funcionament institucional d’aquest racó de la Mediterrània: grandiositat absurda enfront d’ordre i meticulositat. Així ens va. Mentre alguns trinquets emblemàtics s’enderroquen o es cobreixen de pols, també es construeix a corre-cuita una faraònica Ciutat de la Pilota. Tot per allotjar un campionat europeu que només és façana, pura política valenciana, és la filosofia de l'Amunt València o de l'açò ho pague jo. Patètic i, al mateix temps, ridícul. Perquè ja ho deia Llorenç Millo: les altes esferes sovint ens han fet promeses. No n’esperem res, seria millor per a nosaltres que ens tinguessen oblidats. Així siga per molt de temps.






La Ciutat de la Pilota pot aportar coses noves, però no sé jo, prometre és com una veta, que dura fins que no peta.

Us deixe una notícia perquè jutgeu vosaltres mateixos: http://www.levante-emv.com/deportes/2010/09/05/ensayo-general-moncada/736376.html

divendres, 3 de setembre de 2010

El món és un mocador

Han passat gairebé deu anys, però encara recorde molt bé el dia que em vaig quedar atrapat a l’aeroport de Barcelona, sense poder volar cap a València. El trànsit aeri era constant i desesperadament normal. Era Nadal. O abans, un poc abans de Nadal. Però en qualsevol cas, normal, tot molt normal. Si els aeroports són estressants, doncs per aquelles dates encara més, cosa que també entrava dins de la normalitat. Puta normalitat. Em vaig passar allà deu hores, poc més o menys. Els aeroports, en definitiva, em fan fàstic, molt de fàstic, són asquerosos, i que algú em perdone per redundar-ho així, en castellà, però és que de moment no he trobat cap altra manera més apropiada ni més impactant. Si més no, no n'hi ha altra de millor: ASQUEROSOS. No sé. De vegades, el castellà et sorprén, t’ensenya a parlar amb cura i correcció i tot això. És acollonant, la llengua castellana, el que et pot arribar a ensenyar el castellà, és molt instructiu, de veres que sí... Recorde, per això, que en un moment de màxima desesperació, de màxima asquerositat, se’m va acostar una dona. I com ni ella ni jo teníem cap altra cosa millor a fer, ja he insinuat que l’espera per tornar a València fou insuportable, doncs ens posàrem a xarrar, a tot açò en català. Tanta asquerositat ja cansava. Ella era d’un poble de la Marina (Alacant), d’El Verger em pense, i segons contava havia arribat a Barcelona directa des de Mónac, en un helicòpter privat pagat pel seu gendre, pel que es veu un futbolista famós i boníssim que jugava a la Juventus i feia molts gols, se n’afartava, certament. Tal futbolista era francés i li deien David Trezeguet. Passats deu anys, ves per on, ha fitxat per l’Hèrcules d’Alacant. I encara que jo no me mire aquest equip amb simpatia, gens ni miqueta; ni que conega David personalment, quan llig la premsa i veig que la seua dona, suposadament també d’El Verger, ha jugat un paper fonamental en el seu fixatge, no puc deixar de recordar aquell dia a l’aeroport de Barcelona en què vaig conéixer la seua sogra i vaig comprovar en certa mesura que el món, efectivament, és un mocador. Benvingut doncs, amic David. Molta sort i molts gols, i sobretot al Madrid. Que tampoc és qüestió d'anar fotent.