Ni carn ni peix

Potser és un tema delicat, però a mi em fa molta pena comprovar l’avorriment que les successives lleis antitabac estan provocant en la rutina diària del poble i la societat en general. És ben cert que d’ençà que han estat promulgades, una gran part de persones ha pogut gaudir de converses fins aleshores inexistents a la porta del seu treball. Però també és veritat que si fixem la vista cap endarrere ens trobem amb una gran quantitat de detalls ja extingits que, sens dubte, ens fan pensar en un ensopiment progressiu dels nostres costums i en una dèria incansable per situar-se en allò que en diuen punt mig, en la neutralitat, en allò políticament correcte, en el que no és carn ni és peix, en definitiva. I no, per ací no. El temps ve demostrant, per exemple, que Humphrey Bogart era més elegant quan fumava. O que les pel·lícules del Vietnam adquirien més sentit quan els soldats xamaven sense parar. O que aquell programa que irritava alguns però que era fenomenal, Qué grande es el cine, no haguera reeixit sense la capa de fum que sobrevolava el plató. O que Santiago Carrillo ja haguera mort si no fóra pel tabac. O que els crits des de la banqueta d’aquells collonuts entrenadors de futbol, com ara Clemente, hagueren mancat de consistència si en el seu moment no s’hagueren pronunciat amb un cigarret en la mà. O com tantes i tantes coses. Què no dir d'Ovidi, de l'enyorat Ovidi Montllor... Així que sí, potser les lleis antitabac són indispensables, obligatòries, etcètera. Però alguna cosa em diu que, com tot, necessiten una miqueta més de mà esquerra, l'espurneta de vitalitat i inconformisme que el poble aporta per tal de no convertir la nostra existència en un oasi de formalitat i excessiva falsedat. Prohibit fumar doncs, però compte. Relativitzem un poc.

Qué grande es el cine, potser l'últim programa de televisió en què s'hi fumava obertament