Dies de nostàlgia

Jo no volia, però després d’algunes solitàries i persistents insistències, per fi m’he decidit a recordar un passat no molt llunyà i no massa encisador per les inhòspites terres del sud profund, profundíssim, del país. I és que tancades les ferides, mai no està de més rescatar algunes actituds i imatges certament idíl·liques d’aquelles contrades com ara la terreta blanca d’escurar que domina el terreny; o com les àrides i estèrils llimeres arraconades per les cases il·legals; o com l’aigua que es filtra a través de conductes sospitosos que arriben a les llars; o com els trinquets polsosos que s’acumulen als instituts de secundària sense solució d’usdefruit per part dels alumnes i els professors; o com la gran admiració per la llengua dels valencians que pul·lula per l’ambient; o com la netedat del riu Segura... Per què no comentar, ja que ens hi posem, la veneració majoritària que senten els veïns d’aquella zona per uns temps foscos que encara bateguen per places, esglésies i carrers: JOSE ANTONIO PRESENTE, en nuestros corazones.