Llanterner

Una tassa arreglada amb grapes

Una de les coses que solen preguntar-me els alumnes quan treballen la típica unitat didàctica de les professions és el significat del terme llanterner, ja que sovint només l’associen al substantiu llanterna i, en conseqüència, a l’ofici de lampista o electricista, això és el qui porta llanternes, les fabrica o les ven. Per extensió, també el que col·loca o adoba llums i instal·lacions elèctriques. En realitat, però, l’abast semàntic del terme és molt més ric, i és que llanterner també és el qui treballa, o més aviat treballava, amb objectes de llanda, de fang o de porcellana; el qui els reparava minuciosament i matemàticament amb tot un seguit de ferramentes i, sobretot, amb una mena de grapes de ferro o de coure que recorrien talment com un sargit de cirurgià els badalls que presentaven alguns estris de cuina després d’incomptables usos o d’algun colp fortuït. Conegut també com a llauner en algunes zones del domini lingüístic, -llanda i llauna són geosinònims-, segons algunes fonts l’ofici es va extingir pels volts dels anys cinquanta, supose jo que per la proliferació d’espais on es venien perols, cassoles, llibrells, cànters, pitxers i tot allò necessari per a un tipus de vida centrat en la llar. Ara bé, és segur que per qüestions d’estricta evolució lingüística, el terme va passar a designar el treballador que tenia cura de les fonts, les aixetes i la distribució de les aigües, altrament dit fontaner, que per desgràcia és el terme més habitual avui entre les noves generacions de valencians. Sempre quedarà, no obstant això, la curiositat de tot plegat, una professió com qualsevol altra que, de retruc, també denota els paral·lelismes amb la cultura més pròxima a la nostra, no debades en castellà el llanterner era el lañador, o dit d’altra manera, el que posava lañas, grapes en català, això que alguns experts en la llengua de Cervantes han convingut a denominar també hojalatero o també linternero. El que són les coses. A mi, almenys, em venia de gust explicar-ho.

Bous al carrer? Manifestació?

El tema em resulta inquietant i, a dir veritat, també em provoca una miqueta de perplexitat i incomprensió. I és que després de pegar-li moltes voltes i de llegir alguna notícia relacionada, encara em pregunte què collons feien vora 10.000 persones en una manifestació en defensa dels bous al carrer? Què? Convidaven a berenar? Repartien samarretes? Hi havia rifa? No, res de tot això. El diari Levante-emv parla d’un “encierro infantil para todos los niños que asistieron”. Però en general, allí anaven al tema, és a dir, demanaven la no discriminació del bou i, alerta, la “libertad de elegir” i "el respeto". Així, sense cap pudor. I damunt a Castelló, el territori de l’estat que més espectacles taurins registra al llarg de l’any!!! Com és possible? Quina necessitat tenen 10.000 persones –mare meua, només de pensar-ho em marege- de manifestar-se per una causa tan popular i alhora tan zelosament protegida per les institucions valencianes? Algú és capaç d’explicar-m’ho? Per què no allà on els bous han estat prohibits? A Barcelona, per exemple. Per què? No ho puc entendre, o millor, no vull entendre-ho. I és que la resposta és clara: som idiotes. Els bous, tant els de plaça com els de carrer, compten per aquestes terres valencianes amb tot el recolzament possible. Són venerats, ni que siga per dur la contrària als catalans. A nivell institucional han tingut, i tenen, l’honor de ser representats per tot un tòtem de la pàtria llevantina com ara Serafín Castellano, sempre partidari de declarar-los BIC (Bé d’Interés Cultural) i d’incloure’ls, també, en un llibre de text dedicat a la cultura popular. En un llibre de text!!!!! A nivell social, d’altra banda, han estat elevats a la glòria celestial de les senyes d’identitat d’aquesta insigne comunitat de veïns, diluïts com un terròs de sucre entre la idiosincràsia del valencià castellanoparlant i votant del PP, al mateix nivell que les falles i la Mare de Déu dels Desemparats, quasi res porta el diari. Però, què s’amaga, en realitat, darrere tanta exuberància? Què impulsa tanta reivindicació? Jo ho diré: la por. La por de saber que el món dels bous ja forma part del passat, la por de no tindre cap altre argument que la fal·làcia contumaç: generen diners, són tradició... Tradició també és parlar valencià, no et fot. I cada vegada el parla menys gent! A qui volen enganyar? Particularment, no em considere antitaurí, és més, no podria ser-ho encara que volguera, ja que m’he criat veient-los córrer pel carrer, he anat infinitat de vegades a la plaça i fins i tot puc dir que a ma casa han hagut discussions més que elevades pel fet de veure'ls de massa prop. Els bous no em desagraden, en definitiva, i sempre he mantingut que en alguns llocs és encara una festa transversal, amb el toc d’autenticitat suficient per a tocar el voraviu. Però malgrat tot això, no em sent en absolut identificat per cap ni un dels qui es manifestaren a Castelló, ni amb cap lema, ni amb cap reivindicació. Perquè és mentida, mentida podrida. I ho saben. Almenys els entesos ho saben. Saben que estan perduts i que no tenen més bandera que la d’Espanya i la dels quatre ignorants que els segueixen perquè els han col·lat el rotllo de la “fiesta nacional”. Ja s’apanyaran. Per molt que es manifesten, mai podran amagar el decurs del temps i l’artificialitat de tot plegat.

Cognoms valencians. El cas de Durbà.

Població de Veciana (l'Anoia)

Mapa comarcal de l'Anoia

En efecte, Durbà és el meu cognom, el llinatge que m’ha llegat mon pare i el que jo deixaré als meus fills. Al País Valencià és present gairebé en exclusiva a la localitat de Puçol (l’Horta), on hi ha un bon nombre de famílies que el porten amb orgull, d’alguna manera o altra conscients que es tracta de quelcom local i bastant restringit. Tanmateix, el cognom en qüestió no es patrimonial i tampoc n’és exclusiu, sinó que remet a Durban, un llogaret molt concret situat entre els pobles de Pujalt, Veciana, la Guàrdia Pilosa i Montmaneu, en ple cor de Catalunya, a la comarca barcelonina de l’Anoia. És, per això, un cognom d’origen toponímic, com tants altres valencians. I encara que té una etimologia no del tot resolta, sembla ser que prové del celta, de l’arrel DURO-, exactament la mateixa que la d’un altre llogaret anomenat Durfort situat tan sols a deu quilòmetres de Durban. Arribat aquest punt, es pot dir que l’un significa ‘castell fort’ (duro-nero), i l’altre ‘castell petit’ (duro-manno), una parella de topònims que es repeteix per terres occitanes i que revela, segons les investigacions del grandiós filòleg Joan Coromines a l’Onomasticon Cataloniae ‘la penetració de forts escamots de celtes que trobant-se en minoria en un país al·logen, romanien en petits nuclis enquistats, dispersos (...); que conservaren el coneixement de llur idioma nacional i, per tant, van aplicar la parella castell fort/castell petit a aqueixos dos castells veïns’. Fent un exercici de pura suposició, per tant, es pot concloure que el pas de Durban a Durbà es tracta d’un canvi evolutiu del topònim originari i que ens arriba gràcies al procés històric de la conquesta de València i dels contingents de repobladors procedents de terres catalanes. És, si fa no fa, la mateixa raó per la qual s’expliquen molts cognoms valencians que coincideixen amb topònims d’algunes comarques del Principat com ara l’Alt Camp, l’Alt Urgell, Baix Ebre, Bages, etc: Agramunt, Alcover, Alòs, Balaguer, Bellver, Biosca, Cabanes, Camarasa, Cardona, Cervera, Claramunt, Gaià, Guimerà, Ivorra, Querol, Tàrrega, Torà, Valls,... Exemples? Tots els que en vulgueu. El més gran jugador de pilota valenciana de tots els temps es diu

El poble de Durban, a Occitània,
amb el castell al fons

Paco Cabanes. I un dels històrics del futbol valencià era Pepe Claramunt. D’altra banda, en l’àmbit televisiu, hi hagué un temps en què estigué de moda una valenciana anomenada Cristina Tàrrega. I a la política, naturalment, també s’hi troben casos singulars, com ara Pedro Agramunt i Jorge Bellver, tots dos del Partit Popular i capaços, ja ho crec que sí, de negar l’evidència que porten registrada al DNI. Són només una mostra. I n’hi ha més, molts més. Actualment, al València CF destaca un xicon de Pedreguer (la Marina) que li diuen Gayà, en aquest cas amb el cognom castellanitzat. I fa un temps, també al València, la defensa la capitanejava un central de Rafelbunyol (l’Horta) que li deien Camarasa. En fi, els fets són els fets. Jo, amb aquesta explicació, només he tractat d’aclarir el cognom que dóna títol a aquest costumari, l’espai que inicia, a partir d’aquesta mateixa entrada, els seus últims moments virtuals, sis anys llargs de gaudi amb tots els qui heu tingut a bé llegir-me i orientar-me en aquest camí complex i alhora apassionant de la cultura popular valenciana.

Mediterranis

Mediterranis. En aquest raconet del món, som mediterranis. La mar ens abraça, ens defineix,  hi vivim i fins i tot en gaudim. Des de la punta més meridional fins al cap més septentrional. Castellonencs, valencians i alacantins. Tots mediterranis. No és un gentilici qualsevol, ni evidentment ha estat triat a l’atzar, és el nostre, o almenys és el que ens pertoca com a col·lectivitat, com a finestra cap a l’infinit, més enllà de la carena on s’albiren les Illes Balears, Sicília, Còrsega, Sardenya, Grècia... Perquè ben mirat és una solució per superar els problemes que ens comporta parlar o debatre al voltant de la nostra identitat, sempre qüestionada, mai aclarida, ambigua, entremig de la catalanitat més acèrrima i l’espanyolitat més salvatge. Mediterranis. La Mediterrània és el nostre espai, per on ens movem i ens expressem, el nostre orgull malgrat els excessos que hi cometem sovint. Dir-nos país resulta un dilema moral, gairebé existencial; parlar de regne és senzillament medieval; i per a comunitats, les de regants, les de veïns, les formades per rates, per formigues, per insectes de diversa índole i consideració. Un exemple aclaridor: en una sala plena de gom a gom, un humorista que conta monòlegs i amolla exabruptes amb certa gràcia, comença a preguntar al públic la seua procedència. “Jo sóc basc”, diu un; “jo sóc català”, diu un altre; “jo sóc galec”... i així successivament fins que arriba el torn del pobre valencià, un poc cohibit perquè ningú dels presents s’ha identificat com a espanyol. “Jo sóc mediterrani”, diu finalment. Doncs això. Que cadascú extraga les seues conclusions. La denominació, parlant en termes administratius i estrictament burocràtics, està disponible. Només cal posar-la en pràctica.

Bon viatge cap a Ítaca

Àlvaro i amics pilotaris

Moments abans de la partida, una dona encuriosida per la multitud que s’agombola a les portes del trinquet Pelayo, li pregunta a l’home: “¿y eso?, a la qual cosa ell li respon: “van a apostar”. Li ho diu en un to sec i neutre, segur de si mateix, posseïdor de la raó, com aquell que ho sap tot i no sap res. I, convençut, torna a repetir: “van a apostar, ahí apuestan”. Però la dona prompte mostra desinterés i enfila cap al carrer Xàtiva, desitjosa de diluir-se amb la massa que compra frenèticament en aquests dies de Nadal, totalment aliena al que en eixe precís moment s’està vivint en el reduït fragment de puresa i costumisme que forma la llibreria París-València i el bar del trinquet. Perquè així és la realitat un dissabte de partida al carrer Pelayo. Un pur contrast. I és que si aquesta gent sabera..., si els valencians d’avui foren conscients del que es cou a les lloses de la catedral de la pilota, si sabera com de gran pot arribar a ser el que allí s’esdevé i valorara el que representa tindre en ple centre de València una instal·lació esportiva datada de l’any 1868, no diria tan gratuïtament això de “van a apostar”. No ho diria, ausades que no. Com a mínim, callaria. Respecte reverencial. Ai mare si els valencians apreciàrem el que tenim, ai si sabérem qui som i d’on venim, ai mare si ho sabérem! En fi... Poc més es pot dir ja. La dolçaina i el tabalet que sona al trinquet per gentilesa dels germans Cavaller de Sagunt em convida a entrar definitivament al temple per excel·lència de la pilota valenciana, acompanyat dels meus, dels de casa, de tots aquells que s’han concedit el privilegi d’assistir a l’última i definitiva partida del campió indiscutible dels darrers vint anys, Àlvaro de Faura. I, en efecte, l’ambient és el de les grans finals, una atmosfera que esborrona, un micromón popular i amb caràcter plenament valencià, de llengua i d’esperit. Hi ha molta gent de les Valls, de Faura principalment, poble natal del pilotari homenatjat. Amics, coneguts, aficionats de sempre, bona gent i gent del poble, tots arribats per a l’ocasió, amb la dolçaina i el tabalet com a rerefons musical, amb albaes, amb una boira d’entusiasme que, com és evident, fa que la partida tarde a començar. L’esclafit constant d’aplaudiments i reconeixements a la trajectòria esportiva i professional d’Àlvaro es trenca de manera abrupta quan el Delegat del Govern al País Valencià, Serafín Castellano, saluda al mite que es retira, una bronca en tota regla que l’honorable exconseller aguanta com pot i com deu, no li’n queda altra. Perquè això és el que n’hi ha, amic Serafín, ni més ni menys. De seguida, una abraçada entre Àlvaro i Genovés II, el seu gran rival, pilotari poderós i de formes exquisides, l’herència del gran Paco Cabanes el Genovés, present també en l’acte com no podia ser de cap altra manera, com el Déu que salvaguarda les essències d’aquest joc i d’aquest país. Pelayo esclata, és una olla, ple de gom a gom. I la partida comença... No s’allarga excessivament, aquesta és la veritat, massa emocions preliminars, massa records, massa caliu, els amics, el poble, la família, massa de tot com perquè Àlvaro, l’últim i més recent cavaller de faixa roja, no ho acuse. Juga en companyia de Raül, mitger de Godelleta; i Carlos, punter del Genovés; dues bones figures, bregadors com els homes de la pilota. Però no poden fer res davant el recital de joc de la parella de blau formada per Genovés II i Javi de Massalfassar, canons en els braços, rebots espectaculars, pilotes que tallen corda, incontestables tots dos.

Saludant al trinquet

En un moment donat, la partida regala als aficionats un quinze antològic que posa un 25 per 25. Poc després, amb la partida ja decantada i amb un 55 per 30 per als blaus, es produeix un conat de reacció del rest de Faura que a punt està d’obrar el miracle de les grans remuntades. Però no, no és el dia. La partida conclou i amb ella se’n va una xicoteta però valuosa porció de la nostra història col·lectiva com a valencians. És, i serà, el dia que Àlvaro va dir adéu. El dia que tots li donaren les gràcies i li perdonaren els seus pecats com a jugador. Bon viatge, en definitiva, per als guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el Déu dels vents el velam del seu vaixell..

L'últim carxot a la Ribera

Foto: Lluís Llapissera

En uns temps globals on l’ambient dels trinquets se’n ressent de manera notòria i ben particular, sempre és d’agrair que els aficionats d’aquest joc tan popular que es diu pilota valenciana continuen assistint en major o en menor mesura a les partides denominades del dia a dia, més encara si la raó és el final del trajecte d’Àlvaro, aquest pilotari tan brau que no té res a demostrar perquè ja ha donat tot el que havia de donar. I és que, en efecte, poca cosa més es pot dir de l’esquerrà de Faura (Camp de Morvedre), de camí cap a la retirada després de vint anys de regnat indiscutible en la modalitat d’escala i corda, la modalitat reina i alhora la que més està patint els menesters d’una època poc donada al teixit de noblesa i humanisme que envolta el joc de la pilota en general. Guadassuar va ser el recinte escollit. El jove Puchol II el rival d’honor. L’afició de la Ribera el testimoni dels seus últims colps de carxot per la comarca del Xúquer. Així que com és evident, el resultat fou el menys important. Un 60-40 favorable a Puchol II, que formava parella amb Jesús, i que avança de manera incontestable cap a l’olimp de la pilota, allà on aguaiten mites com Juliet, Rovellet, Eusebio, Genovés i ara Àlvaro, carregat i esgotat després de l’esforç realitzat al trinquet. Temps difícils per a la pilota professional són els presents, va concloure. Sense cobertura televisiva, amb les inclemències de sempre, amb poca gent asseguda a l’escala i amb una crisi a sobre que no només és d’ara, sinó que ve d’abans, de molt abans. Perquè la pilota és un món paral·lel, reclòs en si mateix, va i torna, i ja vorem, com diuen els cecs. No obstant això, Àlvaro se’n va amb moltíssima dignitat, tot esperant que la pròxima partida homenatge prevista a Vila-real siga més càlida, amb millor preparació i amb l’empenta fidel dels aficionats de la Plana i les Valls, allà on la galotxa manté una vitalitat envejable i allà on es va criar aquest pilotari agraït per les mostres d’afecte que està rebent darrerament. Em falten partides, va dir després de Guadassuar, com si encara no fóra conscient del poquet que li resta per a penjar els guants. La professionalitat que no falte, sens dubte, això no li ho negarà mai ningú. Heus ací el seu mèrit, heus ací el que romandrà per sempre.