Or

Un llibre que us recomane amb molt de gust

Sens dubte, la proliferació en temps de crisi de les cases on es pot vendre or a canvi d’ajustades ofertes econòmiques remet a les cases d’empenyoraments d’antany, espais més o menys habituals en les ciutats grans i mitjanes que si no han passat a la història és perquè, en el fons, el personal d’aquestes terres, i de tot arreu, ha continuat perpetuant els mateixos pecats de sempre, bàsicament gastar per damunt de les seues possibilitats reals i invertir en afers de dubtosa honestedat, bé siga en el fantasma immobiliari, bé siga en l’apartat purament material: cotxes, or i martingalades diverses. El problema, és clar, ha arribat quan els duros s’han esfumat, quan tot plegat la vida d’aquell que presumia de ric i anava sobrat d’ostentació s’ha transformat en un reguerol de deutes i merders que sovint ha conclòs, i això és molt valencià, a les cases en qüestió, allà on la discreció regna gairebé per decret i allà on les mirades tafaneres dels veïns són més humiliants que la pròpia ruïna del que hi entra a empenyorar qualsevol cosa. Clar que en aquest país sempre quedarà aquella antiga copla utilitzada per Blasco Ibáñez al llibre Arroz y tartana segons la qual el que més importa, i el que cal salvaguardar a tota costa, és la posició, i si és necessari a base d’aparentar el que un no és, per molt que en realitat siga un mort de fam: arròs i tartana, casaca a la moda, i rode la bola a la valenciana! Perquè així era i així es mantindrà mentre l’avarícia i l’egoisme continuen governant. Les cases on es compra or, de fet, pareixen ser avui un negoci fructífer i recorden, d’alguna manera o altra, al que Blasco Ibáñez desglossa a la perfecció en el llibre citat un pèl més amunt: els prestamistes. No són poques, per això, les referències a aquests tipus de personatges. I valga com a exemple aquest passatge: [...] Hoy todavía puedes sostenerte, y al ver que te niego los ocho mil reales, buscarás a doña Clara, esa bruja prestamista, o a otra persona de la clase y firmarás un pagaré por doce o catorce mil reales. Estás metida en el barro y no saldrás nunca de él; por más esfuerzo que hagas, te hundirás. Si no te conociera tanto, te daría la mano; pero no: “una y no más, Santo Tomás”[...] El missatge, si més no, és fàcil d’entendre. I així acaba aquesta entrada.

Dalt del més amunt

Una vegada vist, i escrit, que les cases típiques d’aquest raconet del país poden ser d’una o de dues mans segons tinguen habitacions a una banda o una altra del pas del carro, convindria afegir també un altre tret característic d’aquests habitatges que fa referència a la seua altura i a la consegüent subdivisió en blocs o en plantes. L’expressió dalt del més amunt és, sens dubte, una manera molt interessant d’al·ludir a l’andana o al que avui, les noves generacions anomenarien vulgarment tercera planta de les antigues cases de llauradors valencianes. I malgrat que, per desgràcia, l’expressió es troba en desús pel canvi de costums i construccions que ha patit aquesta societat d’avui, és cert que encara és bastant comuna en la parla d’aquelles generacions que superen o voregen la cinquantena d’anys. És per això que resulta d’especial interés destacar els testimonis orals que la coneixen o també, en un altre àmbit, subratllar les aportacions literàries que certifiquen, per escrit, el seu ús habitual fins no fa tant de temps. Per exemple, al dietari El temps no vol quedar penjat, de Manel Alonso, un prolífic autor valencià, hi ha un fragment on s’explica a la perfecció el terme que dóna títol a aquest article: La casa on vivia de menut la dividíem en tres grans blocs: baix, dalt i dalt del més amunt [...]. Dalt del més amunt hi havia un petit terrat on esteníem la roba i l’andana. L’andana, on en un temps es criaren cuc de seda i es penjaven els melons de tot l’any o els pernils, s’havia convertit en unes golfes on passava les hores llegint i també escrivint sobre la vella pastera de l’àvia. Quan dic la paraula “dalt del més amunt” evoque sempre un món fet a la mesura de les meues fantasies. Perquè després diguen que els valencians han estat sempre un poble simple incapaç de parlar en propietat. Ai.     

Un exemple de casa feta a dues mans, amb part de baix i part de dalt. En cas de ser més alta, ben bé podria haver-hi la part de dalt del més amunt

Esquirol

Arribat un dia de vaga general, potser també és el moment d’explicar l’accepció d’un terme que circula i circula en boca de tots aquells que participen en les manifestacions, mobilitzacions i piquets del dia en qüestió, això és el terme esquirol. Per tots és sabut que un esquirol és un mamífer rosegador, de cua ampla i pelosa i de color pardós, però pocs són els qui es pregunten per què es denomina també esquirol al treballador que segueix treballant quan els altres s’han declarat en vaga. Doncs bé, aquesta és l’explicació per gentilesa del Diccionari Català-Valencia-Balear. Pel que es veu, la història prové d’un fet ocorregut durant la segona meitat del segle XIX a Manlleu (Barcelona). Els teixidors treballaven a casa per compte dels fabricants i arribat un dia, aquests muntaren un edifici perquè els operaris anaren a teixir a hores fixes. Els teixidors manlleuencs es negaren a anar-hi i aleshores els fabricants envidaren els teixidors d’un poble que es diu L’Esquirol (Santa Maria de Corcó), que acceptaren i provocaren la indignació d’uns obrers de Manlleu que els reberen amb una mena de crit insultant: esquirols!, esquirols!; en referència al poble d’on eren nadius. Per tot, és clar que aquest mot és avui un préstec del català a l’espanyol, un mot d’altra banda d’ús corrent quan es convoca una jornada de vaga general com la del dia 29 de març. Així que qui vulga entendre-ho, ja sap el que ha de fer. I qui no, doncs problema seu és. La consciència és lliure.  

http://www.intersindical.org/noticies_actualitat/article/raons_per_a_no_anar_a_una_vaga

Nacre

El corball es pot pescar tant amb el rall com amb l'ham

Ara que s’acosta la caloreta i les ganes de gaudir de la mar augmenten de manera exponencial, crec arribat el moment d’explicar el nom d’un peix més o menys comú per les costes mediterrànies i que, ves per on, dóna nom a una associació de pescadors amb rall del Camp de Morvedre i la Plana Baixa: el corball, més aviat el corball de sorra. Conegut científicament amb el nom llatí umbrina cirrosa, aquest caçador discret té una barba gruixuda i curta com una berruga. No debades, cirrosa en castellà significa ‘cirro’, això és una mena de tumor que es forma en diferents parts del cos, en aquest cas a la barbeta. D’ací el nom d’aquest peix en la llengua de Cervantes, berrugate, sense anar més lluny. El corball de sorra, en qualsevol cas, és un peix abundant encara per les platges de Morvedre i Castelló, en ple cor litoral del País Valencià, i per bé que s’anomene d'igual manera no s’ha de confondre amb aquell altre de la mateixa espècie que presenta una tonalitat més negra, com si es tractara d’un corb. De fet, el terme corball pot derivar de corvu, és a dir, corb en català, la tonalitat cromàtica del qual recorda el substantiu llatí umbrina, ombra en la nostra llengua. També podria ser que corball derivara de curvu, que significa corbat, i és que, en efecte, algunes espècies d’aquesta família presenten una preeminent curvatura a l’alçada del llom. D’altra banda, aquest peix tan interessant i tan màgic guarda també un xicotet tresor a l’interior del seu cervell: dues perletes de nacre que, segons la saviesa popular, serveixen per confeccionar collarets capaços de sortejar o relaxar el mal de cap. Així que ja sabeu, estimats companys. Cal saber-ho tot. I sobretot, molt important, cal cuidar-ho, no siga cosa que ara la gent es pose a pescar corballs com si les maleïdes perles de nacre que s’allotgen al seu cervell tingueren el mateix valor que la pell d’un tigre de bengala.

Un exemplar de corball, també anomenat escorball a les Illes Balears

Falles



Els tòpics fallers es perpetuen any rere any

De nou arriben les falles i de nou aquest espai de costums sucumbeix a la temptació de parlar-ne, ni que siga per llevar-se del damunt els prejudicis que li assalten quan arriba la festa per antonomàsia d’aquestes terres, una festa exemple del país de les meravelles i antítesi del paradís somiat pels més il·lusos. No és gens fàcil opinar des d’una postura totalment contrària a un món que amaga de manera no gens dissimulada la dignitat que corre per alguns pocs casals fallers, com no és agradable tampoc haver de calibrar certa terminologia literària quan s’hi fa referència al simbolisme de tot plegat, exemplificat en gran mesura en el balcó de l’ajuntament de València i en les reverències i ofrenes a la parella santa del moment, la Geperudeta i Sant Josep. Les falles són exigents, i tant. I ho són en el sentit que mai no canvien, ni progressen, ni s’obrin al necessari debat de la renovació. Són inalterables i, en conseqüència, també acullen una elevada dosi de censura. No de la que s’aplica en els règims autoritaris, evidentment, sinó de la pròpia, l’autocensura, aquella que es resumeix en por de dir o escriure coses que no cauen massa bé en determinats ambients ideològicament majoritaris. Per tot, és realment cridaner que en aquest present on la vida corre tan de pressa i cada detall s’analitza fins al moll de l’os, les falles resistisquen esplendoroses, pletòriques, ben arraulides per l’espectre folklòric i la política més casposa. En certa ocasió, vaig sentir que eren una enciclopèdia, que no calia mirar-les de reüll, ni desconfiar-ne, ni empentar-les a cap procés de modernitat, ni sotmetre-les a judicis de valor. La quinta essència de la cultura valenciana, segons els més acèrrims, un èxit bastit en l’hermetisme, un món hieràtic impossible de descobrir el moviment, tancat en si mateix, definitori d’un país sense límit que fa apologia de l’absurd, d’allò que per terres valencianes es coneix tradicionalment com a poc trellat, poc seny en català oriental. Elefantiasis aguda. Un gran negoci, les falles, de veres que sí. Per als de sempre, tot siga dit de pas.

Magatzems

Una de les construccions implantades per aquestes terres valencianes que continua cridant l’atenció per escassa i per recordar temps relativament remots és la que remet a aquelles fàbriques que s’alçaren a les primeres dècades del segle XX a partir de l’embranzida exportadora de la taronja, edificis relacionats amb el desenvolupament industrial que reunien, més o menys, les mateixes característiques arquitectòniques allà on s’hi bastien: espais amplis per acollir maquinària i abundant mà d’obra, desaparició de murs de càrrega, reducció de columnes i pilars a la mínima expressió, grans finestrals i sobretot, sobretot, senzillesa compositiva i ornamental a les façanes. És el cas, per exemple, del magatzem de Lázaro, a Sagunt, únic supervivent d’aquella època d’esplendor fructícola que en essència guarda actualment el mateix aspecte d’antany, amb una façana feta de rajola vista molt semblant a la d’altres construccions repartides pel país, com ara algunes cases del barri de Roca-Cuper de Meliana o el trinquet del tio Pena de Massamagrell, a la comarca de L’Horta. En conjunt, tota una sèrie de vestigis a hores d’ara destinats a afers molts diferents dels concebuts en el seu moment. El progrés és el progrés. De fet, el magatzem de Lázaro (Sagunt) referit més amunt, és avui un aparcament privat.