Respecte

Arribat a un punt en què tot allò que m’envolta comença a donar-me exactament igual, em pregunte quin és el significat complet de la paraula respecte, si és un simple axioma que sentim per consum i per costum; o si tot al contrari, és l’objectiu que tota persona o col·lectivitat pretén assolir alguna vegada en la vida. Un escrit, per exemple, almenys un escrit amb aspiracions d’arribar a un públic ampli, no pot contenir faltes d’ortografia, com tampoc ho pot fer una conversa. No es pot canviar de llengua a les primeres de canvi. No. I menys encara si la llengua en què s’escriu o es parla és el català i té com a rerefons el País Valencià. Perquè vulguem o no, independentment de l’idioma dels nostres receptors, això és el primer que ens retrauran: les faltes, el canvi instintiu o forçat de llengua. Com a poble, després de tot, això ens restarà credibilitat; i, al mateix temps, ens condemnarà a una nova derrota. Diran: ni siquiera escribís bien la lengua que tanto decís defender o ni siquiera la habláis, que és encara pitjor. Fa un temps, un bon amic em deia que els valencians hem perdut totes les batalles que hem lliurat. Si no canvien aquestes actituds, en certa mesura hipòcrites, la història seguirà maltractant-nos i enfonsant-nos en les nostres pròpies misèries. No és casualitat, per això, que ens hagen clausurat la TV3 o que Camps repetisca com a candidat a president de la Generalitat. Però no els donem més munició, per favor. Escrivim bé els nostres articles d’opinió, les nostres columnes, les nostres editorials, parlem correctament, expressem-nos formalment. Siguem coherents al cap i a la fi. No tenim ja res a perdre. Res en absolut. La consciència sap caminar sola.

Colp de gràcia a TV3

Com era d’esperar, l’últim i lamentable capítol de l’anticatalanisme al País Valencià ha tingut com a protagonista a TV3, un canal de televisió que a hores d’ara ja és història per aquestes terres ingrates, venjatives i clarament inquisidores. De fet, aquesta és la moda autòctona des de fa anys, sempre acompanyada per les corresponents tendències ideològiques que el proïsme segueix i vota com a bon correligionari que és amb el poder establert actualment: el blaverisme, el regionalisme, el meninfotisme, la coentor. Avui, d’aquesta manera, un pot veure qualsevol de les vomitives ofertes televisives que es programen a la TDT: debats pseudointel·lectuals, pràctiques quiromàntiques, estafes propagandístiques, telèfons calents... ; però no pot veure un simple partit de futbol, ni la fórmula 1, ni res de res que no combregue amb les extravagàncies falleres o el món de les meravelles en què està immers aquest senyor que es fa dir Paco per als amics i Francisco per als enemics. Camps per als que li escopirien a la cara, que són molts encara que no ho parega. TV3 ha estat clausurada a colp de garrot i a colp d'exagerades denúncies. I a més, sense alternativa. La porra és la porra. Per al record queden, per tant, aquells moments nostàlgics en què tots els que ara rondem o passem els trenta anys gaudíem d’una oferta televisiva en la nostra llengua, en català evidentment: les versions cinematogràfiques d’Astèrix i Tintín, els episodis increïbles de Musculator, Bola de Drac o Doctor Slump; la primera Copa d’Europa aconseguida pel Barça a Wembley... Indesitjables els polítics que cada dia ens obliguen a identificar-nos en la més bruta i pudenta de les misèries humanes: el feixisme.

Fig.2: una seqüència de Tintín al temple del sol,
una curiosa metàfora del que als catalanoparlants
se'ns cau al damunt

Anar de dinar

En efecte anar-se’n de paella o de torrà no és un simple costum passatger que se celebra amb motiu d’un aniversari o un dia de pasqua. És un poc més que tot això. Si més no, representa la voluntat de reunir al voltant d’una taula als companys i companyes més estimats; i duu implícit una sèrie de gestos no gens menyspreables per a la societat actual, que tot ho globalitza fins el punt de canviar-li el nom a tradicions immemorials: la torrà, per exemple, ara es diu barbacoa, que queda més fi. Anar de dinar, després de tot, és anar prèviament a comprar, és preparar l’avinentesa de manera gustosa i fefaent, és conversar mentre dura l’aperitiu, és seure en una taula i creuar temes que motiven i que relacionen als presents: la infantesa, les anècdotes passades, la vida pel poble, els viatges dels uns i els altres, les evolucions dels fills i les filles...; és beure i menjar; i és riure, deixar passar el temps mentre el dia allarga la seua existència de camí a la primavera. No sé fins a quin punt les futures generacions arreplegaran el legat que ens deixa aquest país de costums on tot, absolutament tot, és tan fràgil i tan susceptible de caure en les urpes de la indiferència i l’avorriment. Evidentment, és molt més fàcil canviar-ho tot per un Mc Donalds, o per un restaurant de moda, o per aquestes festes eivissenques que tant demostren la predilecció humana a abraçar cultures postisses i farcides d’eslògans hipòcrites i buits de contingut: yo soy ciudadano del mundo. Els collons. En realitat, és molt simple, la quotidianitat, senyors, la quotidianitat. I, sobretot, la senzillesa. Així fa goig complir més anys... Moltes gràcies de veritat.

La diabòlica de Morvedre. Sant Antoni 2011

Atordit encara pel fred penetrant que ha presidit la recent festivitat de Sant Antoni no hi ha més opció a hores d’ara que rendir tribut a una colla de gent compromesa capaç de fer possible el que pareix impossible: que el poble, més encara un poble meninfot com Sagunt, se senta identificat amb el carrer i el seu incomparable potencial. I ja van cinc anys. Cinc anys consecutius en què un grup de dimonis coneguts per la Diabòlica de Morvedre, hereus directes de l’extinta Colla de dimonis de Quartell-La Corbella, aconsegueix combregar el caliu del foc i l’aprofitament de l’espai públic per excel·lència, la plaça major. Sense grans estridències, per això, tan sols amb la independència de qui fa les coses perquè vol i no espera res a canvi, ni ajudes, ni palmadetes en l’esquena, ni enverinades subvencions. No res, simplement treball associatiu, un compromís amb les arrels del poble que cada any desplega tot el seu ventall d’activitats tradicionals: plantà del pi, cavalls i haques, tallers, correfocs, música de dolçaina i tabalet, volteig de campanes, foguera, cantells de botifarres i llonganisses, balls populars i, en definitiva, un magnífic resultat d’imatges i propostes de futur: treballar sense descans i dignificar aquest país. Fins a l’any que ve.

Costums de mort

El dia estava al caure. I irremeiablement, el dia va arribar. En ple hivern, entremig de boirines i tèrboles estampes d’incredulitat. Em demanaren d'escriure i em vaig negar; em demanaren llegir, i també ho vaig fer. Supose que tan sols necessitava una cosa: plorar, només això, plorar molt, fins a ser conscient de la realitat que tenia al davant, la mort, un tema delicat; potser el més emotiu d’entre tots els que congrega la cultura mediterrània i sens dubte el més difícil de tractar en un costumari fins ara refractari a la seua presència fulminant i colpidora. Aixina és, em digueren durant el sepeli. I en efecte, ho és: implacable, indefugible. La mort és dolorosa. Tanmateix, conserva detalls en gran mesura inviolables que es perpetuen entre mostres de respecte i planys de perplexitat. Ara hi ha tanatoris, és cert; però, en essència, el ritual és el mateix: el silenci, la família, el record, el condol dels homes a la porta de l’església, l’espera de les dones en les bancades davanteres, la missa, la creença, la comunió, l’últim passeig, els xiprers, les mirades, el dol... Descanse en pau.

MAL D'ALTURA, Jon Krakauer

Atés que les circumstàncies que envolten la meua rutina són massa exigents per triar lectures ambicioses i capaces de fer-me reflexionar sobre qualsevol aspecte de la nostra societat, fa un parell de setmanes vaig decidir-me per un d’aquells llibres considerats best seller que, sens dubte, motiven i transmeten certa càrrega de dramatisme i suspens: Mal d’altura de Jon Krakauer. La història, real i esdevinguda allà per l'any 1996, narra les peripècies controvertides i mortals d’un bon grapat d’expedicions comercials en el seu camí per escalar el cim més alt del món: l’Everest. I la veritat és que durant tota l’aventura pareix sobrevolar un argot propi de la gent especialista en escalada que, vist per aquells que no en sabem ni pruna, es tradueix en rivalitats, polèmiques i una clara bipolaritat a l’hora d’interpretar l’alpinisme: per una banda, els puristes que mitifiquen la muntanya i respecten més o menys els seus perills; i per una altra, els il·luminats clients i guies expedicionaris que se n’aprofiten per tal de divertir-se o traure'n rendibilitat econòmica, quasi res porta el diari. El resultat: un compendi de morts i desgràcies, de vegades còmiques, que fins i tot compten amb una versió cinematogràfica bastant lamentable que afegeix encara més surrealisme al curs tràgic dels esdeveniments: Camí del cim. Mort a l'Everest. Almenys l'entreteniment, això sí, està assegurat.