Coronavirus. Capítol 8: 'Sessió de perruqueria'

I amb els fills, què fem amb els fills durant aquest aïllament? Què fem? Vinga, valents. Què fem?   

Contesteu, si teniu collons! Perquè això d’aplaudir cada dia a les vuit de les vesprada està molt bé, i ens fa molt feliços, i ens ompli de goig i satisfacció, però no sé si algú s’ha parat a pensar que només són cinc minuts, cinc miserables minuts. I això en el millor dels casos, perquè a ma casa ja són trenta segons. I a banda, ja no sabem a qui aplaudim! Però bé, tornant al tema, la resta del dia, què? Què? Perquè si la ment no em falla, que crec que no, són vint-i-quatre hores, vint-i-quatre, ni una més ni menys. I això és molt de temps com per tenir-los de cara a la pantalleta d’una tablet o d’un mòbil, sens dubte. I molt de temps, també, si del que es tracta és d’evitar que no se’ns convertisquen en criatures somnàmbules o en receptors de senyals interestel·lars. Així que quina és la solució. Quina? Perquè nosaltres, almenys, la meua dona i jo, bàsicament, ja hem fet tot el que se suposa que calia fer: planificació setmanal, manualitats, exercici físic... Aprofitem, doncs, el protocol diari dels aplaudiments i ens tirem per la finestra? Fem això? En fi. No hi ha respostes fermes de cap autoritat davant una pregunta tan transcendental per als pares normals i corrents d’aquest país de pandereta colonitzat per un virus invisible. No n’hi ha. I com que tampoc és d’esperar que al llarg d’aquest confinament, algú amb capacitat d’empatia i que vaja més enllà de donar deures d’escola, ens la done, la resposta, doncs jo, avui, com a pare, he tirat pel dret i me l’he jugat. Del tot. Perquè la situació no tenia volta de fulla. Sí o sí. Sessió de perruqueria, i de manicura, i de pedicura, i de massatge. I per si fora poc, jo mateix també com a ajudant d’un saló de bellesa improvisat on, fins i tot, he planxat el cabell a la meua filla, amb un somriure diabòlic dibuixat als llavis, i que m’ha mantingut enclaustrat en el bany i a la seua total disposició fins que he pogut escapar-me'n i tornar ací, a aquest benvingut espai de recolliment interior que s’anomena costumari i que em salva cada dia de caure en les tenebres més profundes de la infame quarantena que ens sotmet. Perquè ni jo mateix m’ho crec. Perquè mentre teclege aquestes línies, em veig les ungles pintades de verd, i de blau, i de roig. I perquè mentre moc els braços, i el cap, i els ulls, simplement els ulls, per moure la

cadira on m’assec o per veure millor la pantalla on reflectisc tots aquests pensaments em venen blafades de perfum. I no d’un perfum qualsevol, no, a quin sant! Perfum de Spider-man! I de Ventafocs! I de Peppa Pig! Tot combinat amb aquesta aromàtica fragància d’esmalts i de cosmètics Margaret Astor que m’acompanyarà durant tota la nit i que dificultarà el meu son una altra vegada més! Una altra vegada més!!!! Així que ja n'hi ha prou. Em guarde el que em queda de vergonya a fi de no mostrar-vos les fotos que m'han tret de tan memorable sessió de perruqueria. Perquè, al cap i a la fi, encara que no ho parega, alguns tenim una reputació i volem continuar sent persones creïbles quan s’acabe tot açò. Que s’acabarà, per descomptat. I que tot anirà bé, com m’han dit les meues criatures, agraïdes, quan s’han cansat de jugar amb les cremes, els potatges, els batedors, les colònies; i amb mi, és clar. Històric! Com històriques seran també les coses extraordinàries que farem durant aquesta quarantena a fi de mantenir-nos vius, actius i en harmonia familiar...

Coronavirus. Capítol 7: 'Nits eternes'

No sé si a la gent li passa, però jo, almenys, necessite saber-ho, perquè açò ja no és normal. Les nits se’m fan eternes, tot al contrari del que em pensava quan va començar aquesta vida en quarantena. En un principi, com que treballar, el que es diu treballar, era un concepte que calia reconsiderar tenint en compte el panorama, creia que tot açò em possibilitaria dormir més, i que m’alçaria més tard, també. I que si els cap de setmana, normalment, ho allargava, de mitjana, un parell d’hores més respecte de l’horari habitual, això ara seria una constant. Però no, que va! En absolut. La realitat és que no només em gite, més o menys, a la mateixa hora, sinó que em desperte molt abans del que voldria. I això no és res. De vegades, em desvetle totalment. Avui, per exemple, a les 4 del matí ja em pensava que eren les 9, fresc com una rosa. I ahir, quan ja pensava que portava vuit hores dormint d’una tirada, resulta que no havia passat ni una hora des que havia aclucat els ulls. Molt fort. Em vaig alçar abans, fins i tot, que la meua dona i la meua filla major. I això ja és dir molt, la veritat, perquè les podria comptar amb els dits d’una mà, les vegades que tal cosa havia passat fins ara. Així que no sé què significa tot açò, no sé si és normal. No sé res. Faig esforços per a dormir, que és una cosa que no m’havia plantejat en la vida. Mai. I el cap em bull, em va a mil per hora, de fet. En comptes d’enfilar el son, el que fa el meu cervell és pensar, i no ja en el maleït coronavirus i en tot el trastorn que pot comportar la seua expansió per aquestes terres, no, sinó en les coses que cal fer a l’endemà, que curiosament, no són poques, no, ni de bon tros. Una casa amb tota mena de dispositius, dos criatures, dinars, sopars, berenars, una sala de jocs, cartons, fulls, tisores, tota mena de material escolar, bricolatge, un estudi que utilitze com en la vida, llibres, escrits, pel·lícules, videoconferències... De veres, no done coll. És cert que, a l’hora de la veritat, la meitat de les coses les deixe per a un altre moment, o per a un altre dia, perquè temps, el que es diu temps, doncs ara n’hi ha. I molt. Però no m’avorrisc, res més lluny. I el que em queda. Hi haurà més dies que llonganisses en aquesta crisi sanitària, o econòmica, o com collons es diga, que ja m’importa poc, això, ens ha fotut. I nits també n'hi haurà. També. Perquè les nits són per a cagar-se i no torcar-se. Aquesta nit passada, en concret, m’ha vingut a la memòria aquell quadre de Vincent Van Gogh que vaig estudiar quan feia COU: La nit estelada. I ves per on, la primera cosa que he fet quan m’he alçat, mentre em prenia el desdejuni, ha estat repassar el sentit de l’obra en si. Preocupant, molt preocupant. Més encara quan he començat a lligar caps: resulta que cada nit em quede una estona assegut a la terrassa contemplant la lluna, si n’hi ha, i les estreles, si no està núvol. I ves per on, salvant les distàncies, això és el mateix que feia l’amic Van Gogh des d'una finestra del sanatori de Saint-Rémy, que és on estava reclòs mentre es recuperava d’un brot psicòtic. I d’ací el quadre, preciós i molt en consonància amb l’espiral existencial que ens afecta. No debades les estreles, dits els estels en català ordinari, tenen aquesta forma, d’espiral, com si giraren i cobraren vida. No m’estranya, doncs, que mesos després, aquell pintor se suïcidara. Bogeria absoluta. Aïllament pertorbador. Ell des d’una finestra i jo des d’una terrassa. Ell memoritzant nits, jo imaginant-me escrits per al dia que no arriba. I així, a poc a poc, maquinant i pensant fins que a la fi el dia clareja i m’enfronte, de bell nou, a una nova jornada d’aquest confinament incomprensible que resulta, alhora, tan insomne i tan inspirador. Tot a una. Ai mare!

Coronavirus. Capítol 6: 'Aigua clara'

Doncs no, amb el títol que encapçala aquest episodi no em referisc a l’aigua del riu Xúquer, que evidentment baixa més neta aquest dies al seu pas per Alzira, en ple cor de la Ribera. No. Amb el títol ‘Aigua Clara’ em referisc a la cooperativa de llauradors i consumidors situada al poble d’Alberic,  que rep aquest nom i que avui m’ha brindat l’oportunitat d’eixir de casa per primera vegada en cinc dies tot i que siga en cotxe i amb cautela, no debades he circulat lent i un poc temerós de trobar-me amb la Guàrdia Civil, la policia, o algun veí convertit en ésser radioactiu. Una experiència esborronadora, certament, però deixem-la córrer, per favor. Deixem-la córrer. I anem al que importa. El cas és que avui he eixit de casa per a fer quelcom diferent a abocar el fem, que és un ritual gelosament planificat a casa i pel qual hi ha galtades -metafòriques- entre la meua dona i jo. Coses del confinament... Abans d’arribar a Alberic, he passat per Benimuslem, un poble convertit en travessia però que està envoltat de natura i cultius fruiters per tot arreu del seu terme municipal: bancals de tarongers, caquiers que broten amb les seues fulles verd clorofil·la; albercoquers i, de tant en tant, també alguns bresquillers, amb la seua flor rosa i passional que resulta tot un goig per als sentits. Al seu costat, el riu, que voreja els caminals i se sent ara més fort que mai... Poesia enmig del desert, en definitiva. I a la fi, la botiga, Aigua Clara, on he pogut parlar directament amb algú diferent a la meua dona i els meus fills, cosa que he notat, ja ho crec que he notat, malgrat el tema de conversa, que ha estat, doncs això, el que tots esteu pensant. Sí, això, justament això. Molt bé! Entretant, una volteta per la cooperativa, que tampoc és molt gran, un baix modest però amb tot allò necessari per a no passar fam, ni pena, ni res de res durant aquesta quarantena. I a carregar! Fruites: peres, pomes, plàtans, kiwis... I verdures: creïlles, naps, xirivies, tomaques. I olives partides. I faves, hi havia faves. I carxofes! I, altrament, un vinet de primera categoria que encetaré aquesta nit per tal d’assaborir els plaers d’aquesta terra. -Ben bo que és eixe vi, m’ha dit Anna, sempre disposada a informar de la qualitat dels productes que ven. I mentrestant, Xelo m’atenia i m’omplia les caixes d’allò que li demanava, atenta, com sol ser habitual en ella. Avui, tanmateix, Xelo portava una mascareta que m’ha resultat molt trista, però què en farem. Això no li impedia transmetre la seua gentilesa, que s’agraeix, la veritat, en aquests moments tan estranys per a totes i tots. De sobte, hi ha entrat una clienta, una. I després una altra. Poqueta gent, però fidel. Sempre fidel. Perquè aquesta és l’altra. No he hagut de fer cap cua. Cap ni una. Mai en faig, d’altra banda, en aquesta botiga. I si he estat més temps del normal, és perquè ho necessitava i perquè volia allargar el moment abans d’anar-me’n i dirigir-me a la carnisseria del meu barri, on tampoc hi havia ningú. Només jo. Només l’ama, que m’ha atés com sempre, sense presses. I ja de tornada,

he vist la cua que hi havia al Mercadona situat al costat de casa. I sí, no he pogut evitar pensar-ho. Encara ens passa poc! Carregats de bosses a caramull de llandes, i de brous, i de paper higiènic, allí estaven tots, protegits amb mascaretes i guants. Cua infernal. Una cua llarga com una processó. Però a mi tant em feia, això. Jo ja havia fet el que havia de fer. Perquè, com se sol dir, ací cadascú fa el que sap. I el que li dicta la consciència. I el que li toca fer a fi de passar aquest tràngol de la manera més sensata i humana possible. Amb sentit comú. Comprant i consumint productes de proximitat, airejats. De qualitat. I tractats amb tendresa. I tot...

Coronavirus. Capítol 5: 'Quarantena'

La primera vegada que vaig sentir, o més aviat vaig llegir, la paraula quarantena va ser gràcies a un còmic de Tintín. Jo era encara molt menudet. I per a mi, resultava una paraula estranya que no havia sentit mai i que, pel cap baix, feia referència a la tripulació d’un vaixell que no podia posar peu en terra ferma perquè patia, en tot el seu conjunt, una malaltia contagiosa. Ai mare! Però al marge del lament, que certament em servia per deixar córrer la por i llevar-li ferro a l’assumpte, com era possible, això? És a dir, existia realment? La patiríem, nosaltres, en tal cas, alguna vegada? I així, amb tots aquells dubtes i amb tots aquells temors sorgits del més profund del meu innocent dedins, la paraula va arrelar al meu subconscient durant una bona temporada. I no és broma, vos ho assegure. Ho recorde molt bé, tot allò.

Ho recorde tant, de fet, que avui, mentre les xarxes socials advertien i advertien de bell nou sobre els riscos de no respectar la maleïda quarantena que ens sotmet a casa com si fórem animals de quadra o monges de clausura, m’ha vingut a la memòria aquell còmic de Tintín titulat El temple del sol, allí on el reporter més intrèpid del món acompanyat del seu gos Milú i el capità Haddock s’aventuren pel Perú a fi de trobar la cura de set savis europeus que es troben sota els efectes d’un estrany i enigmàtic encanteri. La historieta paga la pena, de veres que la paga. Així que apunteu-vos el títol per si us ve de gust, que a banda també té pel·lícula. I llegiu-lo si teniu la sort de tenir-lo a casa. Com comprovareu, és el segon volum d’una història major anomenada Les set boles de cristall, també magnífica, per cert. En el meu cas, els tinc els dos, els dos volums, vull dir, en castellà. I mira, almenys això m’ha servit per adonar-me que l’equivalent en català de la paraula cuarentena, és quarantena, amb diftong creixent i derivat de quaranta, que quan ton pare pixa, ta mare canta. I no quarentena, així escrita amb una ‘e’ entre consonants que és incorrecta de totes totes malgrat que circula alegrement per les xarxes socials i els hashtags del present. En fi, tampoc és tan greu. Tan sols és un matís purament ortogràfic que no ha de fer-nos oblidar que el que importa, en realitat, o el que almenys ens diuen les autoritats, és que respectem el seu significat, que no és altre que el que jo em preguntava i em temia quan era menudet: un aïllament de persones per un període de temps determinat que evita o limita la propagació d’un malaltia. Això mateix. Perquè qui m’ho anava a dir! Qui ens ho anava a dir!

Coronavirus. Capítol 4: 'Malsons'

Potser és el confinament, potser és que estic immers en una estranya barreja de productivitat literària i criança interminable, però el cas és que avui he tingut malsons, molts malsons. I, tot seguit, en despertar, un mal de cap terrible localitzat a les temples. A més a més, una desagradable sensació de reviure quelcom inevitable: tot el dia per davant. Paracetamol en vena. Evidentment, els meus malsons han girat al voltant del coronavirus dels collons, que m’afectava de ple, és clar, totalment contagiat, febril, i jo que sé quantes burrades més. He somiat també en el personatge del còmic Astèrix a Itàlia, aquell de la quadriga sobre el que reflexionava ahir; i en un article que havia escrit un infectat pel virus que m’ha rondat al llarg de tota la nit, un article, per cert, que no compartiré ací a fi d’evitar que cap de vosaltres no puga dormir tampoc aquesta nit. No, no és necessari. Per a què? Deuria limitar, per això, l’accés a la informació avassalladora que ens sotmet i ens bombardeja cada dia, siga certa o incerta; a les notícies morboses i no tan morboses, a les columnes d’opinió, als àudios, als whatsapps infames. Per salut. Perquè tot plegat, em sembla una autèntica muntanya de merda. Així de clar. En certs moments del dia, de fet, m’entren ganes d’apagar el mòbil, o de llançar-lo per la finestra. O de llançar-me jo! A hores d’ara, tanmateix, només desitge centrar-me en allò que escric, que també em fa somiar, per cert. I no malsomiar. Perquè algun dia s’acomplirà el projecte que tinc entre mans, algun dia... Pel que fa a les lectures, el llibre que reposa en la meua tauleta de nit és el clàssic de moda, La pesta, d’Albert Camus. I, d'altra banda, les pel·lícules que em venen de gust recomanar i revisitar no són comedietes amables i facilones, precisament, sinó tot el contrari, totes relacionades amb la bogeria i els malsons: La resplendor, Lost in translation... De tant en tant, isc al balcó, jugue amb els menuts, menge alguna cosa, xarre amb la meua dona, isc a abocar el fem com si es tractara d’una necessita vital que turmenta la meua existència. I tinc malsons. Una puta merda. Però això deu ser la quarantena, en definitiva, dies bons i dies no tan bons. Seguim...

Coronavirus. Capítol 3: 'Astèrix a Itàlia'

El detall no m’havia passat per alt. De fet, ho vaig pensar des del primer moment: el coronavirus ja s’havia predit. Era un personatge de carn i óssos. I no actual, precisament, sinó de l’any 50 abans de Crist, que és més o menys quan visqueren aquests dos herois de còmic que tant m’apassionen i que tan bones estones m’han fet passar des que era menut: Astèrix i Obèlix. Perquè tot i que ja he sobrepassat la quarantena -d’anys, no malpenseu!-, encara avui continue llegint les seues aventures. És més, fins i tot, de vegades, les utilitze a classe amb els alumnes. Perquè són boníssimes. Didàctiques, si més no. I serveixen, en no poques ocasions, no tan sols per a denunciar aspectes com la corrupció i l’abús d’autoritat de la classe dominant envers els esclaus o el poble baix, sinó també, sobretot, per a il·lustrar la resistència dels pobles oprimits contra l’enemic opressor, que no és poca cosa, certament.  Què no dir-ne, a més a més, de la invitació constant a viatjar i a recórrer món d'aquestes historietes, què no dir-ne. I de tantes i tantes altres qüestions vitals que ens ajuden a comprendre’ns, i a estimar-nos, i a respectar-nos, i a tot. El que no m’esperava mai de la vida, tanmateix, era trobar-me el nom del virus que ara circula de boca en boca, un nom que apareix contínuament en una de les últimes aventures del guerrer gal, en concret la titulada Astèrix a Itàlia, i que dona vida a un personatge que governa les rendes d’una quadriga. Això és, l’anomenat Coronavirus, que, per a més inri, resulta ser Juli Cèsar, –i perdoneu per allò que en diuen spoiler­-. Així que ja no sé què pensar-ne. Juli Cèsar? Coronavirus? Astèrix a Itàlia? En fi, vosaltres mateixos. Jo, per si de cas, m’he posat a analitzar pàgina per pàgina el còmic en qüestió, no siga cosa que aparega algun remei al virus que ens lleva la son i ens traga d’aquesta situació tan anòmala que vivim. I ja de pas, doncs mira, potser repasse alguns dels títols dels llegendaris guerrers gals que resisteixen sempre a l’invasor. Astèrix al país dels Helvecis, per exemple, o L’escut arvern, que és un dels que més m’agrada. O Astèrix a Córsega, tota una delícia per als sentits, amb ingredients històrics certament interessants. O La Residència dels Déus, molt exemplificatiu del que comporta l’especulació i l’abús immobiliari, un títol, altrament, que compta amb una pel·lícula molt recent i disponible en català. I tants i tants altres. La qüestió és entretenir-se, què hem de fer si no?