CAMINS AL SUD a Tarragona

Va tardar a concretar-se, fins i tot en un determinat moment es va pensar en la possibilitat d’ajornar-la o, directament, cancel·lar-la. Al remat, però, la visita a Tarragona per presentar el dietari Camins al sud, fou una realitat, i una realitat de la qual guardaré sempre un excel·lent record. I és que, en aquests temps d’exagerada banalitat i de conductes artificioses, no resulta fàcil trobar gent amerada de valors com l’honestedat i la senzillesa, allunyada d’hipocresies i falsedats. L’Associació d’Amics del País Valencià de Tarragona és, potser, un dels grupuscles més sensats d’entre els que vagaregen per les terres de parla catalana. I dic grupuscle perquè, en efecte ho és, dues ànimes actives i molt compromeses que de manera casual o intencionada, no ho sé, van llegir Camins al sud i van organitzar una xerrada-col·loqui i un munt d’activitats relacionades amb els aspectes més característics d’aquesta espècie sui generis de l’evolució humana anomenada valenciana. L’objectiu de tot plegat, molt senzill: explicar i raonar que no és gens fàcil ser catalanoparlant a certes zones del País Valencià, menys encara docent. I malgrat tot, resistim, o en paraules textuals del magnífic pròleg d’Isaïes Minetto que encapçala el llibre: “sabem on tenim les bigues i resistim mentre sotgem nit enllà”. De vegades, convé dir-ho, amb la complicitat que dóna un bon auditori i un context fabulós, Tarragona, allà on tocar ferro des del Balcó a la mar es converteix en parada obligatòria per als qui desitgen, ni que siga per un moment, atalaiar l’horitzó. Sens dubte, una experiència per a repetir. Qui m’anava a dir a mi que aquest dietari que vaig escriure ara fa dos anys, em donaria tantes alegries..

Balcó a la Mar

Evidentment, vaig tocar ferro!

Màquines de cosir

Ara són molt valorades, fins i tot són posades a la venda en pàgines web, venerades com a objectes de col·leccionista que cal conservar malgrat la febre consumista i les tendències de moda primavera-estiu, tardor-hivern. Fins no fa tant però, les màquines de cosir no anaven associades a la nostàlgia, eren, de fet, un objecte d’ús habitual, un moble indispensable en qualsevol llar que complia un objectiu estrictament funcional. Transcorreguts els anys, tanmateix, van decaure de manera proporcional a la transformació dels costums que definien les rutines del passat i, en conseqüència, les màquines de cosir, sobretot aquelles de les cases Singer o Alfa, van passar a un segon pla, sovint oblidades o marginades en un racó de la casa, en el millor dels casos substituïdes per unes màquines més modernes mancades ja de la perfecció i el detallisme que tant caracteritzava les clàssiques. Clar, aquelles no eren elèctriques, sinó de peu; i normalment venien incorporades a un moble exemple de marqueteria ornamentat i equipat amb aquests calaixets tan minimalistes on les dones dipositaven el material complementari per a rematar qualsevol sargit: coixinet amb agulles, didals, guix, imperdibles... Avui, pareix que hi haja cert interés per recuperar una pràctica tan plena com la costura, no en el sentit de faena de la casa, evidentment, sinó en un sentit molt més relaxant que engloba conceptes allunyats de la necessitat d’antany: innovació i nous patrons, connexió amb les generacions més velles, activitat motriu; tot equivalent al fet de passar una estona divertida mentre es recupera un costum molt bonic i molt arrelat arreu d’aquest raconet del país.

La Hoja

Es coneix popularment amb el nom de “la Hoja”, així, en castellà, com la informació que conté; i és una publicació ben senzilla on s’explica el discórrer religiós del poble de torn, ja se sap: salutació de l’arquebisbe, horari de les misses, salms, articles d’opinió amb un marcat caràcter moralitzador… És, en essència, una mostra de regularitat i constància religiosa. Però té, malgrat això, un futur incert, que guaita de reüll els viaranys de la fe en l’actualitat, sens dubte més foscos i més camuflats, de vegades, fins i tot, capaços d’endinsar-se en edificis civils i en discursos de caràcter públic. El full parroquial, en qualsevol cas, continua avui en circulació, en paper i a color, i crida l’atenció que encara és repartit casa per casa, a mode de ban, sempre per dones d’avançada edat. Per dones, mai per homes, és clar, com si es tractara d’una reproducció del vell model familiar segons el qual aquest servei a la comunitat era, és, exclusivament femení. Faltaria més. “La Hoja”, per això i, evidentment, per algunes altres raons és una publicació anacrònica, mantinguda més com un rutina pròpia d’una generació que com una autèntica mostra de fidelitat cap a Déu. Tot i això, la rep qui la demana, és a dir, en certa mesura, és un document privat, perquè així és la fe: privada. En absolut, pública, malgrat els intents de traslladar-la dels faristols eclesiàstics als faristols institucionals. Amb una clientela envellida, a més a més, fa tota la impressió de ser un dels últims reductes d’un passat on la doctrina catòlica anava molt més enllà de les quatre parets d’un centre parroquial, per descomptat indiferent i allunyada dels menesters del present. I evidentment en la llengua de Cervantes, malgrat que els receptors són majoritàriament valencianoparlants. La intenció és clara, tanmateix: el missatge de Déu ha de quedar ben clar.

Mosaic hidràulic

Detall d'un mosaic original

Es tracta d’un paviment que tingué molta presència en aquestes terres durant la primera meitat del segle XX. Eren pisos tessel·lats, és a dir, fets o muntats amb tessel·les, aquestes peces menudes de marbre, terra cuita o vidre que servien per a fer un mosaic. En un principi, eren senyal de benestar econòmic, sinònim de luxe, més encara si eren de la casa Nolla, una fàbrica ubicada a Meliana (l’Horta Nord) el propietari de la qual era el català Miquel Nolla Bruixet, ves per on el rebesavi de l’actual alcaldessa de València, Rita Barberà Nolla. Més tard, no obstant això, es van generalitzar fins a convertir-se en un article de casa popular. I així fins que van decaure en benefici de materials més senzills, menys costosos i més fàcils de col·locar, com ara el terratzo o el gres. Les tessel·les, tot i això, s'han convertit avui en un producte cercat per la seua bellesa i originalitat, i han passat de ser menyspreades o soterrades a ser venerades i restaurades en cases particulars i edificis institucionals, no debades encara són moltes les llars que contenen aquest tipus de sòl, un exemple de bon gust els orígens del qual es remunten als romans, que ja construïen mosaics amb aquestes peces. Conegudes com a rajoles hidràuliques pel seu procés de fabricació –les peces en qüestió es comprimien i s’endurien dins l’aigua-, també rebien la denominació comuna de canyamàs o canyamaso, un terme derivat de canemàs que en sentit figurat designa el fons sobre el qual es desenvolupa un brodat, un dibuix, un escrit, etc. Producte del passat, compten actualment amb el valor del temps, mostres excel·lents de riquesa artística, testimonis d’una concepte més prompte desfasat del que suposa tindre un habitatge per a tota una vida, amb l’inequívoc sabor de les coses d’antany, duradores, fetes amb paciència, de qualitat, sense dubte per a sentir-se’n satisfet.

"Aquí huele mal, huele a catalán"

Ens ho vam passar d'allò més bé

Aparque a l’Albereda. Falten encara dues hores per al partit estel·lar València CF-FC Barcelona. Només baixar del cotxe contemple dues escenes lamentables. El senegalés a qui he donat cinquanta cèntims per ajudar-me a aparcar és humiliat i amenaçat per un individu que reclama la supremacia dels blancs per a treballar de gorrilles. I un poc més avall, de camí a l’estadi, em creue amb una quadrilla ben nombrosa d’estaquirots que avancen al ritme de càntics simfònics i ben elaborats: Es polaco el que no bote, eh! eh!... Durant el trajecte m’he promés que res diferent al futbol em distraurà l’atenció i això mateix li dic a Toni, amb qui em trobe a les portes de l’estadi. Abans d’entrar-hi, però, ens acostem pel monument a l’afició. Pel que es veu, és un moment sublim per als centenars de joves manipulats amb qui m’he creuat al ritme de polaco el que no bote. Ara beuen whisky i altres licors i també entonen tot un clàssic pels afores de Mestalla: Puta Barça, puta Cataluña. De tant en tant, també s’atreveixen amb ritmes complexos i amb lletres amistoses que em colpeixen definitivament: aquí huele mal, huele a catalán. Però després de comprovar que entre tots no en fan un i que, malauradament, el nostre futur com a poble va lligat a aquesta colla d’impresentables, Toni i jo hi entrem. Hi ha prou gent del Barça, la veritat. Però és clar que ens trobem en un terreny poc apte per a exhibir emblemes diferents de la bandera d’Espanya i derivats, a pesar dels molts barcelonistes que s’han atrevit a portar la samarreta amb la senyera, estrangers fonamentalment. El senyor que tenim davant ho deixa clar: el catalufo eixe renegat... La graderia on ens col·loquem és un forn, fa una calor de mil dimonis. I a cada gol del Barça, un personatge assegut a prop nostre descarrega el seu puny sobre la tanca que tenim al darrere. 0-3. De sobte, el miracle. El València fa dos gols en tres minuts. Emoció fins al final, però el marcador no canvia. Un gran partit, en definitiva, cròniques que se m’ocorren per no oblidar-me del futbol i dels costums que l’embolcallen, tant per a bé com per a mal.

Líders en destrucció

Imatges com aquesta perden el seu sentit

Pendent encara d’anar-me’n de vacances a una platja no massa massificada, em sobresalte avui amb una notícia que no fa més que confirmar la tendència autodestructiva d’aquest raconet de la mediterrània, que encapçala la llista d’autonomies amb major índex de menyspreu per la costa, urbanitzada i massacrada fins a convertir-se en l’exemple del que no s’ha de fer. Perquè una vegada més som líders, líders absoluts, la comunitat del progrés per excel·lència, allà on construir s’ha convertit en el repte de qualsevol desaprensiu amb voracitat immobiliària. És cert que hi ha crisi, que hi ha indigestió, que tot està parat, però el mal ja està fet, i pitjor encara, preparat per al futur: encara queden molts metres més per destruir, que esperen la fi del temporal, retolats ja com a urbanitzables. Clar que sempre ens quedaran aquests trossos de tela blava que cada any s’atorguen a les platges valencianes com si amb ells es pretenguera dissimular el que hi ha per darrere: l’engany, l’engany massiu, un simple reclam turístic on la qualitat de les aigües importa poc, ben poc. Sempre és més important, evidentment, atraure el turista com si es tractara d’un borrego, servint-li arròs esclatat i oferint-li platges amb meduses. Líders absoluts! Però això és el que una gran part d’aquest país volia. Puedes confiar, deia un dels eslògans electorals del partit que s’ha estovat per aquestes terres durant anys i panys. Doncs això. El problema és que els qui no vàrem confiar també ho pagarem. Perquè aquest és el preu de ser valencià, per a més desgràcia.