 |
| Freiburg, vies del tren i vistes |
De
tren en tren. Així anem. Ara França, ara Suïssa i ara, per fi, Alemanya. I a
cada tren, una ciutat: Mülhausen, Colmar, Estrasburg, Basilea i Freiburg. Trajectes curts,
certament. Però gustosos, perquè cada tren és més confortable que l’anterior;
car, perquè ix car viatjar així per aquestes latituds, però un luxe malgrat
pujar sempre en 2a classe i no en 1a, això per no parlar de l’increïble vagó
del silenci. «Què passa?», pregunte jo en veu alta sense adonar-me’n. «Vols
callar!», em responen tots a l’uníson. «Xsttttttt», em fa el meu fill. En fi.
Anècdotes
d’un viatge que circula entre catedrals gòtiques, teulades de conte i paisatges de postal. Crepuscles emporprats. Tot ben gelat
d’acord amb un hivern que, particularment, no conec. Bucòlic, almenys per als
qui viatgem com a turistes i ens embadalim amb la preciositat de tot plegat, o
amb l'excel·lència que s’hi respira. En una altra vida, per exemple, em
faré eurodiputat. I viuré a Estrasburg, és clar que sí, i menjaré xucrut cada
dia mentre bec copes i més copes de vin chaud, això és, vi calent. Qualsevol
cosa per combatre un fred rigorós que ens sacseja immisericordiosament i ens recorda
la nostra condició mediterrània. Heus ací. Aquesta gent ve a les nostres platges
amb xancles i mitjons, però nosaltres caminem per les seues ciutats enfaixats
fins a les orelles. Mare de Déu! Un amic valencià que viu per ací em comenta, aleshores,
que no exagere, «que això no és res», i que en la part d’Alemanya on ens trobem
«l’hivern és suau». I que, a banda, «som uns molls». Tros de desgraciat. Jo em
ric sempre d’aquestes bravates, tanmateix. De fet, són idèntiques a les que em
deien els homes fa uns anys, quan aquella estada a la Lapònia espanyola que em va servir per escriure El cant de les granotes: «este
frío ya no es el de antes», asseguraven. Malparits! -22 graus que va
arribar a marcar el termòmetre aquell Nadal inoblidable. Home! Un poquet de
fred, sí que era. No? Però bé... Siga com siga, el cas és que ara passegem pels
carrers de totes aquestes ciutats del centre d’Europa amb la moquita penjant.
I mentrestant,
van apareixent detalls que no puc deixar de reflectir sobre el paper. Em crida l’atenció
que als vagons de tren hi passa el revisor, i que molts viatgers duen el
bitllet imprès, com fa anys. Un bitllet gran, dels que ja no es veuen. Molts, a
més, porten al llom esquís i tables d’snowboard, la qual cosa em fa pensar que
ací l’esport rei no és el futbol, o sí, però sempre tenint en compte que si a
casa nostra, la gent juga a l’aire lliure, ací també, però amb neu i no amb
sol. Punt. És, de fet, el que certifique quan arribem allí on juguen
els llops de l’EHC Freiburg i practiquem el patinatge sobre gel, un esport que
gaudeix ací d’una extraordinària afició. I a un preu raonable! A l’altura, si més
no, de la meua traça sobre els patins, que és lamentable. I per això m’abstindré
de comentar res més sobre el cas. Hi ha qui em grava fent el pingüí, fins i
tot. Però ja passarem comptes, ja. Ara m’estime més continuar passejant entre
unes cases que m’encanten i que em permeten expressar-me a través de l’escriptura,
sens dubte una pràctica molt més fàcil per a mi que no pas patinar. Nyas!
Emergeixen les cases, dic, entre la boira i la humitat, i em descobreixen, totes, una nova paraula en català fins ara desconeguda per
a mi: mansarda. És a dir, una coberta inclinada amb un pendent més fort a partir
de la crestallera. O quelcom així. Gràcies José, per la part que et toca, que
ja té collons que sigues d’Almería i m’ensenyes les belleses de la meua
llengua i les particularitats d'aquest món, en qualsevol cas. Perquè, al remat, és un goig viatjar amb
amics que donen tant, amb xiquets que gaudeixen dels plaers de la vida i que observen
atentament allò que els farà lliures en un futur. O crítics. O tolerants. O jo
què sé, persones, que ja és dir prou. Persones... I això és tot.
 |
| Cases de postal |
 |
| Crepuscles meravellosos |
 |
Bancalets per a llevar-se
la neu de les sabates |
 |
Mansardes
|
 |
| Catedrals |
