diumenge, 14 de novembre del 2021

Clemenvilla

Clemenvilla. Aquesta varietat de taronja, o més aviat de mandarina, sempre em recordarà ma tia. Per això, cada vegada que m’endinse per aquest camí anomenat vell de Terol, sempre faig parada allí, on ja es veuen alguns camps erms i abandonats que amenacen alguns altres encara en plena producció i carregats, a hores d’ara, de la varietat estrella del terme: la clemenules, o la nulera, que és com es coneix popularment aquesta fruita daurada per les contrades morvedrines. Tanmateix, no és aquesta la que cull jo, no, no. Jo preferisc la clemenvilla, ja ho he dit, perquè aquesta sempre em recordarà ma tia. I això és molt bonic. Perquè ma tia ja no hi és, fa temps que se n’anà. I a ella li encantaven aquestes taronges. Sempre ho deia això: «Ja n’hi ha, de villes». Molt bonic, sí. Jo crec que tal atracció era perquè eren dolces, com ella; o potser també perquè la seua temporada començava, i comença, el mes d’octubre, que és curiosament el mateix mes que ella va nàixer, allà per l’any 1923. No ho sé. Però el cas és que li encantaven. Així és que avui m’he posat davant de l’arbre, un arbre només, allí mateix, en una partida de terra amb un nom bellíssim i evocador que em transporta, igualment, als matins en què l’aigua corria per la sèquia i regava tot allò que avui són tornalls farcits de gomes del degoteig: el Pla de l’aljub. Vall silent i enyoradissa d’una abundància irrecuperable en els temps que corren, amb el vell camp familiar resistent al pas dels anys i les crisis agràries permanents. Me’l trobe de front, l’arbre, dic, ben a prop d’aquella bassa on s’acumulava el llimac i creixien els samarucs. I jo que els intentava pescar mentre la jornada discorria entre el zum-zum de les vespes i l’hora de l’esmorzar. Però tot ha canviat. Tot, evidentment. Tot excepte l’olor d’aquesta taronja de corfa cenyida que pele, amb paciència, a la vora de la sèquia derruïda. La retinc, doncs, al meu dedins mentre baixe cap al poble i constate que, en efecte, el que passa és el temps. I que això no hi ha qui ho pare, ni tan sols el sabor inconfusible d’una taronja tan dolça com ma tia...