dimecres, 24 de novembre del 2021

Poliestiré

Em crida poderosament l’atenció que ningú amb responsabilitat institucional en diga res. O almenys, que ningú ho diga més enllà del que significa quedar bé. Em crida l’atenció que, a més a més, passe any rere any, com si la cosa es tractara d’un simple detall intranscendent; i em crida l’atenció que, d’altra banda, tot forme d’un ritual que molts valencians consideren imprescindible però que, curiosament, deuria ser tot el contrari, és a dir, totalment prescindible. Més encara en aquests temps de canvis climàtics en què a les escoles imperen missatges i martingales publicitàries que ens haurien de fer reconsiderar la nostra postura respecte de les desfetes mediambientals que imposa el present: no hay planeta b, per exemple. Hipocresia al poder. Però què hi farem. Les falles, més en concret els monuments que les immortalitzen continuen a la seua, dalt de la piràmide social, vull dir, perquè a hores d’ara, i res fa pensar que tal cosa canvie, prossegueixen el seu camí gràcies al poliestirè, altrament dit suro blanc. I això és un despropòsit, es mire per on es mire. En primer lloc, perquè, en efecte, és una barbaritat. En tota regla. Sí. I, sobretot, perquè tal material es crema. I no de manera sostinguda o progressiva, que va, sinó tot a una, tot concentrat en la mateixa nit. La nit en majúscules. La nit del foc purificador, en diuen, per a més inri. Sí, és clar. Negre i farcit de partícules contaminants és el cel de Sant Josep. I davant d’això, no hi ha remei. O sí, però quasi que millor no insistir-hi. Per a què, al cap i a la fi? Hi ha algú a la sala? Doncs això. Però jo, cada vegada que creue els arrossars de l’Horta i la Ribera i assistisc a l’espectacle meravellós de la inundació hivernal, també anomenada Perellonà, m’ho qüestione. I em fixe en la palla sobrant de la collita, cremada majoritàriament, o arreplegada i embalada en el millor dels casos a fi de donar-li un ús responsable i eficaç. I em venen al cap les mateixes promeses de sempre. Que si es pot reutilitzar, que si es pot gastar per a bastir monuments fallers, que si açò, que si allò. Que si es buscaran alternatives... Tanmateix, no res. Suro i més suro! I allí tenim la palla, mentrestant, que s’enlaira cada novembre a través de guspires de fum, i que això deu ser molt tòxic, és de veres, però que no ho és tant com el poliestirè, de moment rei indiscutible dels materials emmotllables per a més desgràcia d’un material biodegradable que ocupa titulars de diari i que diuen que és car i costós laboralment parlant. Però que hi és, malgrat tot. Així que allí reposa, per tant, la palla, deixada caure sobre les tiges segades de l’arròs, asfixiant les aigües d’aquesta joia de la naturalesa que acontenta el turista però que avergonyeix al més fervorós partidari de la identitat nostrada: l’Albufera. Que bonic!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...