divendres, 5 de febrer del 2021

Fums

Ara que la llenya forma part de la meua vida i que els troncs s’acumulen arrenglerats en el rebost per a mes goig de la llar familiar, he tingut a bé pujar a un cim pròxim a casa des del qual s’albira tot aquest poble de teulades morunes i xemeneies antany tan definitòries de l’activitat forestal, incessant pel que es veu. Perquè tot i que és cert que avui moltes romanen inactives, moltes xemeneies vull dir, hi hagué un temps que no cessaven ni un moment d’expulsar el fum espès i característic que es diluïa per l’atmosfera i enterbolia tot el paisatge habitat. I això, doncs què no dir-ne, segons conten els oriünds, era tot un espectacle, encara més si la capa de fum es contemplava des de dalt d’una lloma. Devia ser tanta, de fet, la quantitat de boira emanada dels conductes de la llar que això, ves per on, permetia identificar les cases que en feien ús, d’aquest sistema de calefacció. I la conseqüència, és clar, és que els veïns cobraven per fums, cobrar por humos, que en deien, és a dir, que en justa correspondència se’ls repartia llenya atesa la titularitat pública de la serra, un etiquetatge, diguem-ne, oficial, i equivalent, per això, a un altre que sempre ha gaudit de moltíssima més popularitat en la parla local d’aquestes terres: montes comunales. Un sistema just, si més no, o proporcional, en tot cas, ja que mentre s’arreplegava i, posteriorment, es cremava la llenya dels arbres caiguts; el bosc es mantenia net, sense tant de material inflamable en cas de sequera o de desgràcia inoportuna. Un equilibri, en definitiva. La modernitat, tanmateix, s’ha encarregat d’esborrar aquest costum retingut, —encara sort—, en la memòria col·lectiva i, amb més o menys intensitat, ha fet que l’evolució hi penetre per a establir-se in aetérnum, com sol ser habitual en aquests menesters. Per una banda, ha influït la despoblació galopant, és evident. I per una altra, molts habitatges han incorporat les estufes elèctriques o de gasoil, i també, com no, aquest invent revolucionari dels pellets, que si bé rendibilitza al màxim el que hom coneix com a biomassa, no és exactament el mateix, no, de cap de les maneres, almenys per als veïns més proclius a l’activitat tradicional. Diferents maneres de calfar la casa cohabiten, doncs, en aquest present, però el que resulta inqüestionable, també, és que, al meu parèixer, no és or tot allò que lluu. De vegades, l’avanç imparable de certes tècniques o de certes estratègies comercials equival, tan sols, a comoditat. O a rapidesa. O què en sé jo. A vagància, fins i tot. I això no sempre és bo o positiu, simplement és un símptoma més del progrés incurable de la societat. I ai, què es podria dir d’aquesta paraula: el progrés. Sempre tan discutible quan remet a beneficis econòmics. I no, jo particularment no hi tinc cap problema, de veres que no, però és que els beneficis, sovint, són només per a uns pocs, i en aquest sentit sí que hi hauria molt a dir...