dimarts, 1 d’octubre de 2019

Prestatgeria valenciana

L’accepció general és certament inequívoca. Una prestatgeria és un moble amb peus o fixat a la paret que, com el seu nom indica, conté allò que en valencià se’n diu prestatges i en castellà, estantes, sovint utilitzada per a col·locar llibres i materials de consulta bibliogràfica de diferent classe i condició. El que passa és que si a la prestatgeria comuna se li afegeix el gentilici que dona nom a les bones gents d’aquestes terres mediterrànies, prestatgeria valenciana, el resultat pot resultar ben divers, ja que en comptes de pensar en una llibreria o una biblioteca a l’ús, l’espai en si es pot transformar en un cúmul de records antics i típics d’una època determinada que ofereix un retrat perfecte dels veïns que poblen, o poblaven, un raconet del país amb una tendència massa acusada a oblidar qui és i d’on ve. Fixem-nos, per això, en una prestatgeria en concret, una d’aquestes que roman polsegosa en un magatzem reconvertit, ara per ara, en aparcament de cotxes. Segurament, passa desapercebuda per al propietari de torn, però si ell la mirara de tant en tant, si ell la mirara... Doncs això, tota una vida passaria pels seus ulls. Perquè no parlem ja d’un caldero per a fer paelles, ni d’unes graelles per a torrar carn, tampoc, ni tan sols de l’omnipresent bombona de butà que sol romandre buida en algun cantó de l’espai en si. No. Allí ben col·locats i arrenglerats, plens de forats com a conseqüència dels corcons, s’hi veuen els papers de ceba, els denominats timbrats amb el segell familiar, i també hi ha diferents atifells i estris del camp. Per una banda, els ja superats pels nous materials sintètics i la mecànica del present: el serrutx amb mànec de fusta, els poals de ferro colat, els cabassos d’espart, les balances i els pesos, alguna que altra lligona rovellada...; per una altra, els que encara s’usen: les màquines de sulfatar, les alicates, els poals de plàstic pintats amb les inicials familiars, la motoserra, els caixons, alguns de plàstic o cartró, alguns altres de fusta; buits o plens. Un, per cert, a caramull de fulles de llorer... Sobre el mur, d’altra banda, penja un cartell històric, d’aquells que es repartien en la primera etapa de l’autonomia valenciana: Els peixos. Molt interessant, tot siga dit de passada, amb dibuixos impresos: el mero, l’aladroc, la sardina, la boga, el congre... I just al costat, un calendari de l’any 1985 amb una portada amb una magnífica propaganda del bambú, però no en referència a la canya, sinó a la marca de paper de fumar. El temps corre, en efecte. Si fa no fa, són vora quaranta anys ja. Mitja vida. Quaranta anys d’una prestatgeria que Déu sap que diria si parlara. Per això mateix, no puc parar de mirar-la, ara que hi caic. Per això mateix. Roman, avui, sense màcula, silenciosa. I mai no s’ha partit, ni s’ha doblegat. Ni tampoc ha perdut la seua funcionalitat. I això que suporta no només el pes dels objectes amuntegats, sinó també el pas dels anys i les generacions. El iaio, el pare, els nets... Pots de claus i caragols, rateres de forats, ceps per als pardalets: estornells i merles; autèntiques recialles de la vida en un magatzem de poble que perdura en plena era del progrés i la modernitat, isolat entre finques i amb un corral que encara és paret mitgera amb el carrer dit del trinquet, el vell trinquet, el que ja no hi és, el que va desaparèixer temps era temps com tantes i tantes coses que s’escolen pel canó del temps inconscients que han iniciat el camí de no retorn, el de la pèrdua irremeiable de la identitat i la memòria col·lectiva.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...