dimarts, 22 d’octubre de 2019

Lapònia


I, de nou, el caminant es retroba amb el paisatge deshabitat, carreteres infinites i serpentejants que discorren entre pinars i muntanyes de pissarra, amb l’olor de la terra verge i el rastre dels cérvols i els cabirols que habiten entre la massa forestal. Intacte, tot roman intacte, tot excepte la gent que hi viu, cada vegada menys nombrosa, més envellida, afectada de ple per l’oblit sistemàtic i també per la recerca d’una vida millor allà on el progrés ha destruït l’entorn sense criteri i sense fre. La notícia d’enguany són els talpets, sí, els talpets, que han proliferat en els marges de terra i brossa que configuren l’accés al poble. Una plaga, certament, sense amenaces humanes, sense gats que els facen fugir a indrets recòndits i amagats, lluny del soroll i el tràfec incessant. Aquesta és la notícia, veges tu: els talpets. Aquesta i també l’escassesa de pluges, un mal galopant, el drama d’un present brut i devastador. Perquè tampoc durant aquesta tardor ha plogut el necessari per fer aparèixer els venerats bolets: esclata-sangs, ceps, gírgoles de card, ous de reig... L’aigua, de fet, baixa mansa per la font, a penes un filet; i el riu, el riu no sona, un corrent subtil que, en absolut, cobreix la rambla, estreta de per si. La bellesa és innata, malgrat tot. Sempre ho és en aquest llogaret on els xops ja canvien de verd a groc en un anunci clar de la imminent però tardana arribada de la primavera de l’hivern. La denominada zona zero de la Lapònia espanyola és un gust per als romàntics, malgrat la tristesa i la impotència que desprèn quan es deixa enrere sense solució de continuïtat. S’oxigena un mentre puja al pic simbòlic del terme i reposa la fatiga. Llibertat. L’aire fresc rebota sobre les roques i empenta el viatger a vagarejar sense un destí concret, amb el ferm objectiu de deixar córrer el temps i també la caiguda de les gotes imperceptibles del mes d’octubre, allí a recer dels pins, entre els cards i les plantes aromàtiques. Hi ha un cert regust de frustració allà dalt del cim. Cases afonades, camps erms i, al fons, una vasta extensió de blat que espera allò que en diuen la salvació: les ajudes econòmiques. No hi ha espigues, clar que no, ja arribarà el seu temps.  


Ara cal passar l’hivern, i la neu, i les gelades... Fum en les xemeneies, aroma d’alzina cremada. Fa anys, en aquest poble hi havia una placeta per als bous. Ara ja no hi és. Fa anys també, a les cuines de les cases encara penjaven l’embotit de les argolles encastades als sostres de pedra. Ara ja no passa el xarcuter... Del bar arriben les veus dels pocs que resisteixen l’embranzida de les adversitats. I, lentament, el silenci s’apodera mentre la carretera s’obri camí de la uniformitat. Una estranya sensació de malenconia embriaga el viatger perquè sap que aquesta calma dormitarà en el seu dedins fins a l’any vinent. Tot un any, l'eternitat. Fosc auguri en la terra de l’ocàs...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...