divendres, 9 de juny del 2017

Una nova excusa per a canviar de llengua

L’altre dia, un amic, en sentir parlar valencià a uns xiquets menudets que jugaven innocentment en un parc de boles, va deixar anar un comentari simplista i preocupant molt en sintonia amb la tendència suïcida d'aquesta terra en matèria lingüística. Ben mirat, una excusa nova. -A nosaltres ens ha fet canviar, em va dir. -Què us ha fet canviar?, vaig preguntar. -La vida? La relació de parella? Els horaris? –No, el nostre fill ens ha fet canviar de llengua. I amb tal sentència, així de contundent, però també així de lamentable, justificava el fet de parlar castellà al seu fill, tant ell com la seua dona, tots dos valencianoparlants, en un poble on l’ús de la llengua pròpia és encara normal i majoritari. Sense ambages, tanmateix. Perquè la culpa és del fills. No ja de la tele, que és tota en castellà; o de les aplicacions dels mòbils, que per defecte es presenten en castellà o en anglés; o de qualsevol altra inspiració moderna on predomina la llengua de l’imperi. No, no, la culpa és dels fills, conscients, pel que es veu, als seus escassos quatre anys de manipular i alterar, com qui no vol la cosa, tota una cadena lingüística transmesa durant segles i més segles d’història. Una excusa pobra, pobra de veritat. Patètica. Però al remat tan real com que resulta una pràctica generalitzada en els pobles valencians. La pressió és forta, això és clar. I l’espanyol aclapara ja gran part de les converses rutinàries d’aquest país. Però posats a justificar certes decisions, bé farien alguns de reconéixer que si no parlen valencià als fills és perquè no els dóna la puta gana. Tant de romanç i tanta aparença! Que ens xuplem tots els dits o què?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...