diumenge, 6 de novembre de 2016

Trinquet d'Alzira. Cinc anys després

Curiós i simptomàtic el cas del trinquet d’Alzira (la Ribera), inaugurat a penes fa cinc anys i amb a penes activitat més enllà de la tradicional partida de Sant Bernat i els esmorzars que es preparen en el bar, a tot açò molt ben muntat, d’espais amplis i ple d’imatges d’època amb les quals un pot apreciar el passat i el present de la pilota valenciana. Poca cosa més, malgrat això, un trinquet flamant i innovador construït en època de faràndules polítiques i inauguracions a bombo i platerets. Així de trist. Perquè Alzira ja tenia un trinquet, el té, de fet. Un trinquet vell i amb les taques evidents de l’oblit, és cert; per a reformar, també; però un trinquet al bell mig del poble, d’aquells que se’n diuen amb solera, amb l’inconfusible aroma popular que desprenen les converses de bar i les partides de xamel·lo.
Panoràmica del trinquet d'Alzira. Foto: Secretari
Algú haurà d’explicar algun dia els perquès d’una efervescència constructiva capaç d’alçar trinquets espectaculars sense criteri i buits de qualsevol significat, apartats del centre històric i endinsats en fantasmagòrics polígons industrials. No és nova la història del trinquet d’Alzira, no, ni de bon tros. I hi ha tants exemples similars dispersos per les comarques valencianes que resultaria impossible encabir-los en un text la intenció del qual era només informar de la primera partida professional que s’hi disputava des de feia temps: Puchol II i Natxo contra Pere Roc i Pere (60-45). Incert el futur d’aquest trinquet, per tant. Una llàstima, certament. Perquè en honor de la veritat, la instal·lació és magnífica, amb capacitat d’allotjar tota mena de partides de renom, adaptada a les persones amb discapacitat motora, segura i confortable. I a més, amb una visió panoràmica completa que, sens dubte, permet retransmissions televisives allunyades dels obstacles tradicionals que ofereix qualsevol altre trinquet. A excepció del de Montcada, clar, curiosament també envoltat d’aquesta aura de misteri i hermetisme que caracteritza les obres adjudicades per un govern determinat en una època determinada. Una llàstima, de veres que sí.