dimarts, 22 de gener de 2013

SUMMERHILL, A. S. Neill

Per fi, per fi sé què va ser Summerhill, la seua filosofia, la seua transcendència, la seua perspectiva a l’hora d’afrontar l’ensenyament dels infants i dels adolescents, sempre des d’un punt de vista afectiu, basat en l’amor i la felicitat de l’individu, allunyat, per tant, del sistema acadèmic i punitiu que predomina encara en el nostre sistema educatiu. Perquè, en efecte, Summerhill és un llibre sobre educació i, a més, és un llibre actual. És cert que hi ha aspectes superats, com ara que els mestres ja no peguen; com també és cert que l’experiència pedagògica fou duta a terme a partir dels anys 20 del segle passat. Però, salvant les distàncies, el llibre és igual de vàlid ara que quan va ser escrit, ja que en termes generals la societat continua sent submisa, obedient i perfectament preparada per a seguir la doctrina de l’autoritat de torn, de la dominació sistemàtica, bé procedisca d’un pare, d’un mestre, d’una religió o d’una colla de governants amb capacitat operativa de fer i desfer segons els convinga. La solució, com sempre que es posa sobre la taula un tema tan transcendent, és la més sana, la que més sentit comú arrossega, això és la llibertat sense embuts, la veritat per damunt de tot, el respecte al procés d’aprenentatge de cada individu, sense cap imposició, a costa de sacrificar aspectes tan absurds i alhora tan sagnants com el sistema de notes, com els premis, com les mentides. Evidentment, no és aquest un llibre que cal prendre’s al peu de la lletra, però sí que deuria llegir-se amb deteniment i amb perseverança, sense por d’endinsar-se pels viaranys que ajuden a comprendre com i per què arribem a ser el que som, com i per què ens transformem en màquines de generar desconfiança, inseguretat i prejudicis constants. He anotat alguns paràgrafs vertaderament antològics. Us en deixe un només a fi de tancar aquest escrit, la traducció és meua: Els pares volen escoles amb un disciplina rígida quan la llar és un centre d’estricta autoritat paterna. L’escola disciplinària segueix la tradició de tenir al nen sotmès, silenciós, respectuós, castrat. A més, fa un treball excel·lent quan es dirigeix només a la ment del nen. Reprimeix la seua vida afectiva, el seu impuls creatiu. L’avesa a ser obedient a tots els dictadors i caps de la vida. La por que va començar a la guarderia l’augmenten els mestres severs, la rígida disciplina dels quals naix dels seus propis impulsos de poder. El pare corrent, que no veu més enllà de la façana exterior del nen amb la seua jaqueta d’uniforme, les seues maneres superficials, el seu culte el futbol; s’alegra de veure l’èxit amb el qual està sent ensinistrat el seu benvolgut fill. És tràgic veure la joventut sacrificada en aquest altar antediluvià de l’anomenada educació. L’escola severa només demana poder, i el pare esporuguit està satisfet.     


2 comentaris:

Anna Fs ha dit...

Bona elecció de lectura. Un ideòleg excel·lent, Neill. Em va fascinar en Magisteri i en vaig llegir molt.
"La vertadera llibertat és aquella que no suposa un abús dels drets dels altres. Va associada al respecte i la responsabilitat".

Secretari ha dit...

Sí, és una lectura que tenia pendent de feia molt de temps i realment ha satisfet les meues expectatives.