dilluns, 12 de setembre de 2016

EL MÓN AL REVÉS

El premi al millor "medi" de comunicació
 és, com a mínim, discutible
Sens dubte, resulta molt simptomàtic constatar la manca de suport i sensibilitat que té aquest país envers els mitjans de comunicació que més estimen les seues arrels i la seua cultura popular. L’exemple més palmari i simbòlic, evidentment, és el de RTVV, però és ben cert que no és l’únic. Pel camí encara ressonen els ecos de la clausura, amb nocturnitat i traïdoria, dels repetidors que feien arribar el senyal de TV3 al País Valencià. I pel camí, també es podrien mencionar molts altres espais radiofònics i, sobretot, digitals, que han hagut de tancar o desistir en el seu intent d’informar en valencià pel poc suport rebut per les administracions i la societat en general. Arribat aquest punt, un podria plantejar-se què hi ha actualment amb capacitat de connectar amb la realitat lingüística que es viu pels pobles d’aquesta part de la mediterrània, però prompte se n’adonaria que la llengua d’Ausiàs March queda lluny, molt lluny, d’igualar-se en drets i en condicions a la llengua de Cervantes. Bilingüisme? Sí, deu ser això.

A hores d’ara hi ha pocs mitjans de comunicació que utilitzen el valencià. I en conseqüència, també hi ha pocs que informen en clau decididament valenciana. Un d’ells és La Veu, que a dures penes arriba més enllà del riu Xúquer; i un altre, estretament lligat a l’anterior, és Pilotaveu, un digital de pilota sobre el qual convindria parlar-ne ara que s’ha celebrat per vint-i-cinquena vegada el Dia de la Pilota a la plaça de l’Ajuntament de València. Convindria parlar-ne, dic. I molt. Perquè a xicoteta escala és un exemple molt clarivident de la marginació sistemàtica que pateixen tots aquells que defensen les manifestacions culturals més genuïnes d’un país tan maltractat periodísticament parlant. Un digital dedicat íntegrament a la pilota que no és mencionat ni una sola vegada per les institucions en el dia que es ret homenatge a l’esport per excel·lència dels valencians, un digital actualitzat i corregit diàriament que no compta amb més recursos que la professionalitat precària dels seus treballadors, un digital que malgrat les inclemències ideològiques que pateix, i els recels, i tot plegat, ja porta gairebé dos anys oferint la més acurada informació sobre tot allò que es mou pels trinquets, els frontons i els carrers valencians: notícies, entrevistes, opinions, recursos didàctics, imatges, vídeos explicatius, calendari de partides,... I tot en una llengua normativa molt digna i molt respectuosa amb les variants típicament occidentals, lluny de ratpenatismes i teories divines i ultraterrenals. Total, per a què? Doncs molt senzill: per a ser ignorats, així de clar i contumaç. Comprove, per això, amb certa estupefacció que el premi al millor “medi” de comunicació –això de medi és literal- atorgat en el XXV Dia de la Pilota és per al periòdic Mediterráneo de Castelló, un diari d’àmbit provincial que només informa sobre el joc de pilota de tant en tant, amb tot el que comporta aquesta locució temporal per terres valencianes. De tant en tant, això és, poc. Molt poc. I per descomptat, en castellà. Un altre exemple de la deferència que les autoritats pertinents tenen envers la llengua que tant diuen defensar i els mitjans d’àmbit valencià que tant desitgen impulsar.

La burla és claríssima. I la prebenda també. Perquè, com és possible? El periòdic Mediterráneo ha dedicat vuit línies a l’esport autòcton en l’última setmana. Vuit, ni una més, ni una menys. Tot un rècord. Un rècord premiat ara per la Federació de Pilota en el saló de cristall de l’Ajuntament de València que ni tan sols cap responsable del diari es va dignar a recollir. I mentrestant, la jornada inaugural del trofeu Diputació de Castelló de Pilota Valenciana es disputava dissabte passat a Xilxes (la Plana Baixa) sense a penes estridències informatives, allà on dos dels millors pilotaris del moment, Francés i Puchol II, es molien les mans sense esperar cap altra cosa a canvi que el reconeixement dels aficionats de sempre, els qui mai no fallen, els qui de veritat haurien de ser premiats. Anem anant, per tant. Però com sempre, al revés.