divendres, 23 d’octubre de 2015

Una final per a un temps nou

A Puchol II, Pucholet, el vaig vore jugar per primera vegada quan tenia 16 anys. Segurament fou dijous, ja que el trinquet Pelayo presentava un aspecte prou trist, molt allunyat de l’ambient de les grans partides, amb pocs aficionats, els de sempre per altra banda. Aquell dia s’enfrontava, en primera partida, a Fageca, un brau jugador de València que ja començava a destacar com a futur professional d’un esport que, en certa manera, és com la humitat. És a dir, penetra lentament en els ossos fins que s’integra en el caràcter i la identitat d’un pilotari i, per extensió, de qualsevol valencià, amb el resultat consegüent que tot aquell que se’n veja afectat no pot desempallegar-se’n per bé que el profit econòmic siga escàs en relació al sacrifici i el respecte que reclama. Si no recorde malament, aquella partida es tractava d’un mà a mà corresponent a l’extint Campionat Individual Bancaixa i el resultat final fou de 60-35 a favor de Fageca, sens dubte més madur i més consolidat en un ofici que demana anys i paciència, anys i més paciència. Ara ja ha passat un temps d’aquella partida i resulta que aquell pilotari prim i escanyolit fill del mític Puchol de Vinalesa (l’Horta), s’ha convertit en un home bragat, de condicions físiques imponents, aspirant a convertir-se en el número 1 davant de Soro III, l’actual campió, el nét del tio Pena, artífex del trinquet de Massamagrell, sa casa, potser dels pocs trinquets privats que queden encara en peu al País Valencià. Jo no conec personalment a cap dels dos pilotaris, tampoc freqüente tant els trinquets com perquè siga així, però m’encantaria, ja que estic convençut que són persones humils, valencians de soca-rel capaços d’oferir un espectacle magnífic i molt fidel al joc històric que representen, ara per ara, com ningú. Ben mirat, són dos jugadors de raça, amb solera, fills de pilotaris, amb la projecció necessària per modernitzar un esport com el nostre que s’esllangueix entre empresaris de dubtosa honestedat i polítics oportunistes. Desconec què serà de la pilota anys a venir tenint en compte l’aïllament en què es troba actualment, sense cobertura televisiva i sense ajudes sinceres i decidides, poc vinculades, de fet, a la identitat d’aquest raconet del país. Però tot pareix indicar que la partida entre Puchol II i Soro III serà a Pelayo, un primer pas, un escenari perfecte que reobrirà, per fi, per a l’ocasió tot esperant a convertir-se en la vertadera catedral de la pilota valenciana, amb escola i amb un futur definit, centre neuràlgic de València i motor indiscutible d’un esport que no necessita projectes artificials enmig de fantasmagòrics polígons industrials sinó que reclama afecte, només això, afecte i comprensió. A peu de carrer, allà on la realitat de la pilota pren la forma i el gust que mai hauria d’haver perdut, el sabor del poble. La final serà el dia 1 de novembre, dia de festa. I no, no sé si hi assistiré, en conseqüència tampoc la veuré, però per descomptat estaré amatent al resultat i a la reconstrucció plena d’interrogants que s’augura en la pilota. Tot un repte. Perquè es vulga o no, cal partir des de zero.