divendres, 31 de gener de 2014

Sorolla

Soroller en plena producció
Joaquím Sorolla
Escriure sobre botànica no és molt costumista, és cert, però segons un bon amic i millor biòleg, el soroller és un arbre que suporta bé les sequeres i també les poques atencions dels llauradors, conegut a bastament per aquells que foren xiquets ara fa cinquanta anys, en una època on no hi havia gaire llepolies i calia conformar-se amb la temporalitat dels gínjols, els tramussos, les mesuretes d’olives, les xufes remullades i, com no, les sorolles, una fruita d’abans, de les de sempre, de les que, per desgràcia, han estat aniquilades per l’agricultura moderna. Unes paraules, aquestes, que almenys són definitòries d’una certa quotidianitat, reflex d’una època on els menuts estaven en contacte directe amb la realitat més pròxima, jugant en el carrer del poble, entre els caminals dels camps, descobrint espais naturals... En efecte, el soroller és un arbre autòcton, propi del sud d’Europa i el nord d’Àfrica, sempre criat al caliu del Mediterrani, normalment catalogat com a arbust a pesar que pot arribar als deu metres d’alçària. Pertany a la família de les pomàcies, amb branques espinoses i un fruit vermellós o groguenc, de polpa dolça-aspra agradable. En català rep generalment el nom d’atzeroler, derivat d’atzerola, un terme amb etimologia àrab (az-za’rura) que a terres valencianes ha pres les formes dialectals de soroller i sorolla. Per diferents circumstàncies, és un arbre que ha arribat als nostres dies un tant desdibuixat, ja que els seus peus han servit per a empeltar-lo, entre d’altres, de pomeres i pereres. A més a més, no sol donar fruits regularment, aspecte que ha contribuït, en gran mesura, al seu desconeixement. Ves per on, el soroller, i més en concret, la sorolla, té un ressò internacional, no debades és el cognom d’un dels artistes valencians més universals, Joaquím Sorolla (1863-1923), que va nàixer al Cabanyal (València) i s’erigeix avui en testimoni, en aquest cas artístic, de l’existència, antany més estesa, de la fruita en qüestió: la sorolla, delitosa i saborosa, dispersa actualment, difícil de localitzar, molt apreciada encara pels amants de la natura típica d’aquest racó de la Mediterrània. Tot plegat, molt interessant.  

divendres, 24 de gener de 2014

SÓN "ASQUEROSOS"



La cara d'aquest personatge ho diu tot


Potser una de les solucions més viables per a afrontar els llastimosos tancaments de ràdios i televisions en català al País Valencià -l’últim cas ha sigut el de Catalunya Ràdio- és no fer ni puto cas del que diuen els principals agents implicats en tals maniobres, polítics bàsicament. Perquè més d’un ciutadà d’aquestes terres, entre els quals m’incloc, ja comença a estar-ne fart, però que molt fart. És més, el tema ja dóna asco, i si dic asco així, en castellà, és perquè faig meua la justificació d’un il·lustre paisà segons el qual dir fàstic sona massa fi, és a dir, no acaba de definir la magnitud dels despropòsits i les manipulacions que cada dia i cada nit patim els valencians. A més a més, sempre ens quedarà Internet, espai on la nostra llengua, el català, resisteix dignament, des d’on escoltaré, per exemple, un dels meus programes favorits, la TDP, això és la Transmissió d’en Puyal, el lloc dels aficionats del Barça per excel·lència, allà on la pedagogia futbolística i lingüística pren força gràcies a un dels més grans professionals de la ràdio en general, el mateix Joaquim Maria Puyal. No estaria de més, per això, que els qui llegiu ara aquest article us prengueu la molèstia d’escoltar l’àudio que us adjunte un poc més avall, autèntica dinamita del mestre en qüestió on es diu tot el que s’ha de dir sobre la censura i els atacs repugnants als catalanoparlants valencians, a tots aquells que simplement desitgen que tota aquesta colla de desgraciats que ens governa se’n vaja a fer punyetes i deixe la llengua en pau d’una puta vegada. Ho sé: queda lleig parlar d’aquesta manera, allunyat de l’esperit bucòlic i tendre d’aquest costumari, però és que és necessari. Aquesta gentola hipòcrita, cínica i corrupta que ocupa els seients del poder institucional no estima el valencià, el nostre català. Puntualitze: no estima res que no siga del seu interés privat, o del seu interés econòmic més aviat. Tanmateix, pel que fa al cas concret de la llengua, ni la parlen, ni la lligen, ni l’escriuen, ni la respecten, ni res de res. Tot allò que sona diferent a l’espanyol no només els importa una merda, sinó que els molesta, és el seu particular gra en el cul, i espere que algun dia els esguite. Tot d’una asquerositat sublim. Que quede claret. I que no s’oblide. Per mi, poden tornar al contenidor de plata d’on van eixir. Perquè tot el que tinc dins és odi!

Puyal es despatxa ben a gust. Les seues paraules són plenament compartides per aquest costumari:

dimarts, 7 de gener de 2014

Calmes de gener

Tot un privilegi
El terme es conegut a bastament pels mariners que feinegen a les aigües de la mediterrània, però la població en general no sap el que són ni tampoc mostra molta curiositat, avesada a fruir de la mar tan sols en època estival. Les calmes o minves de gener, en qualsevol cas, ofereixen una estampa d’espectacular bellesa, corprenedora, símbol de l’hivern a la franja costanera dels països mediterranis. S’esdevenen al mes de gener i, en termes generals, són fruit d’un fenomen atmosfèric mitjançant el qual es produeix una disminució del nivell ordinari de la mar. D’ací el seu nom, que pel que es veu varia d’un territori a un altre del domini lingüístic catalanoparlant. A les Illes Balears, per exemple, en diuen les minves, terme que en efecte deriva del verb minvar, això és disminuir o fer menor. En canvi, al País Valencià, s’opta generalment per les calmes, del verb calmar, que significa apaivagar o assossegar. Les calmes o minves, en qualsevol cas, van associades al bon temps i als cels relativament clars, aspectes pels quals resulta molt abellidor passejar per la línia interminable de la vorera de la mar, sense presses, sense tensió, amb la companyia de les lleugeres alenades d’aire que mouen el trencar de les ones. L’aigua, quieta com una bassa d’oli, ofereix doncs, la seua postal més atractiva en ple equador hivernal, agraïda pel temps anticiclònic que acompanya aquest fenomen. Allà lluny es veuen passejants, algun gos que lladra, gavines, i també unes poques parelles tombades en la sorra amb la mirada fixa en la carena, inconfusiblement blava. El sol s’enlaira poderós en les hores mortes del migdia, com si no hi haguera hivern, com si no hi haguera vida més enllà dels crits dels xiquets que juguen amb la sorra i amb les closques de les petxines. Certament s’esgoten els qualificatius per a valorar tal paisatge: magnífic, platònic, lluent... Un plaer que només gaudeixen uns pocs privilegiats conscients de tindre un tresor als seus peus, incapaços de donar l’esquena a la mar tenint-la tan a prop i amb una imatge tan esplèndida. Passeig etern de caminants bucòlics que condueix fins a l’infinit.