Mosaic hidràulic

Detall d'un mosaic original

Es tracta d’un paviment que tingué molta presència en aquestes terres durant la primera meitat del segle XX. Eren pisos tessel·lats, és a dir, fets o muntats amb tessel·les, aquestes peces menudes de marbre, terra cuita o vidre que servien per a fer un mosaic. En un principi, eren senyal de benestar econòmic, sinònim de luxe, més encara si eren de la casa Nolla, una fàbrica ubicada a Meliana (l’Horta Nord) el propietari de la qual era el català Miquel Nolla Bruixet, ves per on el rebesavi de l’actual alcaldessa de València, Rita Barberà Nolla. Més tard, no obstant això, es van generalitzar fins a convertir-se en un article de casa popular. I així fins que van decaure en benefici de materials més senzills, menys costosos i més fàcils de col·locar, com ara el terratzo o el gres. Les tessel·les, tot i això, s'han convertit avui en un producte cercat per la seua bellesa i originalitat, i han passat de ser menyspreades o soterrades a ser venerades i restaurades en cases particulars i edificis institucionals, no debades encara són moltes les llars que contenen aquest tipus de sòl, un exemple de bon gust els orígens del qual es remunten als romans, que ja construïen mosaics amb aquestes peces. Conegudes com a rajoles hidràuliques pel seu procés de fabricació –les peces en qüestió es comprimien i s’endurien dins l’aigua-, també rebien la denominació comuna de canyamàs o canyamaso, un terme derivat de canemàs que en sentit figurat designa el fons sobre el qual es desenvolupa un brodat, un dibuix, un escrit, etc. Producte del passat, compten actualment amb el valor del temps, mostres excel·lents de riquesa artística, testimonis d’una concepte més prompte desfasat del que suposa tindre un habitatge per a tota una vida, amb l’inequívoc sabor de les coses d’antany, duradores, fetes amb paciència, de qualitat, sense dubte per a sentir-se’n satisfet.