dilluns, 28 de juny de 2010

L'estafa blava

No, no em referisc al blaverisme, que també és una estafa; sinó a una qüestió molt més senzilla que m’ha fet reflexionar ara que ve l’estiu i el personal pareix dispersar-se pels arenosos camins del meninfotisme vacacional: les banderes blaves, uns simples trossos de tela que lleven el son als ajuntaments d’aquest racó de la Mediterrània i mostren la cara més hipòcrita d’alguns regidors municipals. Cuatro banderas, es magnífico, lo hemos conseguido! diuen. Sense més explicacions, amb un toc de suficiència i propaganda cínicament preparat. Així que sí, potser caldria fer com ells, convenir que aquests guardons són una excel·lent notícia i tota la pesca, però no, les coses no són tan fàcils, ni per descomptat tan redemptores. O és que creiem tots en Deú? No, no, no. La maniobra és molt més grossa i, en conseqüència, molt més difícil de capir. Un exemple: la platja d’Almardà de Sagunt no aconseguia aquest guardó des de 2006. Tant ha canviat? Era necessari? A la primera pregunta cal contestar no, o en tot cas que sí, però a pitjor: l’aigua està més cada vegada més bruta i els nous accessos, per fi acabats després de quatre anys, només han fet que hi augmente la massificació. I a la segona, doncs també, ja que és evident que la bandera hi sobra per una raó primària: aquesta platja s’allunya del model desarrelat i extravagant del Port o Canet d’en Berenguer, el model de referència que mai no falla per al turista però que sempre deslegitima l’essència popular. Clar que això no importa. El que importa, al capdavall, són els ingressos que reporta el premi, el nom que puga donar al consistori, el bon prestigi d’un litoral que sobre el paper és sostenible però que cada dia té més asfalt, i més xalets, i més martingalades, i més de tot. Banderes blaves? En fi, que cadascú extraga les seues conclusions. Representants municipals de Sagunt posant amb banderetes

diumenge, 20 de juny de 2010

De Denver al Marenyet

El Marenyet de Cullera és un d’aquells espais mediterranis relativament ben conservats que el progrés ha intentat destruir a tota costa amb estratègies de dubtosa credibilitat, un paratge que oficialment no és un paratge i que cada estiu pren estampa costumista gràcies a les canyes, les terres de conreu i les llisses de l’estany. Tot un micromón. Una autèntica sort que alguns pocs privilegiats hem tornat a assaborir gràcies a una parella molt especial acabada d’arribar de les Amèriques: Ramon i Laura. Els companys que intenten conservar la nostra essència allà per on caminen i allà per on tremolen, que tot just aprecien i perceben el nostre entorn més immediat: les cases blanques i els melons d'alger en flor. Benvinguts de nou amics fidels. L'estiu és vostre.

dimecres, 16 de juny de 2010

Blavor i picaportes

D’igual manera que el color blau dels brancals de les portes i els muntants de les finestres, pintades així antigament per la creença que aquest color proporcionava seguretat i protecció enfront de suposades influències malignes; els picaportes també són un element tradicional que s’ha mantingut en els nostres pobles, i no per manca d’electricitat, sinó per una qüestió més estètica i banal: l’estricta decoració. Així, al costat de les portes de les cases més velles i abandonades, que a penes conserven el forat on abans estava encastat el picaporta, avui també s’hi poden observar una gran varietat d’aquests detalls d’antany que han estat restaurats o, fins i tot, posats de bell nou en les cases més noves i reformades. Perquè una cosa és clara: la tendència crònica d’aquest racó mediterrani a lluir les seues portes i façanes. I més encara ara, que ve l'estiu i a la fresca cal eixir. Capell, espardenyes i refrescs a la taula. Com ha de ser.

diumenge, 13 de juny de 2010

Camps I el coent

Quan ja pensava que era impossible superar-se i quan ja havia decidit tancar definitivament l'apartat d'antivalencians, va el diari Levante i ens delecta amb la imatge coenta i inclassificable d'aquest senyor. Ho lamente molt, ja que ni la filosofia d'aquest costumari ni els seus benestimats seguidors s'ho mereixen, tot això. Però és que és massa... Només li falta la senyera. I alerta amb els paios que se l'observen pel darrere. Quanta felicitat! Perquè després diguen. Camps, nostre senyor, fanàtic dels Sex Pistols.

dilluns, 7 de juny de 2010

Entrada especial número 100: El valencià al Port de Sagunt

Potser no és així amb exactitud, sempre hi caben matisos i, evidentment, sempre hi ha gent heroica i solitària capaç de llavar la cara a la incultura més absoluta. Però la realitat per als qui ho veiem, i ho patim, des de fora, és que el gran nucli de població que representa el Port de Sagunt no només rebutja el valencià, sinó que a més a més el menysprea. I als fets em remet. Un pot anar un dia qualsevol a una terrasseta d’aquestes que envaeixen el passeig marítim i demanar, per exemple, una fanta de llima, que no li la posaran de no ser que diga limón. I el mateix amb qualsevol de les variants en què es s’hi pot presentar un café. La qüestió del tallat és tot un clàssic. Això per no parlar de la magnífica, excel·lentíssima i guanyadora d’elogis múltiples en què s’ha convertit la Gelateria Veneta -en cursiva perquè està en italià, que queda més fi-; aquella que se situa enfront de la Creu Roja i que és la rehòstia pel que fa al sortit de gelats. Doncs mireu, la rehòstia els collons. L’únic que demostren negocis com aquest és que els diners que guanyen, que deuen ser moltíssims, no els inverteixen en complicitat amb el client local. Perquè mai un gelat de trufa m’havia caigut tan malament. Tot perquè no pillaren ni una de les poques paraules que vaig dir en valencià, una cosa per desgràcia habitual entre tants altres comerços d’una ciutat que ni tan sols és ciutat; que, fins i tot, es permet el luxe de reclamar el bilingüisme en la denominació dels seus carrers; i que representa ben a les clares l’antic prejudici lingüístic segons el qual el valencià és per als ineptes, això és, per als veïns del vell Morvedre. Tan ridícul com això. I dolorós, extremadament dolorós. Tanmateix real. El Port de Sagunt, la Torrevella de València podríem dir-ne, és així, indiferent al valencià, qui sap si l’indicador més fiable de la decadència que està patint la llengua pròpia a nivell de país. Què hi farem, doncs? Ben poca cosa pense jo, com no siga avergonyir-se i resignar-se a la màxima absoluta i escatològica que conclou aquesta entrada especial número 100: SEMPRE ENS QUEDARAN ELS OIS.