dissabte, 23 d’octubre del 2010

Bon dia!

La qüestió és difícil d’explicar, sobretot perquè depén de la percepció de cadascú i de l’entorn en què s’hi trobe el personal. Però jo ho intentaré, ja que per a mi no és tracta d’un simple detall ni tampoc d’una inspiració passatgera. Per a mi és quelcom més transcendent, parlem del fet mateix de saludar, un costum rutinari que pareix haver-se quedat ancorat en aquests temps de globalització en què tot es desnaturalitza fins a extrems preocupants i certament insostenibles. Els pobles mitjanament grans en són un exemple i ja no diguem els barris de les grans ciutats. Tothom fa la seua, ningú no coneix ningú. Bon dia? Per a què? Tu content, jo també, aquesta és la màxima. I clar, la conseqüència és immediata. Vivim en un país que arrastra uns símptomes evidents de despersonalització, desvertebrat fins a extrems poc comprensibles, apàtrida per complet. Així que no, saludar no és simple un detall, és el gest al voltant del qual gira el nostre discórrer, la nostra idiosincràsia popular, bé siga pel carrer o pel mercat, què en sé jo. Ens dóna si més no, les claus per entendre allò més gran, l'humà en tota la seua dimensió. Un exemple: dos persones del mateix poble es troben casualment en una ciutat i en un lloc desconeguts. No es coneixen, però saben que s’han creuat alguna vegada pel poble, que els seus rostres els són familiars perquè també s’han vist al bar del cantó, en una festa o mentre passejaven al gos. No s’han parlat mai abans. Què fan? Se saluden o no? Doncs això, per a bé o per a mal, un dilema moral que, al capdavall, dóna bona mostra de la nostra vitalitat com a poble, coses que pense mentre el dia s’acurta i la nit ens relaxa. En fi...

4 comentaris:

Speaker ha dit...

Sovint pense en això de saludar o no. Quantes voltes m'he quedat amb el Bon dia o l'hola en la boca quan m'he creuat veïns al pati. Em pregunte si no contesten de normal o si només no ho fan quan els parles en valencià. En qualsevol cas, maleducats són.

No sabria explicar perquè,però quan vaig a un poble xicotet o a una excursió per la muntanya, em fa molt de goig saludar la gent. Veges tu que simple, però m'agrada.

I sí, és curiós quan et trobes una persona que normalment no saludes en un altre àmbit, i la saludes.

Dit açò, hi ha grans ciutats on no és possible saludar tothom (de fet seria una bogeria). Però hauríem de mirar un poc cap als francesos, molt educats i més humans en aquest respecte.

Secretari ha dit...

És una qüestió més complicada del que pareix. Jo crec que la gent s'aïlla per les circumstàncies d'un sistema que ens porta cap a l'heterogeneïtat social. I pareix ser que hi ha certa por a això, d'ací que només s'interactue amb aquell que és conegut. Com que, per desgràcia, cada vegada la gent es coneix menys, doncs ja la tenim. No se saluda i en pau. Tots contents i ací no hi ha cap problema.

Arnau Boix i Pla ha dit...

Trobe que encara perviuen les situacions de saludarse que comenta en Josep Lluís, a mi m'agraden especialment les muntanyenques... Jo crec què val la pena seguir saludant amb bon humor a totes aquelles situacions on ho considerem, tard o pronte hi haurà reacció per part del nostre oient. BON DIA!!!

XescoArechavala ha dit...

Fa anys viatjant amb els meus pares per Suïssa vam coincir al camping amb el quiosquer de Sant Cugat, un paio que no deia bon dia mai, sec com una secallona. Doncs bé, al camping ens va saludar efusivament i va xerra com mai. De nou a Sant Cugat, quan vaig anar a comprar el diari, el vaig saludar i vaig intentar comentar la jugada de l'estiu i res. Mut com de costum. Què estrany no?
Jo sempre dic hola, adéu o bon dia als veins i gent que acostumo a trobar-me sovint. No costa gens i crec que fa una mica de barri, que a les ciutats ens fa molta falta

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...