Bon dia!

La qüestió és difícil d’explicar, sobretot perquè depén de la percepció de cadascú i de l’entorn en què s’hi trobe el personal. Però jo ho intentaré, ja que per a mi no és tracta d’un simple detall ni tampoc d’una inspiració passatgera. Per a mi és quelcom més transcendent, parlem del fet mateix de saludar, un costum rutinari que pareix haver-se quedat ancorat en aquests temps de globalització en què tot es desnaturalitza fins a extrems preocupants i certament insostenibles. Els pobles mitjanament grans en són un exemple i ja no diguem els barris de les grans ciutats. Tothom fa la seua, ningú no coneix ningú. Bon dia? Per a què? Tu content, jo també, aquesta és la màxima. I clar, la conseqüència és immediata. Vivim en un país que arrastra uns símptomes evidents de despersonalització, desvertebrat fins a extrems poc comprensibles, apàtrida per complet. Així que no, saludar no és simple un detall, és el gest al voltant del qual gira el nostre discórrer, la nostra idiosincràsia popular, bé siga pel carrer o pel mercat, què en sé jo. Ens dóna si més no, les claus per entendre allò més gran, l'humà en tota la seua dimensió. Un exemple: dos persones del mateix poble es troben casualment en una ciutat i en un lloc desconeguts. No es coneixen, però saben que s’han creuat alguna vegada pel poble, que els seus rostres els són familiars perquè també s’han vist al bar del cantó, en una festa o mentre passejaven al gos. No s’han parlat mai abans. Què fan? Se saluden o no? Doncs això, per a bé o per a mal, un dilema moral que, al capdavall, dóna bona mostra de la nostra vitalitat com a poble, coses que pense mentre el dia s’acurta i la nit ens relaxa. En fi...