Cròniques taurines

Una qüestió que em fa replantejar-me la meua adhesió, fins ara insubornable, als bous de carrer és l’absoluta manca de criteri per part d’aquells que sostenen una festa irremeiablement dirigida a la coentor i a la pèrdua d’identitat. De fet, si s’exceptuen alguns pocs pobles de l’Horta de València i alguns altres de la Plana de Castelló, aquesta antiga i venerada celebració popular ha perdut absolutament el sentit que la feia sobreeixir, ja que, per començar, s’ha deixat arrastrar per les onades de mediocritat que obliguen a traslladar els bous de carrer a unes places artificials a vessar de turistes i bufats de pacotilla. És molt trist, per això, que s’intente qualificar una festa Bé d’Interés Cultural, quan els mateixos que la defensen no coneixen ni valoren els trets definitoris que la feien singular: caixons, rossins, portes i reixes descobertes, converses espontànies, berenars tradicionals i el carrer en tota la seua extensió. Polèmic, però tot un ritual. I el mateix es podria dir dels bous de plaça. Perquè ja ho deia Joaquín Vidal, ja: afició pura i no banal; ramat amb casta i no dopat; festa pura i poc turista; autenticitat i no negoci. I quan s'acabe, que s'acabe, però sempre amb dignitat.