dissabte, 31 de gener de 2009

L'agredolç sabor d'una lane-late


Quan un pensa en la quantitat de desgràcies que acompanyen la taronja des de fa un temps se n’adona de l’esforçada i resignada lluita dels llauradors que encara queden en vida. El vent que ha bufat recentment no ha fet més que confirmar que un dels oficis valencians per excel·lència acabarà tard o d’hora desaparegut com a conseqüència de l’esgotament mental que suposen ara les inclemències meteorològiques, després els suculents PAI que devoren l’orgull i l’amor per la terra. És inevitable, qui treballa mal la terra, a son país fa la guerra. Però, deixant de banda que el mal oratge pot causar catàstrofes, drames i elucubracions fatalistes com la que acabe de fer, és cert que de vegades també pot donar-nos alguna alegria. La taronja lane-late és una varietat que es cull d’ací a dos mesos, posant pràcticament el punt i final a la temporada anual de recol·lecció. El vent, tot i això, ha precipitat els esdeveniments i ha deixat mitja collita al terra. I com que sempre ha d’haver algú que se n’aprofite d’aquest tipus de desastres citrícoles, ací em teniu a mi, ara mateix assaborint la seua dolça acidesa, intacta malgrat que es menge abans de temps. Perquè sempre serà millor això que posar-se a plorar, tot esperant que aquestes consoladores paraules mai no se les enduga el vent.

dijous, 29 de gener de 2009

Una falla em demana una reflexió i ací la té


Com que escriure sobre el teatre romà de Sagunt sempre ha estat considerat polèmic o motiu d’heretgia, en aquest espai que s’obri ara tractaré de ser el més senzill i neutral possible. Des de fa anys, més o menys des que la rehabilitació fou duta a terme, he sentit dir moltes bestieses, que si “han sepultat el teatre”, que si “han sacrificat segles d’història”, etc.; i també moltes opinions sensates i ben allunyades de la demagògia política. En aquest sentit, la que més m’agrada, la que considere més justa al meu paréixer, és la d’un amic del poble entés en qüestions d’arquitectura: “la rehabilitació del teatre és espectacular, atrevida, una obra immensa; però també és arriscada i, si se’m permet de dir-ho, un tant agressiva”. Segurament porta raó, encara que jo afegiria alguna cosa més: la vertadera agressivitat de l’obra, o el vertader pecat segons es mire, és que només s’utilitze un mes a l’any. I que a sobre la Generalitat ens venga la moto amb la fantasmagòrica i caríssima Ciutat del Teatre. Veure per a creure.

dimarts, 20 de gener de 2009

Sant Antoni


Aquest escrit arriba amb uns dies de retard. Dissabte se celebrà Sant Antoni a Sagunt i com són poques les vegades que el meu poble m’ofereix l’oportunitat de dedicar-li unes línies d’agraïment, doncs ací estic per refrenar-les. Hi hagueren tallers de dimonis, hi hagué benedicció d’animals, hi hagué un correfoc, hi hagué una immensa foguera al bell mig de la plaça major, hi hagué un concert i per sobre de tot, hi hagué gent, gent diversa, gent del poble i del país que en cap moment estranyava el fet que uns quants anònims conscienciats muntaren una festa capaç d’animar la monotonia i de rememorar costums ben oblidats. I si no que li ho pregunten al foc, protagonista indiscutible d’una jornada que acabà amb les llonganisses i les botifarres torrades per concloure el festival. Olé!

El xiquet de les sabates noves


“Si te estropea los zapatos vuelve y...”. I de seguida, el dependent del supermercat del Corte Inglés em va fer el típic gest del puny esclafant la mà. El problema és que ni ell mateix es creia el que m’estava dient. Però com que ara són rebaixes, pareix que el personal de qualsevol centre comercial tinga ordres d’amotinar els clients sota la màxima que si hi torna, potser encara compra més. Com canvien les coses!. Fa molts anys, quan jo era un xiquet, anar al Corte Inglés, a València, representava una oportunitat d’or per escapar del poble i de la seua monotonia, ni que fos per una vesprada i acompanyat dels pares. Ara no, ara tan sols simbolitza una estafa de les tantes que inunden el present. El producte que em vaig comprar l'altre dia per netejar les meues sabates, ni em va servir per deixar-les netes, ni em va donar per a polir-ne d’altres. Res de res, ni una cosa ni l'altra. I al capdavall fou l’amoníac dissolt en aigua l'únic que es demostrà eficaç. La tradició és la que mana i millor ens aniria si li'n férem, de cas. La veritat és que ara, les sabates, rellueixen, per a més gloria dels remeis antics i cassolans.

dijous, 8 de gener de 2009

Insectes comuns dels Països Catalans

Borinot

Panorpa

La cosa té certa conya i no, no me l’estic inventant. Aquesta setmana he rebut un pòster on es recopilen tots els insectes comuns que volen i escaven pels Països Catalans, tot un conjunt de paràsits que podria fer-nos pensar coses ben disperses les unes de les altres: primer, que hi ha gent amb molt poca faena; segon, que hi ha interés a fer conéixer tots els racons de la nostra llengua; i tercer, que hi ha personal que intenta, al preu que siga, que els agraciats amb el pòster lliguem personificacions i metàfores amb els insectes en qüestió. D’aquesta manera doncs, es podria dir que hi ha alguns polítics que ens governen que bé es podrien fer passar per estiracabells o espia-dimonis, cas de Francisco Camps o Alejandro Font de Mora; com també que hi ha personal que s’assembla als pregadéus (mantis religiosa); o ciutadans egoistes que més que ciutadans, haurien de dir-se escanyapolls. Evidentment, a la societat, també hi ha moltes puces, molts polls comuns i, com no, excedents de bernats pudents. Però bé, cal tenir paciència. En un altre ordre d'insectes, considere igualment graciosos els noms d'aquells que ens atabalen la tranquil·litat dia rere dia. La famosa palometa es diu bufaforats, la molesta tisoreta, papa-sastres i l’entranyable "mariquita", marieta. En l’apartat dels coleòpters i els himenòpters, a més a més, es troben alguns que a mesura que el temps avança, han estat capaços de mutar en enginyosos insults. És el cas dels borinots, la cuca de llum, el tàvec, la mosca vironera, l’escarabat morrut i piloter, i el grill domèstic. I més i més. És un no parar. El saltamartí, sense anar més lluny, és el "saltamontes" castellà, cosa que ja sabíem alguns. I el millor de tots és l’escarabat rinoceront, el mascle dels quals té una banya al davant del cap. I què no dir de la papallona de la col, de color blanc i que s’alimenta, com diu el seu nom, de naps i cols. És massa. Ja per últim, he volgut reservar un espai per als que m'han paregut genials. Són el cuc de la farina, les larves del qual es desenvolupen a l’interior del producte amb què es fa el pa; i la panorpa, insecte sexual per antonomàsia que reflecteix molts dels pensaments de l’home modern: té un òrgan copulador en forma de pinça al final de l’abdomen, doblegat cap amunt... No diré més. Senzillament espectacular.