Passejava jo pel meu poble aquest cap de setmana quan de sobte vaig trobar-me amb la típica paradeta que ven fruita, bàsicament taronges, a la porta de casa. Eren taronges nuleres, les més sol·licitades de la temporada. Però realment no és això el que vaig pensar quan vaig veure a la dona que hi servia posant una malla per a un client. Certament, aquesta és una estampa que, com tot allò que guarda relació amb l’agricultura, té els dies comptats. Comptats no perquè no es venga el producte, que no és el cas, o sí; sinó perquè cada vegada són menys els qui es dediquen a vendre d’aquesta manera. O si no que els ho pregunten als qui ho feien en ple cor de la carretera de Barcelona... L’autopista i la nova autovia de Borriol han fet molt de mal en aquest sentit. Amb el temps, per tant, no sé jo si aquest tipus de venda espontani desapareixerà o si, tot al contrari, es mantindrà oferint un altre producte esfèric que duu traça de convertir-se en objecte de culte, les pilotes de golf. Efectivament, els PAI’S del passat que donaren origen a l’esplendor de la taronja per aquestes latituds eren igual d’insostenibles que els actuals, però tot plegat també eren més sans i sobretot més saborosos. A molts, en conseqüència, sempre ens quedarà el suau i inconfusible perfum de tarongina. Al cap i a la fi, tot és qüestió de calibrar els desperfectes i el regust que provoquen cadascun dels plans per reflotar l’economia, perquè el desastre sobre el territori i sobre els ciutadans, si més no, sempre acaba sent el mateix: li toca pagar a qui més necessita cobrar! dilluns, 2 de novembre del 2009
Empelts moderns: el golf
Passejava jo pel meu poble aquest cap de setmana quan de sobte vaig trobar-me amb la típica paradeta que ven fruita, bàsicament taronges, a la porta de casa. Eren taronges nuleres, les més sol·licitades de la temporada. Però realment no és això el que vaig pensar quan vaig veure a la dona que hi servia posant una malla per a un client. Certament, aquesta és una estampa que, com tot allò que guarda relació amb l’agricultura, té els dies comptats. Comptats no perquè no es venga el producte, que no és el cas, o sí; sinó perquè cada vegada són menys els qui es dediquen a vendre d’aquesta manera. O si no que els ho pregunten als qui ho feien en ple cor de la carretera de Barcelona... L’autopista i la nova autovia de Borriol han fet molt de mal en aquest sentit. Amb el temps, per tant, no sé jo si aquest tipus de venda espontani desapareixerà o si, tot al contrari, es mantindrà oferint un altre producte esfèric que duu traça de convertir-se en objecte de culte, les pilotes de golf. Efectivament, els PAI’S del passat que donaren origen a l’esplendor de la taronja per aquestes latituds eren igual d’insostenibles que els actuals, però tot plegat també eren més sans i sobretot més saborosos. A molts, en conseqüència, sempre ens quedarà el suau i inconfusible perfum de tarongina. Al cap i a la fi, tot és qüestió de calibrar els desperfectes i el regust que provoquen cadascun dels plans per reflotar l’economia, perquè el desastre sobre el territori i sobre els ciutadans, si més no, sempre acaba sent el mateix: li toca pagar a qui més necessita cobrar! 
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
El món de la taronja...... riquesa econòmica o cultura de poble. Al meu poble natal, Alzira, es pot observar com més de la meitat del seu terme municipal està cobert per un mantell verd de fulles ovalades, que durant la tardor i el hivern té un pinzellades de color taronja i a la primavera pren una tonalitat més clara, degut a l’esclat de les flors del taronger. Aquest mantell ha segut durant molts anys, una font de beneficis econòmics per a molts i un lloc de treball per a gran part de la població. Degut a la excessiva explotació agrària, aquest cotitzat mantell ha passat a ser una font de riquesa per a pocs i una professió infravalorada e inclús degradant. Els amos dels camps menuts i mitjans quasi sempre tenen pèrdues a final d’any i els alzirenys han deixat que altres treballadors de fora vinguen a guanyar-se el sou
A dia de hui, molts dels propietaris dels camps abandonen les terres i esperen amb inquietud una venta per ampliació dels polígons industrials. Pel contrari, una gran quantitat de locals demanen els seus llocs de treball al camp i no volen que vinguen altres treballadors de fora.
Considere que es impossible que les terres tornen a valer el mateix que antany i una família puga viure amb un camp de vint fanecades, però tinc dubtes de quant de temps el meus veïns voldran treballar les terres. Quan de temps passarà per a que es torne a considerar una professió precària.
Jo, mentre puga, continuaré gaudint de les vistes del preciós mantell i de l’olor de les seues flors. A més a més, desitge en un futur tindre en un tros de “terreta” per poder menjar-me les meues pròpies taronges.
Collins Dani, així dóna gust entrar al blog. Si tots comentaren les meues entrades com ho has fet tu, jo ja seria escriptor professional! Moltes gràcies de veritat. I pel que em dius sobre les taronges, cal saber que aquest món, amb totes les coneixences i destreses que ha donat als valencians, és també un PAI, un PAI del segle XIX, però un PAI al cap i a la fi. I com que les coses en aquesta vida globalitzada pareix que giren al voltant del blanc o el negre, cal triar. Entre un PAI que dóna fruita i un altre que dóna finolis que juguen a golf, què triem? Doncs això, millor quedar-se amb unes taronges que, per a bé a per a mal, no tenen futur. Morirem doncs, cagant suc pel cul!!!
Si que és veritat Dani, t'has lluit. Però asi el secretari no és queda curtet cada vegada escriu millor. No si ara serà veritat eixa dita castellana de...el habito hace al mon...be no que tu Ja eres pare!! besets a la familia.
El perdiguer
Tinc una idea absurda com moltes de les que em ronden pel cap, però ahi va...fem una paella per internet? qui la fa? tindrem casalla?...vinga quan ens veiem per l'internet? seriosament eh!! fem una quedada?
Publica un comentari a l'entrada