PELAYO BLUES. S. Durbà (Rebel edicions)

I amb aquest Pelayo blues, trobe que ja he escrit tot el que havia d’escriure sobre el món de la pilota. Sobre el món, dic, que no sobre el joc. Tanque així una mena de trilogia encetada amb Colp a colp (2019) i prosseguida, anys més tard, amb Trinquets trencats (2023). I m’acomiade, definitivament, d’allò que abans em feia bategar i ara ja no fa més que representar un vagareig literari no iniciàtic, no, a quin sant en aquestes altures de la vida!, sinó romàntic i crepuscular. Literatura de l’adeu. I sí, està lleig que ho diga jo, que en soc l’autor, però què en puc dir si no: la veritat. Llegiu-lo, per tant.

Heus ací un retrat setmanal de les entranyes d’un barri. Heus ací el darrer crit d’auxili d’un anònim al bell mig d’un present devastador. I heus ací un dels escenaris més amenaçats de la ciutat de València, el seu trinquet, Pelayo, l’espai simbòlic que ara fa dos anys es va convertir per a mi en una esmena a la totalitat del país que l’acull. Dissabte rere dissabte. I visca el poliestirè faller! He dit! Perquè, en essència, d’això tracta Pelayo blues, de l’efímer, d’allò que se’ns escapa entre alegries impostades i progressos imposats, dels tresors marginats i inexplorats, de tot allò que respira en el cor d’una ciutat sovint massa apartada de la gent que la vol i se l’estima, sempre tan disposada, per desgràcia, a aparentar el que mai ha sigut ni mai no serà. Així que sí, ha arribat l’hora de dir-ho, en efecte. I, tot plegat, de confessar-ho. Colp a colp fou una il·lusió, Trinquets trencats una necessitat, i Pelayo Blues és una denúncia, de rebot una victòria personal, i sobretot un comiat sincer i particular a un reducte popular tan cèntric com invisible, tan obert com tancat, tan esnob ara com reclòs antany, tan famós com desconegut, tan present com oblidat. Un corral i un gastrotrinquet. Taulells antics enfront de modernitats innecessàries. I al bell mig, la decadència de les classes subalternes. I una llibreta. I una voluntat irrefrenable de traure del meu dedins allò que no sé mostrar de cap altra manera que no siga escrivint.

Tinc molt present, per això, el dia que em vaig decidir a dur a terme tal projecte, sempre a cavall de la novel·la i el dietari. Sé que era de nit. I jo estava assegut a la meua terrassa immers en un monòleg interior. Aleshores, se’m va ocórrer un inici que no he modificat: Si tens aquest llibre entre les mans és perquè l’esperança continua viva, si tens aquest llibre entre les mans és perquè...; a partir del qual ha vingut tota la resta de coses: el pas del temps, la identitat, la cultura popular, la senzillesa, la lluita i, evidentment, els records i la soledat d’un somiador. Jo volia guanyar un premi amb aquesta obra, no ho negaré, però no ha estat possible. Tanmateix, sempre hi haurà gent disposada a llançar-se al precipici dels qui no ens resignem a l’oblit, valencians decidits a mostrar allò que es veu i no es percep, gent a qui se li ha de donar les gràcies de tot cor. A Rebel edicions, en primer lloc. O a Rafa Lahuerta, que m'ha fet el pròleg. O al meu amic Arnau Boix, sobretot, que ha dissenyat la coberta. Perquè, sens dubte, no és gens fàcil traure a la llum pública tot allò que em fa sentir la vida, el país i aquest món de la pilota sobre el qual –ho he dit al principi– ja he escrit tot el que havia d’escriure, si més no el darrer testimoni d’una València anèmica i silent. La que tots volem, però mai trobem...

Coberta de prova en blau

I BON ANY 2026 A TOTES I TOTS!

Volkswagen Terreta

Obres de la IV planta
per a la gigafactoria de bateries
de Sagunt. Font: Levante-EMV  

L’ocurrència és digna del país que tenim, fidel a les peripècies regionalistes dels qui gestionen la nostra harmonia i, per descomptat, coherent amb les polítiques lingüístiques que han campat alegrement en el dia a dia valencià des de temps immemorials. I el pitjor és que és de veres. Terreta, Volkswagen Terreta. Així és com es dirà el nou model de berlina de la marca alemanya instal·lada a Sagunt en contraprestació als terrenys cedits per l’Ajuntament i la Generalitat a fi construir la gigafactoria de bateries. Solo negocio, nada personal. Volkswagen Terreta. Un anunci fet a la mesura de les autoritats folklòriques nostrades com si no foren, aquestes, les responsables principals d’una fantasia que posa la cirereta del pastís a les fites en matèria cultural i mediambiental que solen decretar-se a les Corts i, per extensió, a la majoria dels ajuntaments d’aquest raconet de la Mediterrània occidental. L’alcalde de Sagunt, de fet, aquest rei persa de l’esnobisme i de les xarxes socials, ja ha dit que «él fue el primero en proponer el nombre». Visca! I el nou president de la Generalitat, aquest flamant substitut sorgit de les entranyes del Ventorro —i no votat per ningú!—, s’ha afanyat a dir que entre tots ho han aconseguit, que ara només falta que la Ford, l’altra gran empresa valenciana, faça un pas similar i batege el nou model previst per a 2026 amb el nom de Ford Comboi. Tot amb la intenció, és clar, de consolidar-se a Espanya com a franquícia llevantina i d’acontentar les ànsies conciliadores dels borinots que li donen suport incondicional. «Muy bien, todo, la verdad», han dit aquests últims, sense empenta ni ganes d’activar l’alerta roja per perill de libertad i plurilingüisme. Perquè això és massa faena. Pensament únic, presente! Tot al contrari, per cert, d’aquells tan fidels al capítol de Friends en què semblen instal·lats des que se’ls va ocórrer, precisament, que el país fora anomenat terreta. «No us apropieu de les nostres paraules», han dit, a la qual cosa no els ha respost ningú, és clar. El moment és històric, i el cava valencià, comboi del bo, sense res a fer més enllà de donar la benvinguda al Volskwagen Terreta com en el seu dia es va donar la benvinguda al senyor Peter Lim. I Valëncia amb dièresi, què més es pot demanar!

INGRATA PÀTRIA, Martí Domínguez (ed. 62. Proa llibres)

Tan avesat com estic a subratllar, apuntar fraseologia i memoritzar paràgrafs que m’entusiasmen de les novel·les, que va i resulta que d’aquest Ingrata pàtria no n’he anotat cap, i no perquè no m’haja agradat, tot el contrari, sinó perquè m’he endinsat tant en el que es narra —la condemna, els últims dies i l’afusellament del professor Peset l’any 1941—, que se m’ha passat per complet anar més enllà de la pura lectura. Ai! Supose que això es deu, sobretot, a la gran quantitat de detalls que m’han fet submergir-me en el meu món i que ara m’obliguen a recordar i recercar un parell de passatges encastats al meu subconscient. Allò que en queda, que se sol dir. O allò que ara em ve de gust reprendre perquè, al remat, d’això es tracta quan s’agafa una obra literària, de remoure el dedins, de somoure els ciments de cadascú o d’assaborir, ben mirat, tot allò que ens conta un autor, en aquest cas Martí Domínguez, del qual me’n declare fan absolut. Un d’ells, un dels passatges vull dir, és el que narra el mateix Peset, quan de camí a la mort, contempla l’horta de València i es pregunta què se’n farà d’aquella terra amb el nou govern feixista establert després de la guerra. A l’eixida de la presó creix una bella figuera. Un poc més enllà, hi ha una filera de plàtans. I tot seguit l’horta, immensa i pletòrica[...] I tanmateix, què hi fallava, com era possible aquell descens als inferns, què seria d’aquella terra amb els nous temps que venien? En fi. La història es ben sabuda. Repressió i foscor. Pensament únic. Endarreriment i franquisme recalcitrant. Noves generacions que ho frivolitzen tot. I entretant, altres seqüències que ara em criden l’atenció, com ara aquestes que rememoren la quotidianitat dels reus mentre esperen la saca, o la mort sense contemplacions. Alguns, de fet, alguns reus, juguen a pilota: —Ahir, mai m’hauria imaginat que hui estaria ací, i com de tranquil estava, jugant a pilota. El que donaria per estar ara jugant a pilota al trinquet del Penal! I que sorprenent que resulta estar ara ací! Estar ací! En el camió, vol dir, això és en el camió que guia els condemnats a mort drets cap a la fossa comuna de Paterna. Així que qui van ser els condemnats a mort en companyia del rector Peset, per tant? Doncs n’eren tres. I un d’ells era l’alcalde de Sagunt, el meu poble, Antoni Agustí Gil, més conegut com a Casaca, al qual se li dona veu, entre altres, per tal de contar aquells successos esdevinguts a la Puebla de Valverde: Però res més dolorós que aquella traïció de la Guàrdia Civil, que va matar tants joves del poble. Els mataren per l’esquena, i els deixaren podrir-se al sol. I de sobte, a mi em venen a la memòria aquelles vinyetes de Sento Llobell a la magnífica Historieta del Camp de Morvedre, un lllibre ja descatalogat però que, com els bons llibres, retornen de tant en tant. I tot això i allò... Una obra, Ingrata pàtria, que confirma Martí Domínguez com un dels meus autors de capçalera, que mai no falla ni mai em decep, quelcom així com el meu amic Paco Cerdà, del qual és un honor considerar-me amic, és clar, o d’aquell altre, Albert Sánchez Piñol, que va i torna no amb narrativa de no-ficció, que també, sinó amb novel·les gustoses i sempre inquietants. Literatura en estat pur. Literatura per acabar l’any, al capdavall. O recomanacions, només això. Mons que no s’acaben...

Historieta del Camp de Morvedre, de Sento Llobell

Pilates

El pilates està de moda, certament. Això no és que ho diga jo, que va!, és que ho diu, i ho dicta, la modernitat. I el pitjor, o el millor segons es mire, és que és de veres, no tan sols pels beneficis que aporta a nivell corporal o postural, sinó també per l’harmonia emocional que proporciona a tot aquell que s’endinsa en una sèrie d’estiraments impossibles –i interminables– inventats en ple segle XX per un alemany de nom Joseph, i de cognom Pilates, precisament. D’ací el nom, el nom del mètode, vull dir. Molt inspirador, de fet. Tant o més com les conseqüències de tot plegat, que no són altres que les d’haver aconseguit millorar la salut i l’harmonia d’una part del món occidental i, a nivell més local, d’una part de la comarca de la Ribera del Xúquer, que sempre sona millor si del que es tracta, ara i ací, és d’establir connexions amb un vagareig particular tan mancat, de vegades, d’exercici físic i espiritual. Hala, nyas coca! Perquè, com si no interpretar les estranyes peripècies que em fan activar músculs fins aleshores desconeguts, o com si no valorar allò que m’endinsa, de vegades, en aquelles vinyetes entranyables d’Astèrix i Obèlix segons les quals res no era capaç de doblegar la seua força, o la seua identitat col·lectiva, o jo què sé, aquell lema tan innegociable per als gals que resava allò, per descomptat, allò: sempre endavant. Sempre! Endavant malgrat que hi ha vegades que un sembla partir-se per la meitat, endavant malgrat semblar un escorç renaixentista, endavant malgrat sentir a tothora el crec dels ossos, i endavant malgrat patir punxades cròniques indolores. Indolores, he dit, indolores!, no és broma. I sanadores, a més a més. I molt capaces de resistir, ara sí, aquella antiga tortura romana, i germànica, que consistia a lligar braços i cames amb cadenes tirades per cavalls de gran força. Alerta! Per cavalls bragats. Però és clar, tot paga la pena si al remat, un és capaç de dormir entre un rogle de bava i de somiar que, en efecte, tot això és real, o literatura de la bona, de la que purifica i tot això, de la que un sent que no s’oblida perquè, en efecte, tot millora amb el pas dels anys, de la vida i dels costums.

Benvinguts al centre comercial blaugrana

Benvinguts... al centre comercial blaugrana

Bé siga pels llibres, bé siga pel Barça, el cas és que un parell de vegades a l’any puge a Barcelona i prenc el pols a una ciutat molt més pròxima a València del que pareix si no fora per la intencionalitat manifesta d’enfonsar el corredor mediterrani mentre es potencia la connexió absurda i artificial amb la capital del regne, Madrid. És cert. Així que no passa res si, de tant en tant, algú, en aquest cas jo, ho diu en veu alta: una puta vergonya. Amb comparacions realment odioses. A Madrid, per això, hora i mitja, AVE de luxe, horaris a doll, barat, molt barat; i a Barcelona, en canvi, quatre hores, o cinc, o sis; i trens limitats, i autobusos infames, i car, molt car, realment una pallissa que, malgrat tot, paga la pena si la companyia és grata i la il·lusió augmenta a mesura que s’acosta aquest transatlàntic que abans es deia Camp nou i ara es diu igual però amb l’afegit per decret d’una marca planetària: Spotify. A mitges, en qualsevol cas. Un estadi a mitges. Obres infinites. I supose que per això les controvèrsies que esclaten a l’autobús entre els culers resistents al signe dels temps i els esdeveniments: Laporta embaucador, criden alguns. Una discoteca!, blasmen altres. Perquè en això s’ha convertit el Barça, avui. Benvinguts al centre comercial blaugrana. Un espectacle multicolor més orientat a les butxaques adinerades dels russos i els japonesos que no a les sofertes possibilitats d’aquells culers falcats en una autenticitat que ja no tornarà. Progrés demolidor. Romanticisme canalitzat a través d'equipacions vintage i roba retro. Fidelitat a prova de martingales i corrupcions de diversa índole i consideració. Però el Barça ja no és del socis, certament. I molt hauria de cuidar la seua filosofia i la seua projecció internacional si no vol que la identitat antany inviolable i aquest lema a bastament conegut: més que un club, queden diluïts entre les aigües de la globalització, la banalitat i la publicitat que tot ho compra i ho difama. «Has vist què costa la samarreta, amic?» em pregunta Toni. «184 euros, ni més ni menys», responc jo. I no, no m’ho invente. Són els preus de la botiga oficial. Així que, en fi, amb tal exhibició de desvergonya i estafa a cara descoberta, molt millor acostar-se a Casa Pin en la prèvia del partit i barrejar-se entre el tot d’irreductibles que coregen velles cançons de guerra amb una cervesa en la mà. I després, l’Osasuna, al capdavall l’objectiu del dia, un equip que resisteix però que al remat, sucumbeix. 2-0. I prou. Un partit que no passarà a la història per avorrit i ensopidor; que quan conclou, ens situa de nou als peus d’aquest bus i d’aquesta carretera projectada ja pels romans com l’eixida natural i comercial de la franja mediterrània. Itàlia, França, Països Catalans... I paciència, sobretot, paciència davant la barbàrie i l'avanç del feixisme modern que emana península endins. Perquè com diria un bon amic, el que per a alguns resulta absurd, a uns altres ens dona el sentit de la vida.

La prèvia del partit!

Sembla que les grues al Camp Nou
han arribat per a quedar-se

Ich möchte einen Tisch für vier reservieren

I ja que parlem d’intel·ligència artificial, per què no endinsar-se en l’arrel del problema que representa per a l’aprenentatge real de llengües, o per a l’aprenentatge en general. Perquè ho és. És un problema, vull dir. No per a la comunicació, no confoneu, sinó per a l’aprenentatge, que no és el mateix. Una salvació, com diuen alguns? Una eina útil, com diuen els més atrevits? No. Res de tot això. En realitat, és més del mateix, un ingredient més de l’olla dictatorial a la qual ens condueix la tecnologia i la faena feta sense esforç, amb facilitat, comoditat i seguretat. I ací el paral·lelisme. Per a què parlar en valencià si amb el castellà ens entenem tots? Jo mateix he crescut amb aquesta frase, complementada a més amb aquella altra que la camuflava i la diluïa en una hipòcrita i ridícula modernitat: solo viajando se curan los prejuicios. O quelcom així deien els més ineptes, o els més feixistes tot siga dit de passada. Què volien dir, que parlar en valencià, o en català per extensió, era de paletos que no viatjaven, equivalent, per descomptat, a mirar el món amb escasses llums? En fi, el castellà obri portes, remataven amb contumàcia. Era més modern, és clar, i amb ell es podia viatjar arreu del món. Merda per a tu! Perquè dic jo, per a què parlar en castellà si amb l’anglés ens entenem tots? O millor encara, per a què ens serveix el castellà si el viatge en qüestió és a Anglaterra, o a França, o a Alemanya, o a qualsevol altre país situat fora de les estrictes fronteres imperials hispàniques? Que no existeix l’anglés com a llengua franca? És més, per a què parlar anglés si amb la intel·ligència artificial ja no cal ni obrir la boca? L’equació és molt simple, amics. I si un se situa, per exemple, en un restaurant afganés a Friburg i vol reservar una taula per a sopar —l’escena és real!— comprovarà de seguida que tant fa parlar valencià, castellà o anglés al cambrer, perquè no ens entendrà de cap de les maneres. El que caldrà serà parlar en alemany, o en dari si tenim collons, ja que aquestes seran les llengües de referència d'aquell que ens atén des del taulell i que —això ho dic jo— ha abandonat el seu país ves a saber en quines dramàtiques circumstàncies. I com que en aquell moment, un servidor no sap ni quarta de la llengua afgana, ni tampoc mitja de la llengua en què Mozart componia les seues òperes, doncs ja està el cercle tancat: intel·ligència artificial! Com es diu, doncs, voldria reservar una taula per a quatre en alemany? Nyas, coca: Ich möchte einen Tisch für vier reservieren. Que bé! I això només amb la pantalla del mòbil. De manera que tampoc cal mirar els ulls de la persona amb qui parles. Per a què? Per a què? El diàleg és virtual. «Cap problema. A quina hora voleu reservar taula?», contesta, de seguida, el mòbil del cambrer afganés. O el que és el mateix en alemany: «Kein Problem. Um wie viel Uhr möchten Sie einen Tisch reservieren?». I així fins que la conversa conclou i es produeix l’únic intercanvi real entre les dues parts implicades: una cabotada de complicitat. I adeu, fideu. Perquè ja després, el menjar és a taula. I sí, el Kabuli Pulao, això és l’arròs amb carlota i panses, és boníssim. Així que bon profit. O Guten Appetit! O خوند يې واخلئ! I benvinguts, totes i tots, al paradís de la loquacitat. 

Intel·ligència artificial

Ben mirat, la qüestió de la IA ve de lluny. Arranca, de fet, des de l’origen dels temps i per bé que mai fins ara s’havia caracteritzat per l’ús omnipresent de la tecnologia punta, sempre ha tingut un denominador comú, sempre. Heus ací: la seguretat, la comoditat i, fins i tot, la pau. Alerta: la pau. De manera gratuïta? Doncs no, evidentment. A canvi d’un principi irrenunciable per a qui dirigeix el canyaret, que no és altre que la submissió incondicional de qui en fa ús, bé siga a colp de creu o de garrot, bé siga a través d’avanços o progressos increïbles. Poca broma. És la IA una dictadura, en aquest sentit? Home! La pregunta és retòrica. I el pitjor de tot no és això, el pitjor és que resulta imparable per bé que, en realitat, la maniobra siga més vella que anar a peu. I als exemples em remet. Quan pense en la IA, almenys a mi em ve al cap aquella vinyeta antològica d’Astèrix en la qual es veu el cap dels gals irreductibles dalt del seu escut en posició d’atleta fent com que corre, però d’això res!, perquè qui corre no és ell, és clar, sinó qui està sota l’escut, que són els seus portadors. Ja dic: antològic! D’altra banda, la IA també em remet a aquell diàleg magistral sobre l’amor entre Adso de Melk i Guillem de Baskerville a la pel·lícula El nom de la rosa. «Què és l’amor, mestre?» pregunta el novici. «L’amor a déu, Adso, l’amor a déu», replica el frare franciscà després de diversos circumloquis. És impressionant! Déu per damunt de tot. Però el millor és que quan Adso li remarca que es refereix a una dona i no a déu, la resposta de Guillem de Baskerville és imsuperable: «Que pacífica, que segura i que tranquil·la seria la vida sense amor, però que ensopida!». Gràcies! Perquè, salvant les distàncies, que pacífica, que segura i que tranquil·la és la vida amb la IA, però que ensopida, també; i que insulsa, i que avorrida, i que limitada!, afegisc jo ara. Tan limitada, de fet, com la vida dels replicants a la pel·lícula Blade runner, restringits a l’hora de desenvolupar sentiments i condemnats a morir per pura programació, no siga cosa que acumulen records i tot allò que els fa humans i no subjectes artificials. És bona tal pel·lícula, ja ho crec. I ho és precisament per això, pel risc que les màquines desenvolupen emocions com la tendresa, la nostàlgia i la identitat. Tot un risc, ni que siga en la ficció. Perquè en la realitat, la qüestió de la IA es quedarà en la martingala dictatorial de sempre, que ja és prou desgràcia tant si ens agrada com si no: «tranquils, jo faré la faena per vosaltres, i tindreu pau, i seguretat, i comoditat, i facilitat, i de tot. De tot excepte llibertat per a pensar i per a crear». Un missatge contumaç. Així que, en efecte, qui correrà no serà l’home. L’home no farà res i acabarà com un inútil, qui correrà serà el robot. I després, silenci, silenci, silenci... Obediència total i absoluta.