Ben mirat, la qüestió de la IA ve
de lluny. Arranca, de fet, des de l’origen dels temps i per bé que mai fins ara
s’havia caracteritzat per l’ús omnipresent de la tecnologia punta, sempre ha
tingut un denominador comú, sempre. Heus ací: la seguretat, la comoditat i, fins
i tot, la pau. Alerta: la pau. De manera gratuïta? Doncs no, evidentment. A
canvi d’un principi irrenunciable per a qui dirigeix el canyaret, que no és
altre que la submissió incondicional de qui en fa ús, bé siga a colp de creu o
de garrot, bé siga a través d’avanços o progressos increïbles. Poca broma.
És la IA una dictadura, en aquest sentit? Home! La pregunta és retòrica. I el
pitjor de tot no és això, el pitjor és que resulta imparable per bé que, en realitat,
la maniobra siga més vella que anar a peu. I als exemples em remet. Quan pense
en la IA, almenys a mi em ve al cap aquella vinyeta antològica d’Astèrix en la
qual es veu el cap dels gals irreductibles dalt del seu escut en posició d’atleta
fent com que corre, però d’això res!, perquè qui corre no és ell, és clar, sinó
qui està sota l’escut, que són els seus portadors. Ja dic: antològic! D’altra
banda, la IA també em remet a aquell diàleg magistral sobre l’amor entre Adso de
Melk i Guillem de Baskerville a la pel·lícula El nom de la rosa. «Què és l’amor, mestre?» pregunta el novici. «L’amor a déu, Adso, l’amor a déu», replica el frare franciscà després
de diversos circumloquis. És impressionant! Déu per damunt de tot. Però el millor és que quan Adso li remarca que es refereix a una dona i no a déu, la resposta de Guillem de Baskerville és imsuperable: «Que
pacífica, que segura i que tranquil·la seria la vida sense amor, però que ensopida!». Gràcies! Perquè, salvant les distàncies,
que pacífica, que segura i que tranquil·la és la vida amb la IA, però que
ensopida, també; i que insulsa, i que avorrida, i que limitada!, afegisc jo ara. Tan
limitada, de fet, com la vida dels replicants a la pel·lícula Blade runner,
restringits a l’hora de desenvolupar sentiments i condemnats a morir per pura
programació, no siga cosa que acumulen records i tot allò que els fa humans i
no subjectes artificials. És bona tal pel·lícula, ja ho crec. I ho és precisament
per això, pel risc que les màquines desenvolupen emocions com la tendresa, la
nostàlgia i la identitat. Tot un risc, ni que siga en la ficció. Perquè en la
realitat, la qüestió de la IA es quedarà en la martingala dictatorial de
sempre, que ja és prou desgràcia tant si ens agrada com si no: «tranquils, jo faré la faena per vosaltres,
i tindreu pau, i seguretat, i comoditat, i facilitat, i de tot. De tot excepte
llibertat per a pensar i per a crear».
Un missatge contumaç. Així que, en efecte, qui correrà no serà l’home. L’home no farà res i acabarà com un inútil, qui correrà serà el robot. I després, silenci, silenci,
silenci... Obediència total i absoluta.
