dijous, 2 de setembre del 2021

I els dimecres, partida a Guadassuar

I arribat el mes de setembre, un dimecres com qualsevol altre, les opcions de passar una vesprada entretinguda abans de capbussar-me en la faena d’un nou curs escolar, em situen de nou en el trinquet de Guadassuar, si de cas un dels pocs temples del joc ancestral que resisteix els envits furibunds de la modernitat en ple cor de la Ribera del Xúquer. I allí, cercant allò que en diuen literatura subterrània, m’assec al costat d’una gent sana i propera que, ben bé sense adonar-se’n, perpetua el que en altres contrades ja s’ha convertit en un record o en un ritual subaltern que es manté com una planta silvestre mentre els marxadors canten als blaus o als rojos i els aficionats saluden els cossos herculis dels qui es batran a dintre de la canxa. «Com va, xicon?» Espasses en alt. I la postura que es consolida a pleret. Sobre les lloses, alerta!, hi ha el campió, Puchol II; i, enfront, el net d’aquella figura carismàtica dels anys 50 que es deia Juliet i que ara pren el nom de Salva Palau, esquerra de ferro, una realitat ja consolidada per a més gaudi dels aficionats congregats en bon nombre a l’escala i a les galeries del recinte riberenc. La notícia és bona. Molt bona. Perquè sí, ausades que sí. Hi ha gent. Hi ha prou gent. I això m’agrada, ja que en primer lloc mostra les credencials del joc popular per excel·lència, latent encara, d’alguna manera o altra. I en segon lloc, perquè la vida continua malgrat l’absència ben sentida d’aquell que esguarda des d’allà dalt: Paco Cabanes, el Genovés. Pense, per això, que així és com li haguera agradat al gran mite trobar-se el trinquet, un dels seus preferits, la cita de cada dimecres. I pense, també, que la pilota és ferma i que ha de continuar rebotant siguen quines siguen les adversitats que l’envolten. Perquè en queden pocs, de trinquets amb aquesta vitalitat. Molt pocs. I aquest, el de Guadassuar, n’és un, potser l’únic de la contornada que contraresta la imatge terrible i dolorosa del d’Alzira, o el d’Algemesí o el de Carcaixent, per citar només alguns exemples de trinquets caiguts en l’oblit i en la desgràcia. Les travesses, per tant, es creuen a l’escala i la llotgeta amb la naturalitat del poble vell, amb parades esporàdiques de les que ja no es fan en les competicions oficials, amb talons que es buiden de paper perquè l’olla bull d’expectació i perquè els pilotaris li tiren de bo des del principi honorant el significat ja en desús de partida del dia a dia. I la partida es fa eterna, no d’avorriment, és clar, sinó de colps continus i meravellosos que, al remat, converteixen el trinquet en un molt intermitent que ressona més enllà de les seues muralles. Un espectacle. Un aficionat afirma, aleshores, que aquesta és la millor partida que ha vist en tot l’any. Un altre diu que allà on estiga Natxo de Beniparrell, que es lleve qualsevol altre mitger, per bé que es diga Salva de Massamagrell i siga tot un veterà. I un altre, comenta allò que el qui més sap de pilota, no en sap res. I no m’estranya. Els qui havien pres de deu i de cinc a favor dels rojos, perden la travessa. I, finalment, el net de Juliet, l’anomenat Salva Palau, guanya el combat per 60 a 55 quan la nit ja ha caigut en el cel de l’inestable i primerenc mes de setembre. Se senten llamps i rellamps a la llunyania. La tardor anuncia el seu esclat mentre el públic abandona el seu temple particular i torna a casa amb un gust de boca deliciós i, a la vegada, molt difícil d’assaborir ja en aquestes latituds tan castigades pel progrés devorador.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...