Puchol II, el treball del campió

Puchol II, campió individual.
Foto: Fundació Pilota Valenciana

La final? Doncs això, quina final! Com feia temps. I encara podria haver estat millor en cas que aquest pilotaire d’Almussafes de nom Lluís, i de cognom, De la Vega, haguera aprofitat el dau que li va caure en sort després de la reballada. Però no. Pel que es veu, encara no li tocava guanyar. I les seues maneres elegants, la seua varietat de recursos i el seu bon fer, hauran d’esperar un poc més per a ser mereixedores de la major glòria a què pot arribar un jugador de pilota: el campionat individual d’escala i corda. 60-50. Aquest fou el resultat. I, en conseqüència, Puchol II, l’imponent pilotaire de Vinalesa, número u ara i adés, continuarà sent el rei dels trinquets. Però que no es relaxe! Perquè el que fins ara pareixia un regnat indiscutible i de llarg recorregut, ara ja no ho és tant. Ni de bon tros. I allò que fins el dia de la final era un mur infranquejable, lluït i sense badalls, per primera vegada ha vist com algú l’ha picat sense complexos, de tu a tu, totalment desinhibit i amb la sobrietat que només demostren aquells que aspiren a fer saltar la banca i a confirmar que els somnis no són somnis i avant, sinó realitats imparables que avancen dia a dia i partida a partida. Puchol II, per això, ja no s’enfronta a un Genovés II de 39 anys i sense res a perdre, ni tampoc a un herculi Soro III que ja ha donat tot el que havia de donar, ni tan sols a un Pere Roc II bregador i passador que és tan difícil de fer caure com una roca d’escullera. No. Avui, Puchol II té un rival amb unes característiques que fan feredat, gairebé les mateixes que ell tenia —i encara té, evidentment— quan va coronar-se per primera vegada. I és que De la Vega és jove, molt jove, 23 anys. I té moltes mans. I té molta fam. I, a més a més, encapçala una generació de pilotaires amb capacitat de capgirar el destí, sempre en crisi, dels trinquets. Joves com José Salvador de Quart de les Valls, com Salva Palau d’Alginet, o com Giner de Murla. Així està la cosa. I aquest, trobe jo, que soc un simple aficionat més, és el major repte a què s’enfronta Puchol II una vegada encimbellat per quarta vegada com a jugador a batre. Rebot impecable, dau terrible, pilotada forta i violenta... Perquè el seu regnat ja va de bo, en definitiva. I a partir d’ara, treball i jornal, com bé han fet els grans pilotaires des de temps immemorials. Em van agradar moltíssim, d’altra banda, les seues paraules una vegada conclosa la partida: «que la gent vinga als trinquets, que la veritat és que fa falta». Això va dir, poc més o menys. I com no reflexionar-hi, ara: són unes paraules molt certes, expressades després d’un esforç titànic, pròpies d’un pilotaire en plenitud i amb molts anys per davant.Unes paraules que l’honoren com a persona perquè mai no és prou l’esforç que fan aquests treballadors de la pilota hereus del joc ancestral per excel·lència. Valencians i homes de bé. És per això que a mi, particularment, m’agradaria saber per què fa temps que el president de la Generalitat no acudeix a una cita tan simbòlica en el calendari esportiu d’aquest raconet del país. Per què de l’èmfasi inicial de fa sis anys s’ha passat a la incompareixença dels últims anys. I per què, en comptes de la representació institucional que es mereix la millor partida de l’any, el trofeu al millor pilotaire l’entrega un senyor engominat enviat per un banc a qui no coneix ningú. És clar que qui paga, mana. Però, per favor, un poc de grandesa, que la pilota és per als cavallers i no per als qui esperen reverències gratuïtes. El respecte, sempre per davant.

Amb Lluís de la Vega el dia que va guanyar Soro III 
al trinquet Tio Pena de Massamagrell