dilluns, 20 de juliol de 2020

Embruix



Les eres des del Picorozo de Megina
Encara amb el regust de l’infame confinament sobrevolant els nostres subconscients i amb l’etern avís que a la mínima les autoritats ens tornaran a encauar i a controlar sense contemplacions, ens encaminem drets cap als confins de la llibertat més pura que conec, la que no té altra eixida que la mort: la denominada zona zero de la Lapònia espanyola, allà en ple cor de les muntanyes i les serres de Terol, Conca i Guadalajara. Una nova visita amb tots els ingredients necessaris per gaudir de la natura i la pau en el seu estat més primitiu. Solitud i silenci, només el brunzir del vent, només el soroll compassat de l’aigua que raja de les fonts. «No podemos presumir de otra cosa», ens diu un pobletà només arribar-hi. Tanmateix, no cal. No és necessari. Sobren justificacions. La bellesa es presenta de manera innata i ens somou, sense intervencions, tant per a bé com per a mal, tan sols a l’abast dels pocs privilegiats que avui tenen la sort d’assaborir-la per una simple qüestió d’amor i de destí. Jo, el primer. Temps aturat. Estampa embriagadora. I l’olor de les savines, i després dels pins, arrenglerats en una perspectiva que hipnotitza i que es manté com sempre, i que saluda el nostre pas per les sinuoses carreteres cobertes d’ombra i de badalls que s’obrin entre el brancam i que permeten l’entrada del sol impietós, sempre present en les clarianes del bosc. Curiositat pregona del visitant que s’endinsa entre l’herba, la molsa i la roca calcària. Un embruix molt poderós, sens dubte. Per no parlar de les vastes terres on es cultiva el gra. I de les enormes vistes que ofereixen els pics que s’alcen entre pobles amb topònims desconeguts. Oblidats. Els pardalets sobrevolen l’entorn. Els voltors planen el cel clar. I quan cau la nit, les temperatures baixen fidels al clima continental, de forts contrastos també a l’estiu, molt sec, sequíssim, calor picadora durant el dia, frescor molt agradable durant la nit. I mentrestant, la flaire de les plantes aromàtiques, de les herbes i de les flors silvestres, que saturen els sentits i conviden a la llarga conversa a la llum d’unes estrelles resplendents convertides en un autèntic espectacle. No ho canvie per res, això. No, de veres que no. Perquè és una delícia immensa. Milers i milers d’astres entremig de la foscor més interminable. I, de sobte, alguna estrella que es mou i que brilla fent un senderi de foc. I jo, que em quedaria hores i més hores contemplant tal exhibició de força del firmament més net mai contemplat pels meus ulls. És clar que no poden presumir de res més els esforçats habitants d’aquestes latituds. Ho necessiten, potser? Ni de lluny. I que així siga mentre aguanten drets sobre els garrots. Guarde una especial predilecció per unes terres deshabitades que mai no m’han enganyat. Sempre franques, sempre honestes. Enguany es presenten verdes després d’un hivern penetrant, després d’una primavera plujosa. I els cérvols campen a pler. I els rius baixen plens de vida, transparents. Resulta inevitable no endinsar-se en aquesta aigua freda que brolla des del mateix cor de les muntanyes. I és realment difícil deixar enrere tan noble exuberància, d’una senzillesa impressionant, amb uns batecs de nostalgia que  s’allunyen a poc a poc camí de la nova normalitat i de la rutina imposada per la globalització. Que insulsa, la ciutat, quan apareix reflectida de bell nou entre carreteres i llums artificials... Que insulsa, de veritat.
Naixement del riu Cuervo

1 comentari:

Virginia ha dit...

Oxígen pur... i papallones de colors. Meravellosa natura.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...