dissabte, 6 de maig de 2017

Cassalla

En part, sí que es podria afirmar que la cassalla és la beguda per excel·lència del País Valencià. I dic en part perquè la seua alta graduació n’impossibilita el gaudi a molts ciutadans temorosos de caure davant la confusió i el mareig que provoca en el cap, sobretot a l’endemà. Coneguts són, per això, els seus efectes, capaços de generar lucidesa i decadència absoluta en un breu lapse de temps. I per aquesta raó és que cal beure-la amb moderació, amb moltíssima moderació. Un aiguardent colpidor i fulminant clarament a l’alçada dels seus homònims peninsulars i internacionals: l’alcarreño manxec, l’oruxo gallec, la grappa italiana, l’aiguardent colombià o el pisco peruà, per exemple. De cassalla se’n solia fer per tot arreu d’aquestes terres, almenys en aquells pobles que comptaven amb una destil·leria o, a tot estirar, amb un llimoner, un ofici extingit des que les begudes gasoses dolces industrials empestaren els supermercats i les neveres de les cases particulars. I malgrat que avui ja no hi ha els grans bevedors d’antany, sovint homes rudes amb els ulls rogencs i la veu rogallosa, el seu consum s’ha mantingut relativament; fins i tot, ha aconseguit llaurar-se un espai entre la gent jove, al rotgle d’una paella ocasional entre amics o, simplement, al caliu de les modes efímeres de l’actualitat. Dada positiva o negativa, segons es mire. Clar que des del punt de vista costumista mereix un reconeixement ni que siga per recordar el món rural i melangiós d’on procedeix i les històries populars que ha generat una beguda carn de novel·la en alguna ocasió, com ara en aquell capítol de La barraca de Blasco Ibáñez on un dels protagonistes, Pimentó, manté una aposta amb els germans Terrerola d’Alboraia: “Els espectadors, contagiats pels del joc, es passaven de mà en mà els pitxers pagats a l’escot, i allò era una veritable inundació de cassalla que desbordant-se fora de la taverna baixava com una onada de foc a l’interior de tots els estómacs”. La cassalla, al marge d’aquests passatges literaris i algun que altre musical amb un fort caràcter valencià, com per exemple aquella cançó de comiat d’Ovidi Montllor en què recomana beure vi i cassalla després de la seua mort, no és una beguda exclusiva d’aquestes terres. Si un no s’erra, pot comprovar que els seus orígens es traslladen a una població sevillana anomenada, curiosament, Cazalla de la Sierra, en una clara referència a l’abundant producció d’aiguardent en aquest indret enclavat a Andalusia, ben a la vora d’Extremadura. Al País Valencià, tot i que general, el consum de cassalla s’ha centrat majoritàriament a les comarques de l’Horta, la Ribera, la Safor, la Vall d’Albaida i la Costera, i, com a testimoni, han deixat tot un mostrari d’etiquetes amb cert valor artístic i antropològic que es manté viu encara avui, traspassat de generació en generació. En són exemples la Cerveró de Cullera, la Ríos de Silla, o també l’aiguardent d’Aielo de Malferit, amb una antiguitat datada del 1880, potser de les més representatives del país perquè fet i fet s'erigeix com un símbol entre tot un conjunt de begudes espirituoses fetes i consumides arreu del territori valencià. Magnífic de gust, tot siga dit de passada... La cassalla, d'altra banda, solia barrejar-se antigament amb aigua fresca, per la qual cosa rebia el nom d’aiguat, nuvolet o palometa, segons si el blanc era més o menys viu o dissipat, un aspecte en qualsevol cas que depenia de les proporcions d’aiguardent i d’aigua, precisament. Però el cas és que fóra com fóra, sempre produïa, i produeix, uns efectes terribles i unes escopinyades àgils i fluents. Calia anar en compte, ja ho he dit. Perquè tant adés com, sobretot, actualment, només és apta per als estómacs d'acer, no pas recomanable per als estómacs fluixos adaptats als ritmes còmodes i la mentalitat urbana, maltractats severament per l’excés de sucre i també per les barreges llépoles amb cafè o llima que han donat com a resultat el burret alcoià o el canari riberenc. En qualsevol cas, cassalla pura i dura, típica d’un raconet del país que agraeix la seua presència en les sobretaules caloroses i de menges abundants. Torbadora, fonamentalment...

1 comentari:

Ximo JM ha dit...

Molt ajustat a la realitat. Parlem de begudes decadents, que sobreviuen a contra penes i sovint mistificades amb sabors dolços i moderns.