Avatar

Ara mateix no sabria com qualificar el cas, però sens dubte resulta interessant i molt curiosa la substitució d’alguns llatinismes àmpliament consolidats en els parlants per altres de caràcter internacional clarament manllevats del món virtual. Ja ningú diu alter ego, en aquest sentit, almenys ningú amb menys de quaranta anys, perquè el que avui predomina és l’avatar, és a dir, la imatge que un usuari adopta per a ser representat en un xat o en una xarxa social. I encara que el significat d’ambdós termes és el mateix, un altre jo, és clar que el terme en qüestió, avatar, ha entrat amb força en els nous registres lingüístics del segle XXI, tant en els estàndards com en els col·loquials, sense cap intenció, per això, de voler-los abandonar. És, de fet, una paraula universal admesa en molts diccionaris i que es troba molt més en consonància amb la tendència d’uniformitat que caracteritza el llenguatge imperant avui entre els joves, independentment de l’idioma que parlen, clar que la qüestió és molt més simptomàtica si es tracta de llengües en procés d'abandonament, com és el cas del català, per desgràcia. En qualsevol cas, sempre ens quedarà la poesia! Avatar, siga com siga, és un terme que ha penetrat de manera aclaparadora en el món tecnològic, sense a penes deixar espai a cap altra fórmula més, com per exemple aquella de nickname, malnom o sobrenom. És un terme rotund i redó a bastament conegut pels adolescents en el sentit que designa el personatge creat per a participar en algun dels molts jocs digitals que predominen a Internet. “Crea el teu propi avatar per a iniciar el joc”, podria ser l’eslògan. Aspecte que enllaça, a més a més, amb la transformació que han patit gran part dels jocs en l’actualitat, que han passat de la taula a la pantalla, i en alguns casos també, de l’alter ego a l’avatar, si més no. Una bona mostra d’això és el declivi d’aquells jocs de rol tan famosos en els anys noranta en què els participants triaven un personatge i, en certa mesura, tractaven d’emular-lo en moviments i caràcter, com si es tractara, en efecte, del seu alter ego. Eren altres temps, és clar. Temps on, fins i tot, el cinema es feia ressò del fenomen amb títols com ara El corazón del guerrero, del director mallorquí Daniel Monzón, el mateix que posteriorment signaria pel·lícules tan reconegudes per la crítica com El Niño i, sobretot, Celda 211. Insuficient aportació, no obstant això, per a combatre la influència de Hollywood i el poder de convocatòria entre les masses d’un director anomenat James Cameron, que l’any 2009 va donar un colp definitiu al llatinisme alter ego filmant una pel·lícula que es deia, precisament, Avatar. Coses del present, en definitiva, detalls que un aprecia mentre passen els anys i les llengües muten sense possibilitat de reversió, tant per a bé com per a mal.