dissabte, 22 d’agost de 2015

Pins, fonts, festes, natura, harmonia...

Vistes màgiques de Megina
Impossible passar per alt algunes de les estampes contemplades al llarg d’un mes d’agost que deslliura les darreres espurnes de bonança climatològica abans de donar pas a les pluges de tardor. La bellesa ancorada en un temps que mai no retornarà pren forma en unes contrades despoblades on la senzillesa pareix haver trobat el seu últim refugi entre pallers en desús i sènies derruïdes per la manca d’activitat. Voltors que ronden les serres i cérvols que creuen els camins de l’oblit més absolut. I entre tant, l’autenticitat i la puresa, l’afecte per la natura i l’aire lliure d’impureses. Gent que pobla els xicotets llogarets antany tan vius i ara tan desconnectats dels batecs del present. El Senyoriu de Molina, el cor de la serralada ibèrica bull amb les festes en honor als seus patrons: revetles, vaquetes, trinquets, misses, tràfec incessant de converses i records que comprenen i aprecien una confraternitat que arrela també entre els turistes i visitants ocasionals. Bronchales, espai de confluència entre valencians on la llengua pròpia calibra el seu estat de salut, present entre les veus dels xiquets que juguen per les pinedes interminables de la Serra d’Albarracín. Aigua que raja per les fonts del Canto i del Ojuelo, ullals que donen vida a un xicotet paradís de clima sec i esperit antic, d’innegable valor. Són nombrosos els atractius que ofereix aquesta zona en tot el seu conjunt, sent el més apreciat el passeig sense retorn entre aranyoners i fruiters a caramull, amb un cel interminable i el lleuger so de l’aigua del rierol com a única companyia. Algun pic majestuós sol alçar-se de tant en tant, com ara el Picorozo de Megina, des d’on s’obtenen imatges impagables del poble i de les eres encara intactes, des d’on s’albiren els tossals que colguen els dominis de Chequilla, poblet encantador, habitat en època estival, visitat freqüentment a la tardor pels caçadors de senglars i pels cercadors d’esclata-sangs. Llàstima el drama del foc, llàstima la imprudència d’alguns... Content, malgrat tot, estaria aquell diputat aragonés que responia al nom de Labordeta si tornara a passejar per la magnífica plaça de bous d’aquest poblet, envoltada de fabuloses roques de gres, sorrenques, esculpides pel temps. Música de txaranga i lliurament per complet al poder del bou, animal venerat i divinitzat per la noble afició que respira per l'Alcarria. Magnífic l’ecosistema popular d’aquestes terres a pesar del desgast en els rostres dels oriünds, eterns retrats del sacrifici i la penúria, amb un fred dur i penetrant que circula per les venes. Longevitat assegurada.
Adés i ara. Un paller abandonat
Peretes de Sant Joan, ceremeñas en el dialecte propi de l'Alcarria
Aranyons per a fer patxaran
Clot on s'encastava la sènia
Bova del riu Jandulilla
Una màquina en desús que els locals anomenen ablentadora
Fuente del Canto (Bronchales), visita obligatòria envaïda de valencians
Perdoneu però ací la roba s'eixuga com la mare que l'ha parit!
Les vistes des del Picorozo de Megina són excepcionals
Al Picorozo s'ascendeix per un estret congost
Camins de l'oblit. L'any que ve tornarem.
Tant a Megina com a Chequilla juguen a un joc
molt paregut a les birles que rep el nom de la calba,
més primitiu, tot siga dit, amb un tronc i una pedra!
La plaça de bous de Chequilla
Una panoràmica de la plaça des de dalt de la roca
Mescla de folklore i autenticitat

dijous, 13 d’agost de 2015

Benvingudes banderes negres a les platges de Sagunt

Fa poc, en una conversa de Facebook, un bon amic i millor periodista elogiava el bon fer de l’anterior govern municipal de Sagunt pel que fa a la gestió turística i medioambiental de les platges del poble tot reconeixent la figura d’una regidora que, pel que es veu, va treballar durament per a obtenir totes i cadascuna de les banderes que atorga la Fundación para la Educación Ambiental, més coneguda com a FEE. Normalment, tinc a bé no participar en els debats més o menys polítics que se susciten a les xarxes socials al voltant de temes que m’afecten personalment i sobre els quals tinc una opinió expressada al llarg dels anys en aquest blog personal. Mediterrània, el meu deler! Aquesta vegada, tanmateix, no em vaig poder resistir, a quina mala hora, i el resultat fou que, per a variar, vaig eixir-ne escaldat, amb improperis més o menys amables com ara ignorant i persona amb prejudicis. Moltes gràcies, de veritat. Encara em passa poc. Però bé, aclarim conceptes. La meua opinió sobre les banderes blaves, de qualitat, d’accessibilitat i ja no sé quina martingala més, sempre ha estat negativa, al meu paréixer són un mer reclam publicitari per a turistes desinformats que han bastit, si més no, una esplèndida façana de floretes capaç d’amagar tones i tones d’hipocresia i falsedat institucionals en matèria mediambiental. Puc comprendre que el consistori saguntí, abans format per un govern feixistoide i actualment amb una corporació d’esquerres i amb cultura de país, convoque a la premsa i es faça fotos amb les banderetes de rerefons, però no per això, deixaré mai de criticar-ho, més considerant un titular inquietant que posa de manifest la inutilitat de tant de drap i tanta propaganda gratuïta: “Ecologistes en acció atorga 36 banderesnegres en el litoral del País Valencià”. Perquè sí, és el que esteu pensant. Ens ha tocat el premi. Hi ha una menció especial a la nostra benvolguda i àmpliament guardonada platja del Port de Sagunt, l’emblema dels successius governs municipals. Per què no eixir també ara a celebrar-ho? Ben mirat, era la bandera que ens faltava! Quin problema hi ha a reconéixer que les tenim totes? A més a més, no som els únics. La bandera negra també ha anat a parar a la Foia de Quartell, a tocar del terme estrictament morvedrí, en ple cor de la platja de Corint, allà on naden els naturistes en pau i tranquil·litat. També a la veïna de Puçol! I amb un poquet de sort, l’any que ve també premiaran l’entorn marítim del Grau Vell, clar que en aquest cas hi haurà un guardó honorífic pels accessos paradisíacs a l’enclavament i les vistes privilegiades a la flama de l’esperança de la regasificadora del Moll! Per què no recomanar també una visita a les casetes de Queralt, allà on l’aigua del sequiol s’amolla amb plena llibertat i assaona l’aigua de la mar amb les seues exquisides essències terrenals... Per què? per què? És aquest el potencial turístic del qual s’enorgulleixen tant alguns? Sens dubte, tot un èxit per a aquest raconet de la Mediterrània!