dissabte, 22 d’agost de 2015

Pins, fonts, festes, natura, harmonia...

Vistes màgiques de Megina
Impossible passar per alt algunes de les estampes contemplades al llarg d’un mes d’agost que deslliura les darreres espurnes de bonança climatològica abans de donar pas a les pluges de tardor. La bellesa ancorada en un temps que mai no retornarà pren forma en unes contrades despoblades on la senzillesa pareix haver trobat el seu últim refugi entre pallers en desús i sènies derruïdes per la manca d’activitat. Voltors que ronden les serres i cérvols que creuen els camins de l’oblit més absolut. I entre tant, l’autenticitat i la puresa, l’afecte per la natura i l’aire lliure d’impureses. Gent que pobla els xicotets llogarets antany tan vius i ara tan desconnectats dels batecs del present. El Senyoriu de Molina, el cor de la serralada ibèrica bull amb les festes en honor als seus patrons: revetles, vaquetes, trinquets, misses, tràfec incessant de converses i records que comprenen i aprecien una confraternitat que arrela també entre els turistes i visitants ocasionals. Bronchales, espai de confluència entre valencians on la llengua pròpia calibra el seu estat de salut, present entre les veus dels xiquets que juguen per les pinedes interminables de la Serra d’Albarracín. Aigua que raja per les fonts del Canto i del Ojuelo, ullals que donen vida a un xicotet paradís de clima sec i esperit antic, d’innegable valor. Són nombrosos els atractius que ofereix aquesta zona en tot el seu conjunt, sent el més apreciat el passeig sense retorn entre aranyoners i fruiters a caramull, amb un cel interminable i el lleuger so de l’aigua del rierol com a única companyia. Algun pic majestuós sol alçar-se de tant en tant, com ara el Picorozo de Megina, des d’on s’obtenen imatges impagables del poble i de les eres encara intactes, des d’on s’albiren els tossals que colguen els dominis de Chequilla, poblet encantador, habitat en època estival, visitat freqüentment a la tardor pels caçadors de senglars i pels cercadors d’esclata-sangs. Llàstima el drama del foc, llàstima la imprudència d’alguns... Content, malgrat tot, estaria aquell diputat aragonés que responia al nom de Labordeta si tornara a passejar per la magnífica plaça de bous d’aquest poblet, envoltada de fabuloses roques de gres, sorrenques, esculpides pel temps. Música de txaranga i lliurament per complet al poder del bou, animal venerat i divinitzat per la noble afició que respira per l'Alcarria. Magnífic l’ecosistema popular d’aquestes terres a pesar del desgast en els rostres dels oriünds, eterns retrats del sacrifici i la penúria, amb un fred dur i penetrant que circula per les venes. Longevitat assegurada.
Adés i ara. Un paller abandonat
Peretes de Sant Joan, ceremeñas en el dialecte propi de l'Alcarria
Aranyons per a fer patxaran
Clot on s'encastava la sènia
Bova del riu Jandulilla
Una màquina en desús que els locals anomenen ablentadora
Fuente del Canto (Bronchales), visita obligatòria envaïda de valencians
Perdoneu però ací la roba s'eixuga com la mare que l'ha parit!
Les vistes des del Picorozo de Megina són excepcionals
Al Picorozo s'ascendeix per un estret congost
Camins de l'oblit. L'any que ve tornarem.
Tant a Megina com a Chequilla juguen a un joc
molt paregut a les birles que rep el nom de la calba,
més primitiu, tot siga dit, amb un tronc i una pedra!
La plaça de bous de Chequilla
Una panoràmica de la plaça des de dalt de la roca
Mescla de folklore i autenticitat