Evidentment, quan un visita París ha de fer una sèrie de coses regulades gairebé per decret: pujar a la torre Eiffel, veure l’Arc del Triomf, entrar a la catedral de Notre Dame, fer un tomb pels museus del Louvre i l’Orsay, i com no, en cas de tindre fills, endinsar-se en aquesta bogeria col•lectiva i consumista que suposa el parc Disney. Clar que, en aquest sentit, un sempre pot rebre una grata sorpresa quan Rapunzel, la princesa dels cabells interminables, es posa a parlar en català amb les criatures que el tenen com a llengua materna, com és el cas de la meua Aitana, muda i bocabadada mentre va durar el seu encontre amb la bellesa rossa que fa uns quants anys va donar ressò internacional a la pel•lícula
Embolicats. Un èxit. La pel•lícula és bona, s’ha de dir. D’altra banda, és clar que París dóna per a molt més. I si un té intenció de distraure’s mentre passeja entre flaixos japonesos o fa cua per veure alguna cosa, pot apreciar detalls que s’assimilen prou a alguns dels que es tracten en aquest costumari, com per exemple l’ús de
tessel•les hidràuliques en alguns llocs emblemàtics com el Moulin Rouge, l’abundància de tota mena de
guarda-rodes en les portes de les finques, els carrers empedrats amb llambordes centenàries, els magnífics
vitralls de Notre Dame, la uniformitat de façanes, sostres i xemeneies... París, després de tot, té moltíssim a oferir. I vuit dies no són res si es vol assaborir amb gust l’allau de propostes que hi presenta. El metro és genial, però no dóna per a tant! En qualsevol cas, a la capital francesa i els seus voltants destaquen alternatives reeixides a allò més general i multitudinari: el parc Astèrix per exemple, una joia per als admiradors del guerrer gal i les seues aventures; o també el museu
Quai Branly, a la vora del riu Senna i als peus de la torre Eiffel, un espai magnífic i modern que paga molt la pena visitar perquè és una delícia tant per als adults com per als xiquets. A més a més, París compta amb els seus cementeris, camins sinuosos de mausoleus i de silencis només trencats pels grells dels corbs, allà on hi ha soterrats personatges llegendaris com Alexandre Dumas, Edith Piaf, Oscar Wilde i, sobretot, Jim Morrison, el més buscat, el més sol•licitat. La seua tomba, el seu llegat.
Come on baby light my fire. A París, altrament, es pot assaborir el sabor d’un bon entrecot en un
bistrot popular del barri de Montmatre, -a un preu raonable, no us penseu!-, un també pot despertar-se cada dia enfront de la casa on va viure Jacques Brel. I, per descomptat, pot anar fins al palau de Versalles, símbol de la desmesura monàrquica francesa, dens en bellesa, de jardins pregons, un paratge tan bestial com tot París, ideal per recordar i tornar a veure aquesta pel•lícula tan fabulosa que es diu
Marie Antoinette, de Sofia Coppola. Així que després de tot, és evident que de les tres grans ciutats que protagonitzen la dita
Roma, París i Londres, ara per ara em quede amb la segona, perquè és la més recent de les que he visitat i, com no, perquè encara és capaç de fer-me somiar en el dia que hi tornaré...
2 comentaris:
Jo també vull anar-hi. M'has fet goleta. Llàstima de butxaques!
Ja ho pots dir això de les butxaques. A París apreten, apreten. Per cert, a l'entrada falta una foto important: els guarda-rodes! Ja la posaré.
Publica un comentari a l'entrada