dijous, 13 de juny de 2013

Festes


Les banderoles i l'exaltació dels valors
patriòtics solen convertir-se en un
emblema de les festes patronals
Doncs sí, no deixa de ser una obvietat que, en la seua gran majoria, les festes patronals dels pobles ja no són el que eren i, certament, és dolorós de dir-ho així, tan clar. Perquè és una pena. Mancades de l’esperit unitari que les identificava i de la germanor que presidia els diferents actes programats, avui han esdevingut una perversió repetitiva sense massa sentit, s’han convertit alhora en un tràmit anual que cal fer perquè toca, perquè no hi ha alternativa, perquè entra dins del pressupost municipal, sense grans atractius ni grans novetats: processons, bous, varietats, concerts, discomòbils... I tot a càrrec de l’ajuntament i de l’erari públic, una qüestió sagnant, ja que el resultat sol ser costós i de poca qualitat, amb espectacles sovint allunyats del sentir general. No és així, en canvi, a les poblacions menudes, d’interior, allà on l’emigració ha fet estralls, allà on els veïns que hi viuen durant tot l’any munten i desmunten d’acord amb la voluntat popular, amb el que tenen per costum, xicotets llogarets on s’hi retroben familiars i coneguts dels antics veïns amb l’excusa d’honrar al patró o la patrona. I la diferència és substancial. Encara que els actes puguen ser similars als organitzats pertot arreu, sí que es percep un esperit de familiaritat, i tot plegat resulta un vertader aplec d’antigues amistats disperses pel món, un niu de converses evocadores del passat que pareixen reservar-se per a un encontre festiu que només s’hi dóna una volta a l’any. Moltes famílies, allunyades entre si, també aprofiten aquests aplecs per a reprendre el lligam, per a presentar els nous inquilins dels seus llinatges... I al remat, tot acaba amb un fins a l’any que ve, mostra inequívoca que el sant de torn, en aquest cas, sí que és capaç de reunir el proïsme al voltant d’una bona taula, tot fent oblidar els problemes i les penúries de cadascú, ni que siga per un parell de dies. Perquè tampoc cal massa cosa més. Avui, contràriament, hi ha poblacions que es passen quinze dies honrant al sant que resguarda el poble, o fins i tot més, tot ben disposat a fi de mantenir contents els ànims dels veïns, oblidant l’oferta festiva de la resta de l’any, constant i anodina, però eficaç a ulls del potencial electorat: moros i cristians, falles i altres excuses de diversa consideració. D’alguna manera o altra, tot pareix remetre a la vella dita llatina panem et circus, subtilment reutilitzada pels governants corresponents, que al mateix temps solen sumar-se al cacau per tal de demostrar la seua proximitat amb les arrels populars, reproduint esquemes del passat, confonent identificació amb populisme d’elevada intensitat. Mal assumpte el de les festes patronals quan resulten un acte més d’entre els tants que s’hi programen durant la resta de l’any. Mal camí el d’aquells veïns que piquen l’esquer i contribueixen a perpetuar costums devaluats sense adonar-se que és l’ajuntament qui els convoca i els suporta econòmicament, ignorant que el vertader sentit de tot plegat és el que emana del poble, dels possibles festers que organitzen el sarau i repleguen les voluntats de tots. Són necessàries les festes patronals avui? És tant el fervor festiu als nostres pobles? Hi haurà matisos, naturalment, però és clar que tot pareix indicar que no. Caldria optar, en conseqüència, per enfortir allò que identifica a un poble en tota la seua dimensió, no res més, sense por d’assumir que en alguns casos és molt difícil recuperar aquest detall, perdut en gran part per la banalitat del present i pel meninfotisme imperant. La faena és a llarg termini, costosa i complicada, no sempre grata per qui percep tal necessitat de retrobar els lligams amb el poble, de vegades impossible, cosa que cal assumir amb integritat, sense caure en la nostàlgia. Del contrari, tot esdevé pura rutina, insulsa medicina reparadora perquè no malparlen o no protesten els quatre que veuen aquestes festes com una oportunitat més per a beure, menjar i complir amb la tradició, discutible i desfasada a pesar de tot.