dijous, 19 d’abril de 2012

Or

Un llibre que us recomane amb molt de gust
Sens dubte, la proliferació en temps de crisi de les cases on es pot vendre or a canvi d’ajustades ofertes econòmiques remet a les cases d’empenyoraments d’antany, espais més o menys habituals en les ciutats grans i mitjanes que si no han passat a la història és perquè, en el fons, el personal d’aquestes terres, i de tot arreu, ha continuat perpetuant els mateixos pecats de sempre, bàsicament gastar per damunt de les seues possibilitats reals i invertir en afers de dubtosa honestedat, bé siga en el fantasma immobiliari, bé siga en l’apartat purament material: cotxes, or i martingalades diverses. El problema, és clar, ha arribat quan els duros s’han esfumat, quan tot plegat la vida d’aquell que presumia de ric i anava sobrat d’ostentació s’ha transformat en un reguerol de deutes i merders que sovint ha conclòs, i això és molt valencià, a les cases en qüestió, allà on la discreció regna gairebé per decret i allà on les mirades tafaneres dels veïns són més humiliants que la pròpia ruïna del que hi entra a empenyorar qualsevol cosa. Clar que en aquest país sempre quedarà aquella antiga copla utilitzada per Blasco Ibáñez al llibre Arroz y tartana segons la qual el que més importa, i el que cal salvaguardar a tota costa, és la posició, i si és necessari a base d’aparentar el que un no és, per molt que en realitat siga un mort de fam: arròs i tartana, casaca a la moda, i rode la bola a la valenciana! Perquè així era i així es mantindrà mentre l’avarícia i l’egoisme continuen governant. Les cases on es compra or, de fet, pareixen ser avui un negoci fructífer i recorden, d’alguna manera o altra, al que Blasco Ibáñez desglossa a la perfecció en el llibre citat un pèl més amunt: els prestamistes. No són poques, per això, les referències a aquests tipus de personatges. I valga com a exemple aquest passatge: [...] Hoy todavía puedes sostenerte, y al ver que te niego los ocho mil reales, buscarás a doña Clara, esa bruja prestamista, o a otra persona de la clase y firmarás un pagaré por doce o catorce mil reales. Estás metida en el barro y no saldrás nunca de él; por más esfuerzo que hagas, te hundirás. Si no te conociera tanto, te daría la mano; pero no: “una y no más, Santo Tomás”[...] El missatge, si més no, és fàcil d’entendre. I així acaba aquesta entrada.

dimecres, 4 d’abril de 2012

Dalt del més amunt

Una vegada vist, i escrit, que les cases típiques d’aquest raconet del país poden ser d’una o de dues mans segons tinguen habitacions a una banda o una altra del pas del carro, convindria afegir també un altre tret característic d’aquests habitatges que fa referència a la seua altura i a la consegüent subdivisió en blocs o en plantes. L’expressió dalt del més amunt és, sens dubte, una manera molt interessant d’al·ludir a l’andana o al que avui, les noves generacions anomenarien vulgarment tercera planta de les antigues cases de llauradors valencianes. I malgrat que, per desgràcia, l’expressió es troba en desús pel canvi de costums i construccions que ha patit aquesta societat d’avui, és cert que encara és bastant comuna en la parla d’aquelles generacions que superen o voregen la cinquantena d’anys. És per això que resulta d’especial interés destacar els testimonis orals que la coneixen o també, en un altre àmbit, subratllar les aportacions literàries que certifiquen, per escrit, el seu ús habitual fins no fa tant de temps. Per exemple, al dietari El temps no vol quedar penjat, de Manel Alonso, un prolífic autor valencià, hi ha un fragment on s’explica a la perfecció el terme que dóna títol a aquest article: La casa on vivia de menut la dividíem en tres grans blocs: baix, dalt i dalt del més amunt [...]. Dalt del més amunt hi havia un petit terrat on esteníem la roba i l’andana. L’andana, on en un temps es criaren cuc de seda i es penjaven els melons de tot l’any o els pernils, s’havia convertit en unes golfes on passava les hores llegint i també escrivint sobre la vella pastera de l’àvia. Quan dic la paraula “dalt del més amunt” evoque sempre un món fet a la mesura de les meues fantasies. Perquè després diguen que els valencians han estat sempre un poble simple incapaç de parlar en propietat. Ai.     
Un exemple de casa feta a dues mans, amb part de baix i part de dalt. En cas de ser més alta, ben bé podria haver-hi la part de dalt del més amunt