Molta independència,
molta independència, però a hores d’ara els valencians, que compartim una
cultura i una llengua amb els catalans, continuem sense poder veure la joia de
la corona, TV3. I pel que es veu, així continuarà sent. El congrés dels
diputats, amb la sempre inestimable tendresa i col·laboració del PP, va dir que
no. Un no rotund. Ahora no es el momento, no hay dinero... I ho va dir el mateix dia que un milió i mig de persones,
entre les quals hi havia valencians, proclamaven la imminent separació de
Catalunya i Espanya, un onze de setembre de 2012, entremig d’una diada històrica.
És evident, per tant, que els valencians continuarem sent el germà desemparat, maltractat
i acorralat d’aquesta entelèquia anomenada Països Catalans, aquell que a hores
d’ara sobreviu entre corrupteles, censures i retallades interminables. Perquè
ací no ha canviat res. Ara Catalunya es pot independitzar, és cert, però si ho
fa naixerà amb un deute pendent amb les seues franquícies de sempre, aquelles a
les que sempre ha ignorat com si es tractaren de filles descastades, això és el
País Valencià i les Illes Balears, la contrapartida perfecta a tant d’èxit i
tanta ànsia d’alliberament nacional. Hi ha raons per a no estar content per
aquestes contrades afablement anomenades Levante
español. És molt fàcil cantar els segadors envoltat de banderes estelades,
mentre aquells que aguantem les potes d’un territori podrit continuem sense poder
veure TV3, ennegrits per un context retrògrad on parlar en català continua sent
cosa de rucs i de pobres desgraciats.dimecres, 12 de setembre del 2012
Independència sí, TV3 també
Molta independència,
molta independència, però a hores d’ara els valencians, que compartim una
cultura i una llengua amb els catalans, continuem sense poder veure la joia de
la corona, TV3. I pel que es veu, així continuarà sent. El congrés dels
diputats, amb la sempre inestimable tendresa i col·laboració del PP, va dir que
no. Un no rotund. Ahora no es el momento, no hay dinero... I ho va dir el mateix dia que un milió i mig de persones,
entre les quals hi havia valencians, proclamaven la imminent separació de
Catalunya i Espanya, un onze de setembre de 2012, entremig d’una diada històrica.
És evident, per tant, que els valencians continuarem sent el germà desemparat, maltractat
i acorralat d’aquesta entelèquia anomenada Països Catalans, aquell que a hores
d’ara sobreviu entre corrupteles, censures i retallades interminables. Perquè
ací no ha canviat res. Ara Catalunya es pot independitzar, és cert, però si ho
fa naixerà amb un deute pendent amb les seues franquícies de sempre, aquelles a
les que sempre ha ignorat com si es tractaren de filles descastades, això és el
País Valencià i les Illes Balears, la contrapartida perfecta a tant d’èxit i
tanta ànsia d’alliberament nacional. Hi ha raons per a no estar content per
aquestes contrades afablement anomenades Levante
español. És molt fàcil cantar els segadors envoltat de banderes estelades,
mentre aquells que aguantem les potes d’un territori podrit continuem sense poder
veure TV3, ennegrits per un context retrògrad on parlar en català continua sent
cosa de rucs i de pobres desgraciats.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Rotund i cert.
Cris
No estic d'acord que Catalunya hagi desatés les seves franquicies. Evidentment haguès pogut fer més, però el tracte rebut a valència per l'opinió pública majoritaria guiada per la doctrina del PP ha tingut un exit rotund. I al final catalunya ha decidit que cadascú es preocupi dels problemes de casa seva (mantenint, en silenci, subvencions a Omnium Cultural, ACPV, etc...). Crec que la situació que vivim a Valencia no es culpa dels catalans!
En absolut és culpa dels catalans, faltaria més. Els valencians ja s'han encarregat ells a soles d'autodestruir-se. Però m'estranya la passivitat amb què han afrontat aquest tema de tv3. Si més no, és el seu canal i aquest ha estat menyspreat i clausurat sense que hagen posat cap tipus de fre ni el mínim interés. Tampoc és que hagen desatés les seues franquícies, simplement han passat d'elles i només s'hi han acostat per a donar unes lliçons que sempre han estat fora de la realitat d'aquestes terres. El meu article és una manera de manifestar que igual té que CAtalunya s'independitze, perquè ací no canviarà res.
Publica un comentari a l'entrada