"Aquí huele mal, huele a catalán"

Ens ho vam passar d'allò més bé

Aparque a l’Albereda. Falten encara dues hores per al partit estel·lar València CF-FC Barcelona. Només baixar del cotxe contemple dues escenes lamentables. El senegalés a qui he donat cinquanta cèntims per ajudar-me a aparcar és humiliat i amenaçat per un individu que reclama la supremacia dels blancs per a treballar de gorrilles. I un poc més avall, de camí a l’estadi, em creue amb una quadrilla ben nombrosa d’estaquirots que avancen al ritme de càntics simfònics i ben elaborats: Es polaco el que no bote, eh! eh!... Durant el trajecte m’he promés que res diferent al futbol em distraurà l’atenció i això mateix li dic a Toni, amb qui em trobe a les portes de l’estadi. Abans d’entrar-hi, però, ens acostem pel monument a l’afició. Pel que es veu, és un moment sublim per als centenars de joves manipulats amb qui m’he creuat al ritme de polaco el que no bote. Ara beuen whisky i altres licors i també entonen tot un clàssic pels afores de Mestalla: Puta Barça, puta Cataluña. De tant en tant, també s’atreveixen amb ritmes complexos i amb lletres amistoses que em colpeixen definitivament: aquí huele mal, huele a catalán. Però després de comprovar que entre tots no en fan un i que, malauradament, el nostre futur com a poble va lligat a aquesta colla d’impresentables, Toni i jo hi entrem. Hi ha prou gent del Barça, la veritat. Però és clar que ens trobem en un terreny poc apte per a exhibir emblemes diferents de la bandera d’Espanya i derivats, a pesar dels molts barcelonistes que s’han atrevit a portar la samarreta amb la senyera, estrangers fonamentalment. El senyor que tenim davant ho deixa clar: el catalufo eixe renegat... La graderia on ens col·loquem és un forn, fa una calor de mil dimonis. I a cada gol del Barça, un personatge assegut a prop nostre descarrega el seu puny sobre la tanca que tenim al darrere. 0-3. De sobte, el miracle. El València fa dos gols en tres minuts. Emoció fins al final, però el marcador no canvia. Un gran partit, en definitiva, cròniques que se m’ocorren per no oblidar-me del futbol i dels costums que l’embolcallen, tant per a bé com per a mal.

Líders en destrucció

Imatges com aquesta perden el seu sentit

Pendent encara d’anar-me’n de vacances a una platja no massa massificada, em sobresalte avui amb una notícia que no fa més que confirmar la tendència autodestructiva d’aquest raconet de la mediterrània, que encapçala la llista d’autonomies amb major índex de menyspreu per la costa, urbanitzada i massacrada fins a convertir-se en l’exemple del que no s’ha de fer. Perquè una vegada més som líders, líders absoluts, la comunitat del progrés per excel·lència, allà on construir s’ha convertit en el repte de qualsevol desaprensiu amb voracitat immobiliària. És cert que hi ha crisi, que hi ha indigestió, que tot està parat, però el mal ja està fet, i pitjor encara, preparat per al futur: encara queden molts metres més per destruir, que esperen la fi del temporal, retolats ja com a urbanitzables. Clar que sempre ens quedaran aquests trossos de tela blava que cada any s’atorguen a les platges valencianes com si amb ells es pretenguera dissimular el que hi ha per darrere: l’engany, l’engany massiu, un simple reclam turístic on la qualitat de les aigües importa poc, ben poc. Sempre és més important, evidentment, atraure el turista com si es tractara d’un borrego, servint-li arròs esclatat i oferint-li platges amb meduses. Líders absoluts! Però això és el que una gran part d’aquest país volia. Puedes confiar, deia un dels eslògans electorals del partit que s’ha estovat per aquestes terres durant anys i panys. Doncs això. El problema és que els qui no vàrem confiar també ho pagarem. Perquè aquest és el preu de ser valencià, per a més desgràcia.

Taurons a la Mediterrània

Tintorera abatuda a Port Saplaya (Alboraia)

Sol ocórrer cada estiu i, malgrat això, no deixa d’escandalitzar el personal que envaeix les platges d’aquest raconet del país. Els taurons, efectivament, són un tema recurrent, més encara si es deixen veure per la costa o apareixen agonitzants a la vora de la mar, cas per exemple d’unes tintoreres que recentment han sigut notícia per les platges d’Alboraia (l’Horta) i han espantat la caterva de turistes convertits en gambes que aquests mesos donen a València renom internacional. Gràcies a Déu! Als taurons, en qualsevol cas, se’ls té pànic, arrosseguen una mala fama llegendària engrandida per aquell clàssic del cine conegut per tothom i que va encetar un seguit de tòpics que s’allunyen de la realitat més immediata, això és que els esquals, sobretot els que poblen la costa mediterrània, presenten signes de desaparició. I els presenten, fonamentalment, perquè no se’ls cuida, o millor dit, no es cuida gens el seu hàbitat, que està degradat, sotmés a l’imperi de la massificació del litoral, assetjat per la sobreexplotació pesquera, en concret per aquesta tècnica de pesca que en català rep el nom de bou i que resulta mortífera i sagnant, no debades no és selectiva i destrueix el fons marí. Costa imaginar, doncs, que algú no haja posat límit a tal despropòsit, però així és, per a desgràcia de les espècies de taurons més comuns o amb més interés comercial al País Valencià: l'agullat i l'agullat xato, el gat, la moxaina, el caçó, la mussola, el peix guilla i, com no, la mateixa tintorera. Veurem fins a quan duren...

EL TRAMPERO, Vardis Fisher. Ed. Valdemar

Una novel·la sensacional, aquesta és la veritat, un cant a la natura en què un gaudeix del plaer de llegir i amb el qual és possible somiar i identificar-se amb el vagareig romàntic del personatge principal, Samson J. Minard, l’antiheroi per excel·lència, un home de la muntanya, El trampero, segons la traducció a l’espanyol de l’obra Mountain Man (Vardis Fisher, 1965), això és el llibre que fou adaptat al cine de la mà de Sydney Pollack sota el títol Les aventures de Jeremiah Johnson (1972). Molt recomanable, tant la novel·la com la pel·lícula, distants l’una de l’altra això sí, amb notables alteracions, però amb la figura d’un ésser lliure com a nexe principal. Un personatge històric que s’endinsa en uns territoris avui extingits, però que a meitat del segle XIX encara eren verges, amb indis pell roges, amb milions de búfals, amb óssos, amb tota classe d’animals salvatges, arbres i plantes, amb praderes, deserts, guèisers, un món de contrastos i digne de tots aquells que veien la llibertat com una irrenunciable forma de vida, fastiguejats d’allò que en diuen civilització, l’amenaça que planeja al llarg de tota la novel·la i que és comparada amb una magna i infecta latrina. Només de pensar-ho m’entraven ganes de vomitar. Aquestes són les paraules que l’autor posa en boca de Sam Minard quan aquest preveu la febre de l’or dels futurs pobladors, les corrues de mormons que arribaran a l’oest, tot allò que acabarà amb el paradís que el Creador ha posat sobre la terra, allà on el protagonista explora, posa trampes i comercia amb indis, amics i enemics al mateix temps. En un moment donat, s’assegura que Sam Minard va nàixer massa tard i que va anar a l’Oest massa tard. Crec que és una idea que sintetitza a bastament el tema central del llibre. Perquè al marge d’una història fabulosa i dramàtica a parts iguals, sobrevola la incontestable realitat que s’albira en l’horitzó: arribarà la gent a milers, desitjosa de trobar on llaurar tot el territori; i també per a construir presons, imposar taxes, votar a polítics i jugar com a xiquets a ser elegants civilitzats...Una conclusió imponent.  

L'adaptació cinematogràfica, a pesar que fou mutilada, fou un èxit;
i va convertir Robert Redford en una estrella mundial

Potim

La paraula d’ús general és quitrà, o directament petroli o fuel, però en algunes parts del domini lingüístic catalanoparlant aquesta substància llefiscosa que, amb freqüència, apareix pel litoral rep el nom de potim, allò que el Diccionari d’Alcover-Moll defineix com a pintura molt basta emprada per a pintar els plans de les gavarres, en essència la mateixa porqueria que la resta de tòxics que són abocats a la mar sense pietat ni mirament. S’entén, per tant, que per extensió semàntica, la paraula ‘potim’ puga equivaldre a un terme de sobres conegut per la societat en general, el chapapote o galipote, dos paraules sinònimes que simbolitzen, per desgràcia, un dels majors desastres mediambientals produïts fins avui, el protagonitzat per aquell vaixell petrolier anomenat Prestige a les costes de Galícia. Diguem-ho clar, doncs: ni els recordatoris d’aquella tragèdia, ni els debats mantinguts aleshores sobre les mesures de prevenció per als vaixells que transporten productes altament contaminants, han servit per a res. I en conseqüència, el perill persisteix. Fins i tot, és vist amb certa distància, no siga cosa que el turisme s’espante i la temporada estival no resulte profitosa per als interessos econòmics, sobretot si el cas porta el nom de País Valencià o Comunidad Valenciana, com bé li agrada de dir als individus que governen aquest territori. No es pot valorar d’altra manera, per això, les restes de potim que últimament s’han deixat veure per la franja costanera compresa entre València i Castelló, amb especial incidència en les platges del Cabanyal, Alboraia, Canet d’en Berenguer i Sagunt, taques que en alguns casos eren de dimensions considerables i que han fet passar les anacoretes als pobres desgraciats que freqüentem la mar aquests dies, bé siga per prendre un bany refrescant, bé siga per pescar amb rall. Al remat, ni una cosa ni l’altra, desgràcies diàries que a un li amarguen el moment i que afecten la salut del nostre litoral, reduïdes a una simple notícia de premsa que no deixa de dir el de sempre: negligències, banderes roges, denúncies als responsables... Fins a la pròxima, doncs. Pel que es veu, ja està tot arreglat. I amb això ens conformen, o fan veure que ens conformen...

Bany de Sant Joan, merda per tot l'any!

Sí, la imatge que acompanya aquest article és realment lamentable, per no dir patètica. I això que enguany, tal com informaven des de diferents mitjans de comunicació, s’havien eliminat les revetlles, l’endemà era un dia laborable i, a sobre, ves per on, hi havia partit de la selecció espanyola, que si no, que si no… Que si no, què? Doncs senzillament que algunes platges valencianes s’hagueren despertat avui amb unes quantes tones més de fem, i evidentment amb un percentatge encara més elevat de cadàvers etílics vagarejant perduts per l’arena, entre botelles, vòmits, pixeres i merda, moltíssima merda, tanta que no m’estranyaria que d’ací a uns anys algú amb responsabilitat política i amb dos dits de senderi -aspecte prou incompatible-, plantejara la possibilitat de prohibir un despropòsit que s’amaga, com sempre, sota la imatge de Sant Joan. I encara diuen que si és una festa popular, sí clar! Un merder és el que és, un merder com una catedral. Ni popular, ni purificadora, ni res de res. Bany de Sant Joan, salut per tot l’any, això mateix deia el refrany. Només que amb aquest panorama, de bany, no massa. I de salut, ni parlar-ne. Una puta asquerositat! I perdó pel castellanisme però, com diria un il·lustre valencià aficionat als encreuats, qualificar de 'fastigosa' aquesta festa seria massa benèvol, per desgràcia, massa fi. Res més lluny de la meua intenció. De res.