Caqui

Conclou la campanya del caqui i entra l’hivern en aquestes terres mediterrànies. Vesprades gèlides acompanyades de vent que acoquinen les bones gents d’un país avesat al temps primaveral. Sempre m’ha agradat el mes de gener, el mes de les calmes, l’equador hivernal, Sant Antoni del porquet. És, de fet, l’avantsala de tot el que està per arribar, l’inici d’un cicle on molts dipositen desitjos i esperances i molts altres prossegueixen la rutina condicionats per la brevetat de la llum del sol. Pel gener, no sigues matiner. O almenys això deien temps era temps, quan aquest raconet del país vivia lliurat a les tasques del camp. Gener és, entre altres, el mes en què les taronges recuperen el monopoli agrícola que antany ostentaven sense discussió. Un mes on les clemenvilles són les protagonistes de les taules més arrelades a la terra, l’hora de les taronges de suc, les lane late, el moment en què els últims caquis cauen tristos de les branques i coven les noves vares que eixiran pel mes de maig. Un cultiu en extensió. Un arbre, el caquier, que s’enlaira poderós arribat el moment de brotar, amb una fulla verd clorofil·la tan poètica i metafòrica com la de l’arbre nu, despullat, fins i tot avergonyit de mostrar les entranyes quan el fred penetra i la crueltat de l’hivern s’apodera de la seguida laboral d’aquestes latituds. Camins de camp solitaris entremig d’un cel ras que anuncia temperatures baixes i canviants. Terra que ofereix les imatges que mai no es deurien haver perdut, agraïda malgrat les renúncies que el progrés imposa sense descans ni remissió. Sens dubte, paga la pena contemplar l’espectacle visual que els caquiers regalen any rere any als veïns de la Ribera del Xúquer. Una catifa de colors: verds diferents, fulles groguenques per la tardor, fruits taronges i rojos tot just abans de convertir-se en l’esquelet mortuori i definitiu que regalen les jornades curtes de gener.

CANDELA ROOTS, Hungry

En el capítol de les sorpreses musicals en valencià, sí que m’agradaria destacar el descobriment d’un grup de reggae anomenat Candela Roots que amb el seu darrer treball Hungry demostra que el català avança cap a la normalitat i es consolida en estils allunyats de la protesta permanent i l’exaltació contínua dels Països Catalans. El fenomen, però, no és nou. D’un temps ençà, més o menys des de la dissolució d’Obrint Pas, la música en la nostra llengua ha anat establint posicions i guanyant adeptes des de la naturalitat. I, millor encara, des de la qualitat, independentment de l’idioma de les lletres. I això és bo, ja ho crec que ho és. Perquè hi hagué un temps que aquells que optàvem per la militància lingüística només arribàvem a escoltar consignes a favor de la independència, missatges ben sabuts que de tant de ser repetits en els concerts esgotaven i es convertien en un absolut avorriment. Per sort, ara hi ha un poc de tot. Perquè Candela Roots és només un exemple, però fet i fet és un exemple magnífic, comandat per una veu ferma i experimentada que en els escassos vint minuts que dura el treball abans referit, es consagra com un grup a tenir en compte en l’actual panorama musical. Bé, mot bé, xe. Genial, diria jo. 

Platja

És l’antiga historieta. I, sovint, obeeix a causes meteorològiques, cas per exemple d’una gota freda. No per això, s’ha de callar. Perquè fet i fet, és indignant i, com és natural, hi ha gent afectada que reclama solucions. Es tracta d’una platja molt particular, antany una platja deixada, de pedres i bruta, però verge, al cap i a la fi. Paradís dels pescadors, que simplement accepten, o acceptaven, la seua fesomia. Una platja incòmoda i amb goles sense depuradores que fins fa relativament poc era un dels darrers refugis valencians lliures dels especuladors del terreny. Però de sobte, hi arribaren, com sempre, sense escrúpols, amb tot el seu mostrari de plànols fabulosos sense cap relació amb la realitat, amb promocions urbanístiques abellidores. Paradís de la mediterrània. I piscines, i bulevards. I tot. Amb un ajuntament genuflex i corroït per la desesperació que veia irrenunciable el projecte pel benefici que comportava, tot plegat per la treva econòmica que li ocasionava la transformació del seu litoral... I així fins que el temps reordena el tauler. I reclama allò que li fou manllevat. Desastre assegurat. Solucions que, després de tot, només accepten la fugida cap endavant. Més inversió, més mesures d’artifici, més alteracions, reparacions del passeig marítim. Esculleres! Fins que no quede res, fins que tot l’entorn esdevinga una simple postal de l'estiu esplendorós i no el conega ni la mare que el va parir. Però els turistes no vénen per l'hivern. Una llàstima que no comproven la seua aportació a l'economia local.

Vaiana, Disney i el porno

Moana, una actriu porno italiana

Molt bonica i interessant la confusió generada pel nom original de l’última pel·lícula de Disney que s’estrena aquest Nadal: Moana, sobretot en dos països d’arrels mediterrànies com ara Espanya i Itàlia que han hagut de canviar-li el nom per evitar polèmiques en un cas i més d’un escàndol en un altre. Perquè una cosa és el país de la pell de brau, on Moana, pel que es veu, remet al nom d’un perfum registrat per un establiment. Una qüestió legal. I una altra, ai, és el país del papa, on allò que en maorí significa oceà o gran extensió d’aigua, allí pren la forma d’una antiga reina del porno que durant un temps va desplaçar de l’estrellat més picant a la gran Cicciolina. Pensem, per això, en el glamour dels italians, molt més acusat que els dels espanyols, tot siga dit de pas, ja que segons pareix, el nom artístic de Moana, no està pres de l’anglés moan, que significa gemec, sinó efectivament del maorí, amb el significat abans apuntat, molt poètic i metafòric segons es mire, ‘el racó més profund de la mar’, això és, el racó més profund d’un actriu que va morir just quan es trobava en el moment més alt de la seua carrera, consolidada en l’imperi pornogràfic i amb un cos natural i transparent que era capaç de competir amb les siliconades i prestigioses actrius de Califòrnia. Una història tràgica, la seua. Morta l’any 1994 com a conseqüència d’un càncer de fetge, resulta ara curiós que siga una pel·lícula d’animació la que ressucite el seu legat, tot i que segons pareix cap responsable de l’empresa Disney Itàlia ha donat cap explicació sobre les raons del canvi de títol. De vegades, sobren, aquesta és la realitat. Però benvinguda siga la revelació de tal història. Un al·licient, sens dubte, per a vore una pel·lícula que es dirà Vaiana i Oceania en aquests dos països sud-europeus on res no passa per casualitat. Sempre a l'avantguarda!

A Espanya, Moana ha passat a dir-se Vaiana

Trinquet d'Alzira. Cinc anys després

Curiós i simptomàtic el cas del trinquet d’Alzira (la Ribera), inaugurat a penes fa cinc anys i amb a penes activitat més enllà de la tradicional partida de Sant Bernat i els esmorzars que es preparen en el bar, a tot açò molt ben muntat, d’espais amplis i ple d’imatges d’època amb les quals un pot apreciar el passat i el present de la pilota valenciana. Poca cosa més, malgrat això, un trinquet flamant i innovador construït en època de faràndules polítiques i inauguracions a bombo i platerets. Així de trist. Perquè Alzira ja tenia un trinquet, el té, de fet. Un trinquet vell i amb les taques evidents de l’oblit, és cert; per a reformar, també; però un trinquet al bell mig del poble, d’aquells que se’n diuen amb solera, amb l’inconfusible aroma popular que desprenen les converses de bar i les partides de xamel·lo.

Panoràmica del trinquet d'Alzira. Foto: Secretari

Algú haurà d’explicar algun dia els perquès d’una efervescència constructiva capaç d’alçar trinquets espectaculars sense criteri i buits de qualsevol significat, apartats del centre històric i endinsats en fantasmagòrics polígons industrials. No és nova la història del trinquet d’Alzira, no, ni de bon tros. I hi ha tants exemples similars dispersos per les comarques valencianes que resultaria impossible encabir-los en un text la intenció del qual era només informar de la primera partida professional que s’hi disputava des de feia temps: Puchol II i Natxo contra Pere Roc i Pere (60-45). Incert el futur d’aquest trinquet, per tant. Una llàstima, certament. Perquè en honor de la veritat, la instal·lació és magnífica, amb capacitat d’allotjar tota mena de partides de renom, adaptada a les persones amb discapacitat motora, segura i confortable. I a més, amb una visió panoràmica completa que, sens dubte, permet retransmissions televisives allunyades dels obstacles tradicionals que ofereix qualsevol altre trinquet. A excepció del de Montcada, clar, curiosament també envoltat d’aquesta aura de misteri i hermetisme que caracteritza les obres adjudicades per un govern determinat en una època determinada. Una llàstima, de veres que sí.

Llarga vida a Puchol II

Segur, contundent i sense deixar cap badall per a l’especulació. Puchol II ja és el nou rei de l’escala i corda. I malgrat que la partida disputada novament al trinquet Pelayo de València deixa imatges antològiques, emoció al màxim i un intercanvi de colps de més de dues hores de duració, el xiquet de Vinalesa, el fill del mític Puchol, derrota Soro III per 60-50 i es converteix en el nou campió individual. Inicia, d’aquesta manera, un camí que fa tot l’aspecte de ser llarg, indiscutible i destinat a les gestes més grans. Perquè sí. Perquè ara per ara, Puchol II és el pilotaire per excel·lència, un home bragat, elegant i embolcallat, si més no, per un joc clàssic i de manual que regala colps que entusiasmen els aficionats, tant als qui el segueixen trinquet a trinquet com als qui el veuen ocasionalment en les partides d’alta volada. Només un detall: amb vint-i-cinc anys és, juntament amb Àlvaro de Faura, el pilotaire més jove de la història a convertir-se en número u. En plenitud i amb tota la carrera per davant.

A partir d'ara, vestirà de roig, com els grans campions
Foto: David Sarasol

No decep, per tant, aquest xic, no, ni de bon tros. I vist el joc desenvolupat en la partida més gran de quantes es poden veure en un trinquet, no hi ha dubte que la pilota l’ha erigit ja com a símbol d’un esport popular que necessita de referents capaços d’arrossegar gent jove i capaços també de transformar un joc que no passa, avui, pels seus millors moments. El futur està en les seues mans, literalment parlant. I ja per començar, Puchol II pot dir que ha vençut a un pilotaire fortíssim, el millor de l’últim lustre, Soro III, tot un cavaller que amb trenta-dos anys afronta ara un nou camí on pot, i deu, donar encara molta guerra, no debades és un jugador amb solera i amb molt d’ofici, honest i ben preparat físicament. Tocat, en definitiva, per la vareta dels grans campions. Els pròxims anys diran... Però una cosa és clara. I s’ha de dir: l’empenta i la bravura de Soro III tenen capacitat de sobra per reviscolar, braons de ferro d’un jugador sòlid que, sens dubte, demostrarà que de la mateixa manera que ha perdut una final pot tornar a guanyar-ne una altra.

Un cavaller que buscarà de nou el títol
Foto: David Sarasol

I sobre la final, què més dir-ne que no s’haja dit ja pels cercles periodístics que envolten aquesta mena d’envits: Puchol II administra magníficament l’avantatge inicial de quatre jocs (15-35) i no es deixa superar en cap moment per l’ànim i el coratge de Soro III, que ho intenta, de veres que sí, però en cap moment es posa per davant. Ni una espurna de dubte en el rest de Vinalesa, que deu tindre gravada la final que va perdre l’any passat en l’últim sospir.  La clau, al remat, resideix en el dau cosit que Puchol II dibuixa constantment buscant el pouet de Pelayo i l’esquerra del seu oponent. I així, amb una precisió mil·limètrica fa un quinze darrere d’un altre, desmuntant tota envestida del brau dretà de Massamagrell, un exemple de resistència a pesar de les dificultats d’alçar les pilotes molles i mig mortes que li arriben a la paret del rest. Resultat final: 60-50. Nou campió i traspàs de poders. Molt hauran de treballar a partir d’ara les noves fornades de pilotaires per a destronar Puchol II...

Els dos de l'Horta: Vinalesa i Massamagrell
Foto: David Sarasol

Tot un goig veure l'escala de gom a gom
Foto: David Sarasol

I la galeria!
Foto: David Sarasol

El pare fou un grandíssim jugador de pilota. El fill és el número u
Foto: David Sarasol

La final deixa, al mateix temps, detalls al marge del joc. Es tracta de la partida de l’any, la final del trofeu President de la Generalitat. Però al contrari que l’edició anterior, on Ximo Puig seu a l’escala acompanyat del conseller Vicent Marzà, enguany la principal autoritat política del País Valencià no es deixa veure ni tan sols per la llotgeta de dalt. Una baixa inexcusable que supleixen, de bell nou, el mateix conseller d’Educació i Esports i el president de les Corts, Enric Morera, que haguera assistit igualment atesa la seua condició d’aficionat a la pilota. Com a dada a remarcar queda també la substitució del trofeu de campió. Sense entrar a valorar la bellesa del nou guardó, algú deuria explicar per què el campió ja no rep les magnífiques mans de l’escultor de l’Alcúdia, Manolo Boix. Només és un detall, però confirma el fet que en el món de la pilota passen coses que ningú explica, simplement passen. I punt. Tanmateix, la imatge es deuria cuidar un poc més. No és acceptable, per això mateix, que els feridors no lluïsquen samarreta nova per a l’ocasió, la mateixa que els jugadors, per això; com tampoc que una part significativa de la premsa digital estiga col·locada en el “galliner” de Pelayo, en paraules dels mateixos encarregats de la instal·lació. O que es continue fumant lliurement, tot siga dit de pas. Ai! Tampoc és esperançador que el flamant trinquet de la ciutat de la pilota de Montcada, de major capacitat, no s’òbriga en un dia tan assenyalat. I evidentment, ja per a finalitzar, tampoc és de rebut que el dia de la partida de l’any, si de cas el dia més bonic i simbòlic de la pilota, els valencians continuen sense poder veure en una televisió pública un trinquet ple de gom a gom i en un ambient de gala que esborrona tot aquell que se sent part d’aquest territori, ni que siga per l’orgull de representar un poble menyspreat i arraconat en la perifèria espanyola. Amb plena capacitat, no obstant això, de ressorgir quan se li dóna l’oportunitat.

Article públicat a Pilotaveu i a La Veu del País Valencià

Els mitjans fent el que poden
Foto: David Sarasol

Un nou rei per al futur!
Foto: Lluís Llapissera