
Entre les ones i el vent apareixen, de seguida, exemplars
com ara aquell clàssic de Jack Kerouac: On the road. O aquell altre disponible
en tantes llengües com estrelles cauen en la nit de Sant Llorenç: Sàpiens,
de Yubal Noah Harari. O el que devora amb recel aquest senyor que s’estova a la
gandula: La fi de l’eternitat, d’Isaac Asimov. Què no dir-ne de Memòries
d’Àfrica, d’Isak Dinesen. O d’altres títols inabastables per llunyania i
per solemnitat però que hi són, de veres que hi són, allí entre les mans d’uns
anònims qualssevol, exemples tots de la varietat i els gustos de la concurrència popular. Gèneres
a doll: novel·les, assajos i manuals d’autoajuda, i de tant en tant algun
llibre de poesia. Joan Fuster i la seua Antologia poètica. Quasi res
porta el diari! Obres que refermen valors allunyats de l’estultícia i que responen
a la més vella màxima de la literatura universal: perquè sí o perquè vull, com
bé resava aquella cançó inoblidable d’Ovidi Montllor. Sobre la llengua? En
castellà, majoritàriament. Això és cert. Tanmateix, de traduccions, n’hi ha a
caramull. I el llibre que ara fullege acoblat entre les dunes i l’arena n’és un
exemple: Els anells de Saturn, de W.G. Sebald. Bellesa interminable. Un
cúmul de reflexions i paisatges costaners. Solitud i voluntat de cobrir el buit
immens que s’obri allí entre la terra i l’aigua, o entre els llibres i allò
desconegut, més aviat. Mons interiors, en qualsevol cas. Mons que em visiten, també,
a partir d’Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, que és el títol que
llig aquella dona que no necessita res més que la mar al seu davant, com si es
tractara, precisament, de la seua particular cambra. Mediterrània en vers. O en
prosa. Tant se val. Sempre amatent a cobrir la longevitat i la diversitat de la
vida, des de la més estereotipada, com ara ella, que és professora de literatura
jubilada; fins a la més impensable, com ara aquesta adolescent conquerida per
la joia de llegir Ghost. I Ghost només és una novel·la juvenil
escrita per un tal Jason Reynolds, que al capdavall resulta que no és un tal. Simplement, és un dels tants creadors d’històries que desfilen pels
nostres ulls i ens fan pensar que sí, que llegir deu ser això, un viatge que s’allarga
jorn enllà, tan infinit com el plaer de l’estiu en aquest raconet del país. Així
que dona’m la mà, deia Joan Salvat-Papasseit, que anirem per la riba ben a la
vora del mar.