dimecres, 14 d’agost de 2019

Embarcadors


Els  embarcadors no són fàcils de trobar i en molts casos acompleixen una funció estrictament romàntica i decorativa, sentimental en tot cas, diluïts en el llarg espai que abraça el litoral nostrat i entremig d’un paisatge turistificat i devorat per les flames del que abans eren simples vacances i ara experiències úniques i irrepetibles. Malgrat tot, alguns resisteixen, més o menys com ho fan alguns fars. No amb l’esplendor d’antany, això és veritat, però sí amb certa dignitat i desmereixent per complet l’allau de ports esportius que han col·lapsat la mar Mediterrània en benefici del progrés i les arques de l’erari privat i privatiu. Alguns, la majoria, es troben en llocs remots i en aparença idíl·lics; alguns altres, en canvi, apareixen de sobte, quan menys s’ho espera el caminant distret i enamorat de la mar. En aquest sentit, fins i tot, serveixen com a punt de referència, és a dir, com un lloc de pas obligatori al bell mig d’un concorregut i senyalitzat camí de ronda, com un enclavament perfecte per a establir-se i remullar-se en la xicoteta badia formada per l'home i fi de baixar la barca i calar-la en l’aigua. Particularment, els embarcadors que més m’agraden són els situats en els llocs rocosos, allà on un pot submergir-se en aigües cristal·lines i apreciar la vida marina que suporta el trànsit incessant d’aletes sintètiques, motors forabord, pistoles submarines i gent en general. Alguns peixos, en aquest sentit, ja són ben difícils d’observar, desapareguts o bé desplaçats a la força de la seua llar natural com a conseqüència del tràfec diari. Evadits. Alguns altres, en canvi, com si es trobaren posseïts per una estranya curiositat i indiferència, pareixen haver-se adaptat al present, a l’observació quotidiana, com si formaren part d'un aquari a gran escala, conscients d’alguna manera o altra, que el seu hàbitat ja no els pertany sinó que, tot al contrari, ha estat agregat sense contemplacions al gran circ de la massificació i l'estupidesa humanes. Sargs, morrudes, salpes, llises, castanyoles, giules, molls roquers, serrans, oblades, esparrallons, alguna que altra dorada, de tant en tant alguna mola de bogues... No es veuen, per contra, escorpes, ni déntols, ni corballs, ni llobarros. Això per no parlar dels meros, o dels congres. I així un llarg etcétera. S’adona un de tot això mentre ix de l’aigua camí de la vora, amb cura de no caure pels esculls esvarosos, mig corprès per un paisatge meravellós que minva a pleret i desitja silenciós que les aigües recuperen la fredor tardoral. Un descans fraudulent, tot siga dit de passada. Perquè la mar i tot el que l'envolta té problemes crònics. És un món fascinant i lliure, però tocat de mort al mateix temps com a conseqüència de l'abús pesquer i la contaminació sistemàtica. Jo en sóc un més, en aquest sentit. I aquesta, en efecte, és la desgràcia de tot plegat. El remei a tanta estultícia és inasumible en els temps que ens ha tocat de viure. I complicat, i car. El pastís marí és massa suculent...