Estampa meravellosa la que ofereix la mar a les portes de
la primavera. Espectacle sempre assegurat en uns dies que representen l’avantsala
del que vindrà en uns mesos, quan tot esdevinga un escenari multicolor i allunyat
de la solitud i l’aïllament hivernals. Temps de paelles i de gelats. I de música.
I de fanfàrria... Tot ho pense ara mentre ens postrem en una roca d’aquestes que
suporten permanentment els colps, de vegades furiosos, de vegades suaus, de les
ones mediterrànies. Una roca d’escullera, tosca i ruda, una simple pedra que
sovint serveix de prestatge per a clavar les canyes de pescar dels qui encara
ho intenten sense la sort desitjada. Bonic, almenys, clar que ho és. Ni que
siga per les fotos, ni que siga pel romanticisme que desprén el fons blavenc i
el lluent del sol reflectit sobre l’aigua de la mar. El peix escasseja ja per
aquestes latituds. L’avanç inqüestionable del progrés delma espècies antany
abundants: llobarros, corballs, dorades, mabres... És, sens dubte, una bona
època per a plantejar-se la sostenibilitat del territori. El mes de març. I per
a passejar també per la vora amb el frec cristal·lí i fresquet de l’aigua
acaronant els nostres peus. I, evidentment, per a endinsar-se en els dominis d’una
marjal oculta i encara desconeguda. Tant de bo es respectara sempre el silenci
a través del qual és possible sentir els cants i els sons dels corbs marins,
dels agrons, de les camallongues, dels martinets. Cruïlla de camins i sendes
amagades entre canyars, em pregunte novament fins a quan es respectarà el que
alguns considerem la nostra llar i alguns altres, simplement, un lloc de pas...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada