Per fi, per fi sé
què va ser Summerhill, la seua filosofia, la seua transcendència, la seua
perspectiva a l’hora d’afrontar l’ensenyament dels infants i dels adolescents,
sempre des d’un punt de vista afectiu, basat en l’amor i la felicitat de
l’individu, allunyat, per tant, del sistema acadèmic i punitiu que predomina
encara en el nostre sistema educatiu. Perquè, en efecte, Summerhill és un
llibre sobre educació i, a més, és un llibre actual. És cert que hi ha aspectes
superats, com ara que els mestres ja no peguen; com també és cert que
l’experiència pedagògica fou duta a terme a partir dels anys 20 del segle
passat. Però, salvant les distàncies, el llibre és igual de vàlid ara que quan
va ser escrit, ja que en termes generals la societat continua sent submisa,
obedient i perfectament preparada per a seguir la doctrina de l’autoritat de
torn, de la dominació sistemàtica, bé procedisca d’un pare, d’un mestre, d’una
religió o d’una colla de governants amb capacitat operativa de fer i desfer
segons els convinga. La solució, com sempre que es posa sobre la taula un tema
tan transcendent, és la més sana, la que més sentit comú arrossega, això és la
llibertat sense embuts, la veritat per damunt de tot, el respecte al procés
d’aprenentatge de cada individu, sense cap imposició, a costa de sacrificar
aspectes tan absurds i alhora tan sagnants com el sistema de notes, com els
premis, com les mentides. Evidentment, no és aquest un llibre que cal prendre’s
al peu de la lletra, però sí que deuria llegir-se amb deteniment i amb
perseverança, sense por d’endinsar-se pels viaranys que ajuden a comprendre com
i per què arribem a ser el que som, com i per què ens transformem en màquines
de generar desconfiança, inseguretat i prejudicis constants. He anotat alguns
paràgrafs vertaderament antològics. Us en deixe un només a fi de tancar aquest
escrit, la traducció és meua: Els pares
volen escoles amb un disciplina rígida quan la llar és un centre d’estricta
autoritat paterna. L’escola disciplinària segueix la tradició de tenir al nen
sotmès, silenciós, respectuós, castrat. A més, fa un treball excel·lent quan es
dirigeix només a la ment del nen. Reprimeix la seua vida afectiva, el seu
impuls creatiu. L’avesa a ser obedient a tots els dictadors i caps de la vida.
La por que va començar a la guarderia l’augmenten els mestres severs, la rígida
disciplina dels quals naix dels seus propis impulsos de poder. El pare corrent,
que no veu més enllà de la façana exterior del nen amb la seua jaqueta
d’uniforme, les seues maneres superficials, el seu culte el futbol; s’alegra de
veure l’èxit amb el qual està sent ensinistrat el seu benvolgut fill. És tràgic
veure la joventut sacrificada en aquest altar antediluvià de l’anomenada
educació. L’escola severa només demana poder, i el pare esporuguit està
satisfet.
2 comentaris:
Bona elecció de lectura. Un ideòleg excel·lent, Neill. Em va fascinar en Magisteri i en vaig llegir molt.
"La vertadera llibertat és aquella que no suposa un abús dels drets dels altres. Va associada al respecte i la responsabilitat".
Sí, és una lectura que tenia pendent de feia molt de temps i realment ha satisfet les meues expectatives.
Publica un comentari a l'entrada