dilluns, 22 de març de 2010

La muerte tenía un precio

És tanta l’obsessió que des de Telefónica tenen per contactar amb el senyor Durbà, de tinta present, que avui, i després de incomptables trucades a casa, a ma casa, hem tallat el problema de soca-rel. ¿Está el señor Durbà? No, está muerto, y cada vez que llaman me lo recuerdan. Les opcions, en conseqüència, s’han reduït. Potser perd la línia ADSL seis megas, con router nuevo, 36 canales de televisión, instalación gratis i la figa sa mare, però és que el tema era ja qüestió d’això, de vida o mort. Així que ara només espere una cosa, que no em tornen a trucar. Capaços són, per descomptat. O que no em truquen a les deu de la nit, o a les quatre mentre em cau la baba, o que no m’oferisquen serveis gratuïts que en realitat no ho són, o que em diguen que no m'entenen perquè parle en català, o que... En fi. Que no, que tal vegada aquesta entrada no té res a veure amb l’esperit d’un espai de costums i aspectes populars, però ja que ens hi posem, les coses clares: abans no teníem mòbils, ni internet, ni hòsties amb sardina, i respiràvem igual, i parlàvem igual, i víviem igual; i érem persones, més o menys lliures, però persones. No com ara, oficialment i tristament soterrats per a una de les companyies de telefonia més insuportables, pudoroses i monopolístiques del planeta. Que els aprofite.

dijous, 18 de març de 2010

Coentor: capítol suprem!

Una bona mostra de la coentor que ronda l’esperit faller, a banda de la ridícula i patètica frase Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà; és el costum, o la moda, de les comissions festives, dels seus integrants més aviat, de gravar-se el nom al darrere de les seues bruses tradicionals. Evidencia, si més no, l’afany de protagonitzar únicament i exclusivament una setmana on la glòria i l’alegria dels uns regnen a plaer sense adonar-se que la vida continua per a la resta del món, això és, per als qui es refugien en un paradís solitari o també per als qui reflexionen sobre les moltes contradiccions que ofereixen aquestes dates: el castellà amb accent andalús que se sent pels casals; la religiositat extrema d’una festa lligada al caos; la veneració de l’absurd; o la inquietant passivitat amb què els mateixos fallers afronten les iniciatives culturals d’algun il·luminat, per bé que siguen dinàmiques i obertes per a tothom. No hi ha com anar a València per comprovar-ho. Amb un poquet de sort, fins i tot, pots ser convidat a una coca-cola i a un cacau en alguna de les múltiples carpes que impossibiliten circular amb normalitat pels carrers de tots els ciutadans. Perquè després critiquen la seua generositat!

dilluns, 15 de març de 2010

Entre tisores i navalles

Prenent com a base un dels llibres que inspiren aquest espai de reflexions populars, el Costumari Valencià de Bernat Capó, avui m’ha donat per rescatar una de les entrades que il·lustren aquesta obra referent de l’antropologia valenciana. Això és, la de barber rural, una figura ja totalment extingida però que il·lustra a la perfecció la transició a la modernitat que d’un temps ençà s’està produint en les perruqueries del present. Actualment, és una evidència que ja no s’hi veuen homes que es desplacen fins al camp per tallar els cabells als llauradors, entre altres coses perquè ja no en queden quasi, de llauradors, però és que la cosa va molt més enllà. Tampoc les perruqueries tradicionals de cavallers pareixen tenir gaire recorregut. No perquè el personal no responga, ni vulga tallar-se els cabells, no, no; sinó per quelcom més profund: avui el que compta és la IMATGE, així en majúscules. I és clar que, ara per ara, no queda gens polit que a un l’afaiten amb navalla o que li deixen pèls al darrere de l’orella. Avui, el que s’estila és altra cosa, molt més acurada, i com dirien els italians, molt més figuetti. Ja no anem a la perruqueria, menys encara a la barberia, ara anem a l’estilista; els centres de depilació, ous inclosos, han proliferat, fins i tot en temps de crisi; el fixador és un producte imprescindible; i no fer-se extensions, allisats o pentinats estrafolaris de colorins és un pecat social paregut al que li encolomen a qui es resisteix a canviar-se de mòbil, o d’iPhone, que queda millor. Evidentment, les perruqueries regentades per germans que han aprés l’ofici del pare ja no hi compten, com tampoc aquelles que en un moment determinat tingueren una nòmina de clients fixes que volien anar formals i arreglats a la boda d’un familiar o al convit del nebodet per la seua comunió. No. Res de tot això. Ara abunden les franquícies de Marco Aldany, de Giorgio Rosseti, de Franck Provost, de Llongueras i companyia. I res no és el que era. Ni tan sols els rasurats de les patilles i les barbes. Perfilar en diuen molts. Fora les tisores! Quanta ximpleria. Ai per favor...

dijous, 11 de març de 2010

Mut i a la gàbia

Sens dubte, la púrria de vedettes, agents mediàtics i periodistes de pacotilla que conformen la galàxia patriòtica i futbolística del Reial Madrid s’ho deuria fer mirar seriosament. O no. Ben remullat, no deixa de ser un espectacle comprovar com de la nit al dia, en una simple eliminatòria, se’ls hi cau tot el circ muntat al voltant d’un equip nascut per demostrar l’exemple del que no s’ha de ser. Un magnífic colp simbòlic que s’engrandeix quan s’hi contempla el somriure hieràtic de donya Esperanza i Florentino o els plors de lord Cristiano. Tres Gutis per la Champions, doncs: hip, hip, hip: Guti!! Ells s’ho mengen. Ja ho tenen bé, ja.

dissabte, 6 de març de 2010

Biena-pan-baguette

La realitat és que d’un temps ençà, l’abundància de marques i franquícies de tota mena han envaït progressivament l’harmoniosa vida que seguien els xicotets comerços situats a peu de carrer. Deixant de banda les grans superfícies, l’imperi de les quals pareix competir només amb si mateix; el cas és que d’entre tots els negocis locals que s’han desvirtuat gràcies al frenesí consumista que ens ha fet considerar Mercadona o Vidal com la quinta essència de l’empresari i l’exemple a seguir, ai mare, se’ns escapa que també alguns vells establiments mitjanament consolidats com eren els forns també se n’han ressentit notòriament. Així, bé siga per sobreviure a l’empenta de la radiació alimentària, bé siga per no quedar-se enfosquits per una aparent i coenta modernitat, s’hi han sumat sense caure en els detalls que els distingien dels invents convencionals del gremi, s’entén Lorno, Fornells, Carolina Mamipan... Avui, per exemple, és ben normal trobar-se els aparadors dels antics forns tradicionals plens de coca-cola, de donuts, de huevos kinder o de barritas nestlé, productes tots ells que es podrien comprar en un quiosc!! I avui, sense anar més lluny, també és ben clara i patent la pobresa lingüística que se’n deriva quan el client, altrament anomenat parròquia o personal, en comptes de demanar una biena s’hi demana un pan o, pitjor, una baguette; o una empanadilla en volta d’un pastisset de peix o d'espinacs; o uns muffys per unes magdalenes; o una...