L'estafa blava

No, no em referisc al blaverisme, que també és una estafa; sinó a una qüestió molt més senzilla que m’ha fet reflexionar ara que ve l’estiu i el personal pareix dispersar-se pels arenosos camins del meninfotisme vacacional: les banderes blaves, uns simples trossos de tela que lleven el son als ajuntaments d’aquest racó de la Mediterrània i mostren la cara més hipòcrita d’alguns regidors municipals. Cuatro banderas, es magnífico, lo hemos conseguido! diuen. Sense més explicacions, amb un toc de suficiència i propaganda cínicament preparat. Així que sí, potser caldria fer com ells, convenir que aquests guardons són una excel·lent notícia i tota la pesca, però no, les coses no són tan fàcils, ni per descomptat tan redemptores. O és que creiem tots en Deú? No, no, no. La maniobra és molt més grossa i, en conseqüència, molt més difícil de capir. Un exemple: la platja d’Almardà de Sagunt no aconseguia aquest guardó des de 2006. Tant ha canviat? Era necessari? A la primera pregunta cal contestar no, o en tot cas que sí, però a pitjor: l’aigua està més cada vegada més bruta i els nous accessos, per fi acabats després de quatre anys, només han fet que hi augmente la massificació. I a la segona, doncs també, ja que és evident que la bandera hi sobra per una raó primària: aquesta platja s’allunya del model desarrelat i extravagant del Port o Canet d’en Berenguer, el model de referència que mai no falla per al turista però que sempre deslegitima l’essència popular. Clar que això no importa. El que importa, al capdavall, són els ingressos que reporta el premi, el nom que puga donar al consistori, el bon prestigi d’un litoral que sobre el paper és sostenible però que cada dia té més asfalt, i més xalets, i més martingalades, i més de tot. Banderes blaves? En fi, que cadascú extraga les seues conclusions. Representants municipals de Sagunt posant amb banderetes